Arxiu, estructura i una figura incòmoda
Segon dia del DocsBarcelona, primera jornada completa. La sessió era plena i he hagut de fer cua al carrer per entrar: interès màxim per una pel·lícula que revisa el llegat personal de Leni Riefenstahl, figura clau del cinema nazi. El documental, dirigit per Andres Veiel, s’articula exclusivament amb material d’arxiu: filmacions privades, entrevistes antigues i correspondència.
Els primers 40 minuts tenen ritme i intenció. El muntatge és àgil, s’utilitzen fotos superposades, disseny gràfic funcional i una música que acompanya les accions de manera calculada. Aquesta primera part és efectiva, ben pensada i amb capacitat de captar l’atenció.
Després, la pel·lícula entra en una dinàmica repetitiva. Els capítols s’acumulen sense aportar cap nova perspectiva. El documental manté una posició neutra respecte a la seva protagonista i no hi ha un posicionament clar. El relat s’exposa, però no es qüestiona.
S’hauria de veure?
Sí, pel treball amb el material i per entendre com es construeixen els relats. Però amb els primers 40 minuts pots considerar-te servit.
