Una òpera dins d’un cos: el documental que escolta, observa i emociona.
Amb Alexina B. Vides en composició, el director Alexis Borràs proposa un exercici d’escolta i introspecció a través del seguiment del procés creatiu de l’òpera Alexina B., composta per Raquel García-Tomás, la primera dona compositora a estrenar una òpera al Gran Teatre del Liceu. Un fet històric que el documental tracta amb sensibilitat, reivindicació i una càrrega emocional inesperada.
El film parteix d’un fet artístic per entrar en una realitat invisibilitzada: la intersexualitat. Amb intel·ligència i respecte, la càmera de Borràs opta per la proximitat i la contenció, evitant dramatismes i fent parlar les veus que han viscut aquest tema en primera persona. Un dels moments més colpidors arriba quan una persona intersex veu un primer assaig i reacciona amb una emoció que traspassa la pantalla. No cal compartir la seva experiència per sentir-ne el pes.
La fotografia juga amb la perspectiva de l’espectador: quan es mostren fragments de l’òpera, desapareix el públic real i només veiem la caixa escènica. Nosaltres, espectadors del documental, ens convertim també en públic d’una obra que parla des del marge i amb el cor. El so, integrat amb sensibilitat, ajuda a entendre com la música pot convertir-se en pont i vehicle de comprensió.
DocsBarcelona 2025
Arrenca amb “Riefenstahl”: una mirada a l’arxiu, el muntatge i la polèmica històrica.
Potser li sobre algun minut, però aquesta extensió també és el que permet el viatge emocional. La mirada de García-Tomás, conscient que no parla des de l’experiència pròpia, es nodreix del diàleg constant amb persones intersex. Aquesta honestedat impregna cada compàs de l’òpera i cada fotograma del film.
Una obra que, com El sostre groc d’Isabel Coixet, col·loca l’espectador dins d’un espai íntim i dolorós, però també ple de llum i bellesa. Un documental ideal per a amants de la música, el teatre i els processos creatius, però també per a tothom que vulgui escoltar veus que poques vegades tenen espai als escenaris.
S’hauria de veure?
Sí. Perquè emociona, informa i dignifica, i perquè ens ensenya que l’art pot ser una forma de justícia.
