El proper 2 de juliol a les 19:30 h., els Cinemes Lys de València acolliran l’estrena de ‘Tot el que vam perdre’, un curtmetratge de la productora Buenpaso Films que neix de la ecessitat de lluitar contra l’oblit i mantenir viva la memòria dels afectats per les intenses pluges que el 29 d’octubre de 2009 regions d´Espanya.

A través de la història de ficció de la Pilar i la Júlia, una mare i una filla que han de bregar amb les conseqüències de la devastació de la dana a les seves vides, l’obra representa el dolor i la pèrdua d’éssers estimats.

La pel·lícula de 15 minuts no es localitza a cap municipi concret perquè aspira a plasmar un sentiment extensible a tots els que van patir les conseqüències de la gota freda a València i en altres punts d’Espanya, només pal·liada per la solidaritat dels voluntaris que hi van anar des de diferents parts d’Europa.

PRIMER CURTMETRATGE DE BELÉN MAYORDOMO

De fet, el guió neix d’una catarsi personal de la seua directora, guionista i coprotagonista, la valenciana Belén Mayordomo, per a qui la setmana de la catàstrofe va ser la pitjor de la seua vida. Després de passar els dies posteriors netejant cases de veïns i amics, va sentir la necessitat d’asseure’s davant l’ordinador quatre mesos després, al febrer, per escriure el que es convertiria en el primer curtmetratge.

“Les imatges del fang, de l’aigua i dels voluntaris les hem vist tots a les notícies, però no la soledat dels seus supervivents en arribar a casa seva oa la que ara habiten després de perdre la seva pròpia”, exposa la realitzadora novell.

PRODUÏDA PER ENRIQUE VICIANO

Va ser aquest impuls de mantenir viu el record el que va portar Mayordom a contactar amb el productor Enrique Viciano, responsable de títols com ‘Lola’ (Bigas Luna, 1985), ‘Si et diuen que vaig caure’ (Vicente Aranda, 1989) i “Tirante el Blanco” (Vicente Aranda). Tot i que inicialment la idea de la cineasta era interpretar un dels papers, el castellonenc la va convèncer perquè assumís també els comandaments de la direcció en detectar el seu talent i il·lusió.

D’aquesta aliança sorgeix una iniciativa realitzada “a pulmó”, sense ajudes públiques, “són les coses que els productors fem quan creiem en alguna cosa, independentment dels resultats econòmics”, explica el productor, que ha concebut aquest curtmetratge com una aposta personal i un homenatge. “Aquest projecte calia fer-ho en honor a les víctimes de la DANA i donar visibilitat a les persones que han patit directament la tragèdia”, completa Viciano sobre la peça, que serà distribuïda per ADSO Films.

Tot i que la trama no és autobiogràfica, haver viscut de prop la devastació va permetre a la directora connectar amb el dolor aliè. A més, l’elecció d’Utiel com a escenari respon al desig de descentralitzar el focus mediàtic del desastre. Cal recordar que el Cecopi (Centre de Coordinació Operativa Integrat) va enviar el missatge ES-Alert a les 20:11 h, quan el municipi ja estava inundat des de les 14 h.

«Per mi, aquesta història no va que un municipi s’escolti més que un altre. Sento que tots tenen la mateixa importància, perquè totes les vides importen igual», aclareix Mayordomo, que buscava també en aquesta localització la tranquil·litat i el silenci que la comarca de l’Horta Sud no podia oferir-li per al rodatge.

EVA SANTOLARIA, PROTAGONISTA

Per donar vida a la protagonista, la directora va apostar per Eva Santolaria. La seva incorporació connecta directament amb la generació que va créixer amb la mítica sèrie ‘Compañeros’. Tot i això, el públic que la recorda com l’adolescent Valle es retrobarà aquí amb la seva versió adulta en un registre dramàtic on encarna totes les mares que han patit la pèrdua d’un ésser estimat.

«És una actriu representativa d’una època i alhora transmet la fragilitat i la inseguretat que requereix una tragèdia d’aquestes dimensions», lloa Viciano després d’un ardu procés de càsting. La mateixa directora anticipa que el públic “quedarà completament fascinat amb la seva feina, perquè és camaleònica”.

A nivell narratiu, ‘Tot el que vam perdre’ planteja com els retrets quotidians entre mares i filles es tornen minúcies davant d’una catàstrofe de tal magnitud. Per a aquest subratllat, Mayordom sí que es va inspirar en els seus propis enuigs adolescents: «Em va fer reflexionar sobre el fet que, davant situacions tràgiques, els problemes més banals deixen de tenir pes. Un succés com el viscut a la tardor del 2024 t’ensenya que les tragèdies reordenen les prioritats de la vida».

LA CANTANT SAZZA, DE CATARROJA

Els apartats artístic i tècnic reforcen la psicologia del curtmetratge. La pel·lícula tanca amb el tema ‘Sense una raó’, de la cantant de Sony Music SAZZA, que sona durant els títols de crèdits.

En haver crescut a Catarroja, una altra de les localitats greument afectades, la solista va poder plasmar els estralls en primera persona. Tant Belén Mayordomo com Sara Sanz, que així es diu l’artista, van estar d’acord a evitar a la lletra els tòpics del fang, l’aigua i la destrucció per centrar-se en la dificultat d’acceptar una nova realitat.

El tema ha estat masteritzat en una versió més llarga com un “himne de la desesperació no resposta que pateix qualsevol persona quan de cop i volta perd algú que estimava profundament”, un enfocament d’alta sensibilitat que, segons Viciano, busca connectar amb la Generació Z.

«Estem en una època revival que busca els sentiments de l’amor i de les famílies. Això era impensable fa uns anys al cinema, però avui les noves generacions sí que aprecien aquest fons de sensibilitat», argumenta el productor.

Per la seva banda, la direcció de fotografia de Jorge R. Preciado mapeja la fragilitat mental de la protagonista. Les seqüències d’intimitat a l’interior de la llar es cobreixen d’un vel de somni que connecta amb la deriva psicològica i la soledat, mentre que les escenes exteriors es tenyeixen d’una llum realista.

El curtmetratge guarda un espai al seu epíleg per destacar l’impacte de la tragèdia en els animals, un altre aspecte biogràfic de Majordom, voluntària en un refugi d’Utiel que va quedar arrasat aquell 29 d’octubre. «Van aparèixer animals abandonats. Tots estaven aterrits i la situació ens va desbordar emocionalment. També sé que hi va haver gent que buscava les seves mascotes i que les va trobar dies després entre la runa i el fang de casa seva», recorda la també guionista, que ja canalitza aquesta sensibilitat en la preparació del que serà el seu segon curtmetratge, enfocat precisament en el món animal.