Magallanes, dirigida per Lav Diaz i presentada fora de competició al BCN Film Festival, és una d’aquelles propostes que ja des de l’inici marca territori: no és un film per a tots els públics ni per a qualsevol moment. Coproduïda des de Catalunya per Andergraun Films (la productora de Montse Triola i Albert Serra), la pel·lícula s’inscriu clarament dins d’una manera d’entendre el cinema que aposta per la contemplació, el temps i la reflexió per sobre del ritme narratiu convencional. No és casualitat tampoc el seu recorregut festivaler, amb presència a Cannes i el reconeixement amb l’Espiga d’Or de la SEMINCI, execuo amb The Mastermind.
La proposta de Lav Diaz aquí és clara: una mirada contemplativa, sostinguda en el temps, que observa més que jutja. El film no construeix un retrat heroic de Magallanes, sinó que el situa dins del seu context, mostrant-lo en moments clau de la colonització sense necessitat de subratllar constantment el seu posicionament moral. Hi ha una crítica evident al colonialisme, però aquesta no és explícita ni didàctica, sinó que emergeix a través de les imatges, dels silencis i de les situacions. La pel·lícula juga en aquest equilibri entre ficció i una certa voluntat documental, especialment a través dels plans fixos i la manera de deixar respirar les escenes.
Un biopic sobre certs episodis de la vida de Magallanes.
És precisament en aquesta posada en escena on el film troba la seva identitat, però també el seu principal punt de fricció. L’ús constant del pla fix i dels temps morts genera una atmosfera molt particular, que pot resultar immersiva per a alguns espectadors, però que en d’altres pot provocar distància. No hi ha una escena concreta que es dilati en excés, sinó que és el conjunt el que construeix aquesta sensació de lentitud. Un ritme que, tot i permetre una reflexió més profunda durant el visionat, també pot arribar a desconnectar en determinats moments.
Visualment, la pel·lícula té instants potents, especialment en seqüències com la de la platja, on la mort es mostra des de la distància, sense morbositat ni espectacularització. Diaz evita la violència explícita i opta per suggerir-la, deixant que sigui l’espectador qui completi el significat. Aquesta decisió reforça el to general del film, però també contribueix a aquesta sensació de fredor emocional que acompanya gran part del metratge. La fotografia, tot i tenir moments destacables, no busca constantment la bellesa, sinó que es posa al servei del relat.
El treball de Gael García Bernal com a Magallanes és correcte, funcional dins del conjunt, però sense grans moments que el facin destacar especialment. El personatge genera interès com a figura històrica, però costa connectar-hi emocionalment, en part també per aquesta distància que imposa la direcció. En canvi, els personatges indígenes guanyen pes progressivament, especialment cap al tram final, on el relat s’obre i permet altres mirades més enllà de l’europea.
Més enllà del biopic, el film acaba funcionant com una reflexió sobre el colonialisme i les seves conseqüències, una idea que, tot i situar-se al segle XVI, ressona clarament en el present. Sense ser una lectura forçada, la pel·lícula convida a establir paral·lelismes amb l’actualitat, deixant en mans de l’espectador la construcció d’aquest pont. En aquest sentit, connecta amb altres obres com Riso e a Faca, tot i que des d’un enfocament diferent: una més ancorada en el passat, l’altra en el present, però amb un mateix fil conductor.
S’hauria de veure?
Depèn molt del tipus d’espectador. Si t’interessa el cinema contemplatiu, amb voluntat autoral i amb una mirada crítica sobre el colonialisme, pot ser una proposta estimulant, especialment per tot el que genera un cop acabada. Ara bé, si busques una narrativa més àgil o una connexió emocional més directa, probablement et quedarà lluny. No és tant una pel·lícula per gaudir durant el visionat com per pensar-la després.
És, en definitiva, una pel·lícula que es construeix més en la reflexió posterior que en l’impacte immediat. Durant el visionat pot generar distància, però és en el record, en el pensament posterior, on realment creix i guanya força.
Lo millor: El tractament del colonialisme i la capacitat de generar reflexió més enllà del visionat.
Lo pitjor: Un ritme excessivament lent que pot arribar a desconnectar i que no sempre es justifica.
Nota: 3 sobre 5
