Més enllà de la necessitat que la futura llei estatal de l’audiovisual inclogui mesures efectives per a l’oferta de continguts i la producció de noves produccions en llengua catalana i, per tant, que es consolidi i millori el que recull el seu projecte de llei i els acords posteriors negociats per ERC, hi ha dos altres aspectes fonamentals per a la indústria audiovisual, tant per a la catalana com per a la de la resta de l’Estat, que queden pendents de les modificacions que es puguin introduir durant la seva propera tramitació parlamentària: la protecció de la producció autènticament independent i la igualtat de gènere.

A finals de l’any passat, un cop estudiat a fons el text del projecte de llei, les associacions i federacions agrupades a la Plataforma Audiovisual de Productores Independents, PAP, dins la qual hi figuren PROA i PAC (com a membre de PIAF) feien públic un dur comunicat on denunciaven que aquest projecte legislatiu «abandona a la seva sort una indústria cultural estratègica com és la producció audiovisual independent i tampoc respon a l’esperit de la Directiva europea que busca protegir la indústria pròpia»; tot afegint que «un país que no defensa les seves empreses, ni crea indústria ni cultural i aboca el seu propi sector audiovisual a la dependència exterior, tant pel que fa als seus aspectes creatius com comercials i empresarials, deixant en mans de les grans companyies subministradores (llegeixi’s grans OTT) les decisions sobre el futur audiovisual del nostre país». País entès com l’Estat espanyol.

Concretament, PAP denuncia que amb l’actual redactat «les beneficiàries seran multinacionals propietàries de productores que per la mala redacció del projecte passaran ara per independents». I quina és aquesta redacció deficient segons PAP? Doncs la trobem a l’article 110, dedicat a la definició de productor independent. A diferència del que assenyala la llei de cinema estatal, aquest article no incorpora una sèrie de condicions que garantirien la no vinculació estable entre una empresa productora i un o diversos prestadors de serveis de comunicació audiovisual, siguin OTT o televisions: que cap d’ells tingui més d’un 20% del seu capital social; o que com a màxim un 80% del total dels ingressos de la productora -incloses les subvencions- dels darrers tres anys pugui provenir d’un mateix operador; o que aquesta tingués més d’un 20% de la propietat, vot o accions d’un servei de comunicació audiovisual.

A aquests tres «filtres» presents a la llei del cinema del 2007, les associacions de productors independents en van afegir un quart requisit a les al·legacions que van presentar als avantprojectes de la llei. Una quarta condició que tampoc ha estat recollida al projecte de llei: que cap empresa tingui més del 50% del seu capital social en mans no europees. Una condició que, en cas d’incorporar-se al text final, suposaria que The Mediapro Studio, per esmentar-ne el cas més destacat, quedaria fora de la definició de productora independent.

Una dura queixa que ha tingut un aliat que podria semblar insospitat, però que ho fa de forma absolutament interessada: les televisions privades de cobertura estatal. UTECA -que agrupa gairebé totes elles menys Mediaset España que en va marxar fa un temps- s’ha manifestat durament en contra de l’increment del percentatge de les obligacions d’inversió en producció audiovisual independent vigents que, en el seu cas, passarien del 0,9 al 3,5% dels seus ingressos. Tot i que critiquen que «les grans beneficiàries seran multinacionals franceses propietàries de les productores independents de major mida» (com Gestmusic, Boomerang, Diagonal TV, Zeppelin o Bambú, entre d’altres) el que realment estan defensant és poder mantenir que la major part d’aquestes obligacions inversores es puguin continuar derivant a productores vinculades al seu grup empresarial, com seria el cas de Buendía Estudios, participada per Atresmedia i Telefónica (Movistar) o La Fábrica de la Tele, Mandarina o Alea Media, que pertanyen a Mediaset España.

Però no ens oblidem que les inversions d’aquests grups mediàtics en noves produccions audiovisuals són molt i molt superiors a les obligacions assenyalades a l’actual llei general de l’audiovisual, i que aquests diners es destinen preferentment a les seves productores.

Pel que fa a les mesures per garantir la plena igualtat de gènere dins la indústria audiovisual, cal destacar la reclamació de CIMA, feta ja durant les dues fases de presentació d’al·legacions, per tal que s’incloguessin quotes mínimes per a obres creades i/o dirigides per dones, tant pel que fa a l’oferta de continguts com a les obligacions d’inversió en noves produccions. Unes quotes que no existeixen en cap article del projecte de llei.

Quan les comparacions fan mal als ulls: el cas francès

En tant que parlem d’una futura llei derivada d’una Directiva de la UE, és bo mirar que han fet en altres estats, cosa ben fàcil en aquest cas, per l’enorme endarreriment del govern espanyol en elaborar el projecte de llei. Quasi tots els altres ja han fet els deures.

Considero especialment interessant el marc normatiu aprovat pel govern Macron en aquest àmbit, que esdevé una peça més de l’arquitectura jurídica i institucional francesa orientada -exitosament- a la promoció i projecció de la seva indústria audiovisual. El juny de l’any passat es va aprovar el Decret 2021-793 «relatiu als serveis de mitjans audiovisuals a petició» que, a diferència de la futura legislació espanyola, no afecta els canals de televisió, pels quals continuaran vigents les anteriors i exigents obligacions pel que fa a l’oferta i inversió en producció audiovisual francesa.

Aquest decret fa referència, només, a les OTT, sobre les quals marca unes exigències molt, molt, més beneficioses per a la producció independent que no pas el projecte de llei del govern PSOE-Podemos. Veiem-ho:

Pel que fa a les obligacions d’inversió en producció europea, aquestes han de sumar un mínim d’un 20 o un 25% dels seus ingressos a l’Estat francès (la variació respon al temps mínim que ha de passar entre l’estrena d’una pel·lícula computada en aquesta obligació i la seva posterior explotació a la plataforma). Aquesta dada és prou coneguda. El que no ho és tant, és que el 85% d’aquesta obligació inversora ha d’anar destinat a llargmetratges, sèries de ficció, animació i documentals que siguin de versió original en francès. I encara menys a com afecta això a la producció independent: si ens centrem en les obres cinematogràfiques, que no poden sumar menys del 30% del total d’inversions, el 75% ha d’anar destinat a la producció independent. Pel que fa a la resta de gèneres audiovisuals, aquest percentatge se situa en un 66,6%.

Fent números a l’engròs, això significa que Netflix o Disney + estan obligats a destinar entre un 12 i un 15% de la seva facturació a la producció independent. A partir de les previsions fetes fins ara, les grans plataformes audiovisuals hauran de destinar entre 150 i 180 milions d’euros anuals a la producció independent francesa com a mínim.

I no ens podem oblidar de l’apartat de l’oferta. Mentre la Directiva europea assenyalava que un mínim d’un 30% del catàleg de les OTT han de ser obres de producció europea -que és estrictament el que assenyala el projecte de llei espanyol- el decret francès va molt més enllà: n’obliga al doble, un 60%. I afegeix que un 40% del total del seu catàleg han de ser produccions originals en llengua francesa. Aquesta segona obligació esdevé, sens dubte, un poderós argument per a la producció de noves sèries i pel·lícules a França -i en francès- per part d’aquestes plataformes audiovisuals, més enllà de les obligacions de finançament que hem detallat abans.

Lògicament, quan pensem en obres audiovisuals en llengua francesa, no ens podem oblidar de tots els països que tenen aquest idioma com a llengua oficial, dins i fora de la UE. Però també és cert que existeix una llarga i extensa tradició de coproduccions internacionals entre França, Bèlgica, Suïssa i el Quebec, principalment i, per tant, que tot aquest volum d’obres en llengua francesa, que va creixent rere any, compta sempre amb una o diverses productores franceses en cada cas.

Per tant, entre les quotes i percentatges previstos pel projecte de llei del govern Sánchez i els que s’han estipulat des de París, hi ha una enorme diferència pel que fa a la protecció i promoció de la indústria audiovisual pròpia. Veurem si durant el seu tràmit parlamentari aquesta distància gegantina s’escurça o no.