Les inversions de les televisions en la producció de ficció viuen una època de profunds canvis, on no només la prioritat ha deixat de ser el cinema, sinó que les sèries sumen any rere any una major quantitat d’aquests finançaments. Dos recents estudis analitzen aquest canvi de paradigma; un ho fa sobre el conjunt de l’escenari a l’Estat espanyol i l’altre en l’àmbit català. Si el primer, publicat per la CNMC, ofereix una panoràmica de les xifres aportades per OTT, IPTV i televisions d’àmbit estatal o autonòmic, el segon, elaborat per l’economista Carles José i Solsona, va molt més enllà de la descripció de les dades, en tant que assenyala que la CCMA faria anys que incompliria amb les obligacions sobre el finançament de llargmetratges. Concretament, TV3 hauria deixat d’aportar més d’11M€ cada any. Una xifra molt important, que supera de llarg els diners que aporta enguany l’ICEC específicament a la producció cinematogràfica, tot i l’augment recentment anunciat.
El cinema ja no és la prioritat per a les TV privades espanyoles. Ho són les sèries
Al darrer informe del CNMC sobre l’acompliment de l’obligació de finançar obra audiovisual europea dels distints prestadors de serveis audiovisuals durant el 2018, ofereix tot un seguit de xifres que certifiquen el canvi estratègic fet pels grans grups audiovisuals privats: les sèries són les produccions de ficció prioritàries i han substituït al cinema com a primera destinació d’aquests diners. I això va a més.
Les darreres xifres són prou eloqüents: mentre televisions d’àmbit estatal i altres serveis de comunicació audiovisual –OTT i IPTV- van invertir en sèries més de 253 M€ fa dos anys, en cinema la quantitat va ser només de 80,5 M€. I si aquest és el darrer frame disponible, les xifres anteriors ens assenyalen tota una tendència imparable. Si el 2010 el finançament de llargmetratges suposava més del 60% del total d’inversions en la producció de ficció, cinc anys més tard ja se situava només en el 45%, fins arribar al 21,6% de fa dos anys. Per tant, la inversió en sèries s’acosta ja al 80%.
Si mirem les xifres concretes d’inversió en obres audiovisuals durant el 2018, siguin llargmetratges o sèries, en destaquen 4 corporacions. RTVE, amb prop de 92M €; Atresmedia que s’acosta als 87 milions; Telefónica, amb més de 85, i Mediaset España, amb quasi 58. Si comparem aquestes xifres amb les del 2017, ens trobem que TVE va patir un destacat retrocés inversor, a diferència dels tres grups privats, que van aportar-hi més diners. D’aquests, Telefónica és el que va protagonitzar un major increment, amb un augment de més del 50% d’un any a l’altre, coincident amb l’agressiva oferta de nous continguts de la seva plataforma d’IPTV, Movistar+.
Si continuem mirant l’evolució d’aquest procés de canvi en les prioritats inversores, constatem que en els anys previs a la crisi econòmica del 2008, el conjunt de televisions d’àmbit estatal, i les operadores de serveis audiovisuals per satèl·lit i internet, van arribar a participar en les produccions cinematogràfiques amb quantitats molt superiors a les actuals, assolint el 2007 als 137M€; quasi un 50% més que el 2018.
Avui el país podria comptar amb el doble de recursos per al cinema català
Pel que fa a TV3, la diferència no és que sigui molt elevada, com la que acabem d’assenyalar, sinó que és abismal. El 2006 i el 2008, la “Corpo” va finançar el cinema català en més de 10M € a cadascun dels dos anys, cosa que representa un 625% dels diners aportats el 2018. Aquestes xifres, que es corresponen a una curta època de produccions catalanes –i en català- amb pressupostos importants, es van reduir a la meitat a inicis de la passada dècada; i a partir del 2013 ja no van arribar als 3 milions anuals. Si fins el 2009 TV3 era la televisió “autonòmica” que més finançament aportava al cinema, a partir del 2012 va passar a ser-ne la segona, superada per ETB i, posteriorment acabà sent-ne només la tercera, davant l’aposta de Canal Sur pel cinema andalús. Al darrer any analitzat, mentre la CCMA va aportar 1,7 milions al finançament de llargmetratges cinematogràfics, ETB va més que duplicar aquesta quantitat, amb 3,8 milions; i Canal Sur quasi la va triplicar, aportant-hi 4,7 milions. La comparativa de les xifres es fa especialment preocupant si pensem que les televisions basca i andalusa compten amb uns recursos propis clarament inferiors als de TV3.
L’article “Allò que el film no s’endugué. El CAC i l’afebliment de la indústria cinematogràfica de Catalunya”, elaborat per l’economista Carles José i Solsona i publicat al portal de l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la UPF, reprèn i actualitza la denúncia que ja va formular fa un parell d’anys sobre el mètode de càlcul que fa el Consell de l’Audiovisual de Catalunya amb relació al 6% d’obligada aportació a la producció audiovisual provinent del compte d’explotació de la CCMA; i també sobre el repartiment d’aquest finançament entre TV movies, mini-sèries, produccions d’animació, documentals i llargmetratges cinematogràfics. Aquest darrer gènere audiovisual hauria de representar un 75% del total d’aquesta aportació anual, és a dir un 4,5% dels ingressos comptabilitzats al seu compte d’explotació. Tot i la davallada dels ingressos de la “Corpo” en més d’una quarta part que ha patit durant la darrera dècada, a causa de la caiguda publicitària i de la reducció de les aportacions de la Generalitat, els càlculs realitzats per Carles José Solsona apunten que la CCMA va deixar d’aportar a la producció cinematogràfica, entre el 2009 i el 2017, uns 96,5 milions d’euros; aproximadament 11 milions menys cada any dels que li pertocaria de posar-hi. Dit d’una altra manera: mentre que la CCMA va aportar en aquests 9 anys uns 86 milions d’euros al nostre cinema, ho hauria d’haver fet amb més de 182 milions.
I perquè hi ha aquesta diferència de quasi cent milions? Doncs perquè la “Corpo” primer i el CAC després només apliquen al càlcul del 6% els ingressos publicitaris i altres de menors, però deixen fora les aportacions, via subvenció, de la Generalitat de Catalunya. Això, tot i que uns i altres ingressos figuren als comptes d’explotació anuals, com pertoca.
L’article recorda que, finalment, una de les dues associacions d’empreses productores audiovisuals, PROA, va presentar un recurs de reposició a la verificació del CAC corresponent a l’exercici del 2018 dels comptes de la CCMA. Un recurs que la nostra autoritat audiovisual va desestimar pel que fa a les xifres globals, en tant que es va refermar amb el seu sistema de còmput, coincident del tot amb el que aplica la CCMA a l’hora de presentar-li els comptes. Tot i això, va donar la raó parcialment a PROA respecte al percentatge de finançament que s’havia de destinar al cinema, reconeixent-ne un dèficit de més de 600.000 €. Cal subratllar que aquest dèficit es va calcular segons els qüestionats criteris de càlcul i no pas seguint l’aplicació del 6% sobre el total dels seus ingressos comptabilitzats.
Per altra banda, en aquest darrer any analitzat pel CAC, la CCMA va sumar, per primer cop, tots els recursos que destina a les sèries de producció pròpia o associada que formen part de la seva programació, de la seva graella d’emissions, fet que li va permetre presentar una xifra molt important, de més de 20 milions d’euros. D’aquests, però, la gran majoria van anar a finançar les 4 sèries de ficció emeses per TV3, malgrat que la normativa indica amb tota claredat que en aquest càlcul del 6%, el cost de les sèries només poden computar fins a un màxim del 12,50% del total i, a més, compartit aquest percentatge amb els documentals i les produccions d’animació. La resta, fins a arribar al 25% del còmput d’obligacions de finançament de la producció audiovisual (o sigui l’equivalent a l’1,5% del seu compte d’explotació) que ha de correspondre a TV movies o mini-sèries.
Si a tot això li sumem el fet que l’últim conveni signat entre les associacions de productors audiovisuals i la CCMA va extingir la seva pròrroga el 2011, ens trobem en un escenari mancat de regles de joc compartides entre la “Corpo” i la resta del nostre sector de la producció audiovisual des de fa quasi una dècada. Un escenari sobre el qual plana la sospita fonamentada –segons els exhaustius càlculs de Carles José i Solsona- que s’hauria produït un incompliment continuat de la normativa vigent.
Caldrà veure si, per la via d’un contenciós administratiu –que vol dir anys i panys als tribunals- o per la via de la negociació directa amb la CCMA, els representants de la producció audiovisual independent reclamen efectivament aquests recursos, tan necessaris per a la viabilitat del sector. Ja sigui per rescabalar-se dels diners no aportats aquests darrers anys o, si més no, perquè a partir d’ara, els càlculs corresponguin al total dels ingressos i no només a una part, la menor, d’aquests.
Sigui la via que s’acabi adoptant, situacions tan greus com aquesta reforcen la necessitat que el nostre país s’acabi dotant d’una entitat pública específica per a l’audiovisual –una de les moltes i diverses previsions de la Llei del cinema que continuen al calaix. Un centre o institut de l’audiovisual català amb plenes competències per prendre les decisions oportunes i resoldre una problemàtica que afecta de ple l’espai nacional de comunicació i cultura.
Això no és incompatible, ans el contrari, amb el fet que la “Corpo” necessita més recursos econòmics per mantenir i incrementar la seva competitivitat dins el cada cop més complex ecosistema d’oferta i consums mediàtics i audiovisuals, pensant especialment en les franges més joves de la ciutadania. És més, que TV3 participi en la producció d’un film no s’ha de veure només com una operació financera, sinó com un acord de profit mutu, si es planteja des d’una visió estratègica: el film obté una molt important promoció durant el procés de producció (presència als TN del seu rodatge, entrevistes en magazins a la seva directora, actors…) i estrena (cobertura informativa, emissió del tràiler…). TV3 guanya en imatge de marca davant del públic cinèfil i mitjans especialitzats, transforma en esdeveniment la seva posterior emissió televisiva, i productora, distribuïdora i canal televisiu esdevenen aliats poderosos en la seva projecció exterior (mercats, festivals…). Si deixem de banda les vendes internacionals, Tele 5 i Antena 3 fa anys que en fan de les seves apostes cinematogràfiques un bon exemple.
De l’ICEC a la reforma de la legislació audiovisual: vies presents i futures per al finançament del cinema
La crisi del sector audiovisual arran de la pandèmia ha servit, emperò, de catalitzador de noves mesures de suport institucional, amb l’increment de les partides econòmiques previstes anteriorment. Gràcies als nous pressupostos, aprovats recentment al Parlament, el conjunt de suports de l’ICEC al sector audiovisual han augmentat en prop de 6 milions respecte el 2019 i, si ens centrem en el suport a la producció de llargmetratges, la xifra sumaria uns 9,4M€ (un cop sumat els ajuts a les coproduccions internacionals minoritàries i els films d’animació). Una xifra important, sens dubte, però que quedaria clarament per sota dels diners que hauria d’aportar cada any la CCMA segons hem explicat abans. Si poguéssim sumar uns i altres recursos, ens acostaríem al 22,5M € anuals; aproximadament l’equivalent a 11 films de pressupost mitjà a escala europea.
Més enllà de Catalunya, caldrà anar seguint les decisions que es prenguin des del Ministeri de Cultura i específicament des de l’ICAA. A veure si es posa fi a l’històric incompliment de la legislació estatal pel que fa al cinema en català. Fa molts anys que no hi ha dotacions al “fondillo” per a les produccions en català, basc o gallec. Ni un cèntim d’euro des del 2012!
Aquesta inacceptable discriminació de les produccions en català no justifica, en cap cas, la greu situació del cinema EN català que hem comentat en anteriors articles, ni se solucionarà amb mesures de suport complementari a les VO en català per part de la Generalitat, com les que va adoptant any rere any. Només incrementant els percentatges de subvenció i les xifres màximes atorgables no traurem el cinema EN català del pou on està ficat. Com a exemple, fa un parell d’anys vaig afirmar que “no té trellat que una producció que ha comptat amb aportacions públiques diverses i no pas menors, hagi d’acabar sent doblada al català per poder-se emetre a TV3. Un fet que no beneficia ningú, començant pel mateix canal”. Avui penso el mateix i amb més motius encara.
Per altra banda, caldrà veure si la propera reforma de la Ley General de la Comunicación Audiovisual comporta que les plataformes OTT (Netflix, Disney+, Amazon Prime Video, HBO Max…) hagin de contribuir econòmicament en la producció audiovisual, tot seguint les petjades del que pretén el govern Macron amb la transposició de la Directiva sobre serveis de comunicació audiovisual, presentada al parlament francès a primers d’any. I caldrà veure també si aquests recursos serien o no (co)gestionats per les Comunitats Autònomes, cosa que podria compensar parcialment els efectes del veto del Tribunal Constitucional a la taxa (caldria dir impost) a les operadores de telefonia, coneguda també com a “cànon digital”. Un impost que va ser aprovat pel Parlament fa sis anys sense cap vot en contra i que comptà amb l’impuls i el suport de tot el sector audiovisual català. Un mecanisme fiscal que havia d’aportar un mínim de 16 milions d’euros anuals. Tot un exemple de les decisions perjudicials envers Catalunya que adopta el TC de fa anys…
De cara als anys que venen, si realment es considera que el cinema ha de situar-se com un dels principals trets distintius de la creació cultural i artística catalana i de la seva projecció internacional, s’haurien de prendre decisions estructurals aviat. I per fer sostenible una estratègia de finançament que sigui exitosa, els recursos econòmics abans assenyalats són indispensables.
Tot i que es coneguda la meva posició envers les subvencions a nivell català. Aquest informe, per cert poc professional en el seu llenguatge,no desvetllar res que ja fa temps que alguns diem de que les “APORTACIONS DE SOCIS” no es poden considerar ingressos d’explotació, i que les subvencions d’explotació son les que rep la CCMA de tercers i no les que fa la Generalitat. Aixó no treu la responsabilitat de l’Administració catalana enfront el cinema, ha tingut i té eines per tal de ajudà financerament en el sector; a tall d’exemple dir que podria atorgar avals garantits a les produccions que es fessin en català i amb capital privat català a traves de una AIE.
Resposta de Daniel Condeminas: “L’estudi de Carles José i Solsona, que m’ha servit i molt per argumentar en quina delicada situació de suport financer es troba el nostre cinema, té dues grans virtuts: és exhaustiu en l’estudi de les dades i ho explica, no només amb gran professionalitat, sinó molt bé. Per això discrepo absolutament de Jordi Carbonell. El que diu la Ley General de Comunicació Audiovisual i el Reial Decret que la desplega és claríssim i no és interpretable: es computen per al % corresponent per al cinema totes les subvencions que reben les televisions. I als comptes d’explotació de la CCMA figuren cada any una xifra de 9 dígits, on diu “subvencions d’explotació incorporades a l’exercici” que provenen de la Generalitat de Catalunya. I això NO són aportacions de capital, ja que haurien de figurar al balanç de patrimoni net… I no, per allà no hi surten ni per casualitat. I això no és interpretable ni rebatible. Són faves comptades. I qui encara en tingui dubtes, que llegeixi l’estudi de Carles José i Solsona, un dels grans experts en el finançament de l’audiovisual del nostre país… i potser el millor a l’hora de conèixer la seva evolució històrica.”
Sento continua discrepant, de debò, però em refermo encara més amb el que dic. Qualsevol aportació de la Generalitat per cobrir les pèrdues tenen caràcter de SUBVENCIÓ, bàsicament perquè son aportacions no retornables i han de consta així, de la mateixa manera que quan el 2018 la TVC va tenir que pagar l’IVA rebut de les aportacions de l’Estat Espanyol va ser en forma de Subvenció.
Les subvencions a les que es refereix la llei son les rebudes de tercers. No les aportacions per cobrir les pèrdues pressupostades.
Pel que fa a “l’informe” continuo pensant que es un article llarg, amb una bibliografia que no et permet consulta el :Recurs de reposició de Proa ( el mateix autor reconeix que ell no l’ha pogut llegir, i que ha tingut accés a un resum), les diferents respostes del CAC que si comenta però no les referencia, ni amb un extracte ni a la bibliografia. Aixó es així, i si algú vol que ho parlem encantat.