Finalitzem l’any amb una intensa pluja de dades, propostes i crides a l’acció que tenen al sector de la indústria audiovisual com a protagonista: informe anual del CoNCA, declaració i taula rodona organitzada per PROA i el document “El sector audiovisual a Catalunya. Actualització estratègica”. Començo per aquest darrer.

TIC i audiovisual: sumar per multiplicar

El document presentat fa pocs dies, compta amb moltes hores de cerca de dades, anàlisi d’aquestes i elaboració de conclusions, per part de l’equip del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya. Un text que, de ben segur, serà material de referència per a les polítiques públiques que es posin en marxa al nostre país en els propers anys. Voldria destacar alguns elements que considero claus.

El primer és incorporar, definitivament, a la gran família de l’audiovisual el sector dels videojocs; sector on Catalunya porta anys despuntant a nivell internacional. Alguns ja vàrem proposar que aquesta decisió estratègica s’hagués formalitzat a la redacció de la llei del cinema de Catalunya. Ara, finalment, sembla que ningú jo no ho discuteix. Un sector que creix i creix a tot el món, però que –com destaca el document- té poques interaccions amb el sector audiovisual “clàssic”: “tothom les desitja però trobem pocs exemples”. Les produccions transmèdia que incloguin videojocs, cinema, còmic, llibres, sèries… són una autèntica rara avis encara a Catalunya. I no descobrim res de nou si diem que els videojocs són un sector tractor de desenvolupament tecnològic, a més d’obrir la porta a noves narratives.

El segon és incorporar a l’estratègia audiovisual el macrosector de les TIC, seriosament. I tenim un ecosistema tecnològic de primer ordre, concentrat especialment a Barcelona (districte 22@, Pier 01…) que avui compta amb una plataforma mundial com el MWC i que a partir de l’any vinent hi sumarà les edicions anuals de l’ISE, i la possibilitat que s’estableixi una presència amb activitats permanents durant tot l’any, seguint el model del Mobile World Capital de Barcelona. I tenint en compte la propera entrada en escena del 5G, que significarà un salt endavant en els serveis d’streaming a qualsevol pantalla connectada i la capacitat que ofereix per la producció intel·ligent i remota, les indústries audiovisuals han de treure tot el suc possible als treballs del laboratori 5G Barcelona, que pot esdevenir un dels principals hubs europeus d’aquesta tecnologia d’abast mundial.

Establir sinergies entre els sectors tecnològics i l’audiovisual és imprescindible. Tenim exemples en països com el Canadà, i especialment el Quebec, que han esdevingut grans centres de producció internacional de videojocs, primer, per passar recentment a ser-ho també de VFX per al cinema, sigui d’animació o també de personatges reals.

Breument: es tracta que els sector de la comunicació audiovisual i el de les TIC es deixin de veure només com a clients i proveïdors i passin a esdevenir socis en projectes ambiciosos, d’abast internacional, que ens puguin situar com un dels pols europeus de les indústries culturals i creatives de l’entorn digital. Els 8 projectes impulsats enguany des de la comunitat RIS3CAT mèdia (vinculats a la immersivitat vinculada a l’AV/VR, la intel·ligència artificial i l’ús del big data, i la individualització de l’oferta i la relació amb el consumidor/client) són un exemple d’aquesta suma que pot i hauria de multiplicar resultats en el terreny econòmic.

Una mirada cap enfora, a Europa i la resta del món, imprescindible avui i encara més demà. Com destaca el document estratègic, ens falta gruix de coproduccions internacionals i musculatura industrial per afrontar-ho, deixant de banda alguna excepció molt concreta. Els nostres veïns del nord fa anys que estan recorrent el camí de la concentració empresarial… ep! de capital francès.

Es pot revertir la dinàmica del “tot a Madrid”?

Amb el lema ben explícit de “SOS del sector audiovisual català”, la federació PROA va aplegar les distintes forces parlamentàries perquè responguessin a diferents qüestions que afecten el sector de la producció del país com el nou model de la CCMA, les polítiques d’ajuts i incentius fiscals i la concentració a Madrid de les produccions dels grans grups televisius d’àmbit estatal. Tres qüestions que l’associació patronal destacava al comunicat previ a la taula rodona. L’acte va oferir poques novetats, més enllà del compromís de posar fil a l’agulla a les decisions pendents, com la renovació del consell de govern de la “Corpo o l’aprovació d’un nou mandat marc i el contracte programa posterior amb el Govern.

Una de les escasses novetats va sorgir quan aparegué el tema de l’oferta audiovisual en català. La diputada d’ERC Raquel Sans va assenyalar que l’avantprojecte de llei general de l’audiovisual, presentat el mes passat pel govern espanyol, no planteja cap mesura concreta per al foment de la producció en català ni per la seva presència a les televisions i plataformes en línia. És aquí quan el president de PROA, Raimon Masllorens, va anunciar que la federació està defensant que a totes les mesures de la futura llei que esmentin la VO de les produccions –com per exemple les que facin referència a la quota d’obres europees- hi hagi un mínim d’un 10% reservat a les llengües oficials de l’Estat que no siguin el castellà. Una mesura que tindria un doble impacte: sobre l’oferta d’obres en català a les televisions d’àmbit estatal i les plataformes OTT, i també pel que fa a les obligacions d’inversió en produccions audiovisuals per part d’aquestes grans corporacions. Unes inversions creixents que estan generant una centralització accelerada de la indústria audiovisual a Madrid, que pot abocar Catalunya a tenir un trist paper de satèl·lit del futur “Hub audiovisual espanyol” que portem sentit de fa mesos.

A l’acte es va recordar el Pla estratègic de suport a l’audiovisual català, elaborat fa quasi quatre anys. Deixant de banda la poca concreció de les mesures que contenia el document, si que és oportú recuperar algunes conclusions del DAFO del sector que incorporava, que continuen sent plenament vigents, fins i tot més que llavors: amenaces com la fuga de talent, la diferència dels ajuts fiscals amb altres territoris de la Península i de la resta d’Europa o les dificultats en l’obtenció de finançament per a la producció. O punts febles com una producció poc orientada al mercat, i el limitat accés a les grans televisions (ara cal sumar-hi les plataformes).

Val la pena subratllar aquí les dades sobre les produccions de sèries per a televisions i plataformes que surten al document estratègic elaborat pel Clúster de l’audiovisual de Catalunya, per veure millor on som: de les 46 produïdes l’any passat a l’Estat espanyol, només 8 van comptar amb productora catalana, davant les 36 amb seu madrilenya (una ràtio que s’acosta a l’1 a 5). Fins i tot en localitzacions dels rodatges les dades són molt preocupants: Barcelona només fou ciutat escollida en 5 d’elles, davant les 18 de Madrid. Precisament el document assenyala la deficient oferta de platós de dimensions cinematogràfiques al nostre país, que estiguin dotats amb tecnologies avui ja imprescindibles com les grans pantalles verticals.

Cinema EN català: fer com fins ara continua sense funcionar

Aquesta setmana s’estrena en moltes sales del nostre país el film “La vampira de Barcelona”, que va guanyar el gran premi del públic del passat Festival Internacional de Cinema de Sitges. I la setmana vinent se li sumaran dues produccions més, com la compromesa “La dona il·legal” i “Terra de telers”. Aquesta oferta a les nostres sales d’exhibició (i cal anar-les a veure!) podria fer la impressió que les coses van relativament bé per al cinema en VO catalana. La realitat és, tossudament, una altra de ben diferent.

N’he parlat en anteriors articles que les polítiques d’ajut complementari al cinema produït en llengua catalana, els plantejaments de fer un “a més a més”, tenen uns resultats indiscutiblement insuficients, que no treuen ni trauran el cinema en català de la greu i crònica situació on es troba, no només pels escassos diners destinats a la producció. El darrer informe anual del CoNCA ofereix unes dades que tornen a posar el llum vermell: l’any passat, dels 198 llargmetratges i curtmetratges de producció catalana, només un 12% eren en VO catalana!. Però la dada pitjor –pitjor en tots els aspectes- era la seva quota de pantalla. Mentre tota la producció catalana només va assolir el 2,3% del total d’entrades venudes –el 2016 era del 9,3%- la quota del cinema en VO catalana se situà en un residual 0,3%; xifra coincident amb la de l’any 2018.

I si anem amb les dades de les pel·lícules seleccionades per als propers Premis Gaudí, tindrem una “fotografia” de la minorització del cinema en català. De les 25 produccions catalanes escollides, només 6 són en VO catalana; la xifra més baixa dels darrers anys. Però no ens hem de quedar només amb la xifra, sinó també amb els seus pressupostos de producció. L’any passat va haver-hi força més –unes 14- però una part significativa d’elles van ser produccions de molt baix cost, fins i tot per sota d’uns esquifits 100.000 euros.

Que el català no ven és un pejoratiu discurs ideològic que, malauradament, està molt interioritzat dins el sector, començant per alguna escola de cinema ben coneguda. Serveixi d’exemple la darrera gran producció de Movistar+, “Dime quien soy”. Una sèrie que compta amb una molt important participació de talent català: Eduard Cortés, Piti Español, Oriol Pla, Pablo Derqui… I com s’anuncia la sèrie al nostre país? com a “Digue’m qui soc”. Mirin els OPI dels carrers de les grans ciutats i comprovin-t’ho.

Dels informes que es van arxivant a les decisions ambicioses

La llei del cinema de 2010 establí una sèrie de mesures estratègiques, tant per a la producció, com per a la distribució i l’exhibició, passant per la creació de nous públics, que si s’haguessin posat en marxa, ens trobaríem –segur- amb un panorama sensiblement millor que l’actual. Però tant aquesta legislació, com el posterior Llibre Blanc de l’audiovisual de Catalunya (2017) continuen criant pols en una lleixa. Ja no és moment de fer més documents per enquadernar, sinó de prendre mesures estructurals i en profunditat, que impliquin tot el sector: des del teixit empresarial de tota la cadena de valor, les escoles de cinema i universitats i les institucions públiques: la CCMA, el Catalan Films & TV, l’ICEC, Catalunya Film Comission i altres organismes del Govern.

Com dèiem al principi de l’article, establint sinergies amb la resta de les indústries culturals i creatives –videojocs, editorials- i amb el macrosector de les TIC. Fem dels reptes i problemes actuals grans oportunitats. I deixem de projectar un missatge permanentment negatiu. No ens afavoreix gens, gens.

Per tant, a la pregunta que feia abans, sobre si es podria revertir la tendència del “tot a Madrid”, la resposta és que sí. Si ens hi posem aviat, amb una estratègia desacomplexada, noves eines institucionals i una política inversora amb les prioritats clares. Ho sabrem després del 14F.

Open chat
Contacta amb nosaltres de manera ràpida