Entrevistem a Cris Gambín codirectora del festival FIC-CAT 2026, el Festival Internacional de Cinema en Català, que convertirà Roda de Berà en l’epicentre del cinema en català del 5 al 13 de juny. El certamen, que enguany arriba a la seva 18a edició, és una de les grans cites del sector audiovisual català i un espai clau per descobrir les noves mirades del cinema fet en la nostra llengua.
El cinema català està vivint un moment especialment potent. El FIC-CAT ha rebut més de 335 produccions inscrites aquest any, una xifra rècord. També estem veient casos d’èxit com Alcarràs o Casa en flames. Creus que el sector audiovisual català viu un bon moment?
Sí, estem en un bon moment, però jo penso que encara queda feina. L’ideal seria que hi hagués molta més producció en català. És veritat que després d’Alcarràs, que va ser el 2022, es va notar més implicació de les institucions, més finançament per a projectes en català i més creadors i creadores que volen apostar per la llengua catalana en les seves obres. Però encara hi ha recorregut. No ens queixarem, perquè sí que és cert que cada any se’n veuen més, també més èxits, i la taquilla està funcionant bé per al cinema català. Anem pel bon camí, però encara queda trajecte.
Fa uns dies vau presentar la programació completa del festival. En la secció de llargmetratges hi trobem títols com Burundanga, Femení Singular, Els mals noms, Tanit o Forastera. Precisament, Forastera sembla una de les propostes destacades d’aquesta edició.
Exacte. Forastera és una pel·lícula que ja té recorregut, però nosaltres, a banda de programar estrenes, també volem donar oportunitat a altres tipus de pel·lícules. Ha passat per diversos festivals internacionals i creiem que també era una bona oportunitat per compartir-la amb el nostre públic. És una pel·lícula que amplia l’univers d’un curtmetratge de la mateixa directora i és una proposta molt fresca. Sempre diem que volem donar veu a diferents idees i maneres de fer. També volem mostrar que el cinema en llengua catalana té molt bona salut i que hi ha tot tipus d’històries, inquietuds i narratives.
La programació és molt extensa. Què més destacaries d’aquesta edició?
Això em costa molt, perquè imagina’t. Abans comentàveu les 335 produccions inscrites. Jo soc una de les persones del festival que les ha vist totes. Fer la selecció ja és complicat perquè imagina’t tot el que hem deixat fora. Finalment projectem 82 produccions. I d’aquestes 82 triar-ne una em costa moltíssim. Des de la primera fins a l’última tenen molt valor per a nosaltres. Tenim categories de produccions de centres educatius, de primària i secundària, que per nosaltres tenen el mateix valor que un llargmetratge de ficció. Per això em costa molt destacar-ne només una. Sí que diria que aquest any la inauguració oficial és dissabte, però comencem un dia abans. Divendres fem una retrospectiva de La ciutat cremada, que enguany compleix cinquanta anys. És una pel·lícula que no em canso de recomanar. També tenim una programació molt variada per a tots els gustos, tant de ficció com de documental. I diumenge el dediquem especialment al curtmetratge, una categoria que aquest any ha batut rècords de participació.
També heu anunciat un jurat molt plural, amb perfils que van des de la interpretació fins a la gestió cultural. Com ha estat aquesta tria?
Sempre intentem que hi hagi personalitats variades. Si agafes perfils molt similars, la deliberació és molt ràpida. A nosaltres ens agrada que hi hagi debat. No perquè vulguem allargar-ho hores i hores, sinó perquè aquesta és la riquesa de les deliberacions. Quan hi ha perfils diversos, sempre costa més arribar a consensos i això és positiu. A banda de buscar diferents perfils dins de la indústria, també intentem que hi hagi una relació amb l’eix temàtic de cada edició. Aquest any les dues persones més vinculades a aquest eix són la Cristina Rius, programadora i gestora cultural, membre de la junta de la Federació Catalana de Cineclubs, i l’Aurora de Paredes, responsable del videoclub Video Instant. Video Instant va ser el primer videoclub que es va crear a Espanya i probablement és un dels pocs que encara queden. És gairebé una peça de patrimoni cultural. Avui dia sembla molt llunyà imaginar-se entrant en un videoclub per triar una pel·lícula.
Més enllà de les projeccions, el FIC-CAT també treballa per la indústria. Aquest serà el tercer any del Pitch de Projectes en Llengua Catalana. Com veieu la seva evolució?
Bé. Una mica en la línia del que comentàvem abans. Aquest any hem rebut 35 projectes per al pitch, tots en llengua catalana. A vegades sembla que la xifra podria créixer si parléssim de producció catalana, però no és el mateix. Una cosa és que una producció es faci a Catalunya i una altra és que la llengua utilitzada sigui el català. Les xifres, malauradament, no són les mateixes. Tot i això, 35 projectes en català és una molt bona xifra. De fet, aquest any hem ampliat el nombre de finalistes respecte a les dues edicions anteriors. També hem incorporat, com a novetat, unes sessions prèvies amb Javier Rueda per ajudar a preparar els projectes seleccionats. Hi ha molt talent, moltes idees i moltes ganes de fer coses que sovint costa més veure en català. Hi ha ganes de fer més comèdies, més cinema de gènere, terror, fantasia i altres propostes que ajudin a obrir nous espais i noves mirades. I això també ens permet arribar a nous públics. Penso que estem en el bon camí i que des del FIC-CAT el que podem fer és donar espai a totes aquestes noves maneres de fer perquè el cinema en català continuï creixent.
Qui hi ha darrere del FIC-CAT? Molta gent desconeix l’estructura que sosté un festival com aquest.
Moltes persones pensen que hi ha una part professionalitzada, però la realitat és que tothom és voluntari. Des del primer fins a l’últim. És cert que durant els dies del festival hi ha una gran massa de voluntariat, però també hi ha una desena de persones, entre les quals el Toni Pineda i jo mateixa, que treballem durant tot l’any de manera altruista. Són moltes hores, però allò que es diu de «por amor al arte» aquí té més sentit que mai. És amor al cinema, però també al poble. El festival es fa a Roda de Berà i, tot i que ha crescut molt, continua mantenint aquest vincle amb el territori. Evidentment cada vegada ens visita més gent d’arreu de Catalunya, però continuem tenint una relació molt forta amb la nostra zona. Portem divuit edicions i, des del principi, tot ha estat possible gràcies al voluntariat.
Per acabar, quina és aquella pel·lícula que creus que tothom hauria de veure? No necessàriament del festival, sinó en general.
Diré tres títols dels últims anys perquè penso que s’està fent molt bona feina. En primer lloc, Alcarràs. És una pel·lícula que va obrir moltes portes i crec que, amb els anys, es recordarà com una obra que va marcar un abans i un després. També diria Casa en flames, perquè ha ajudat a consolidar la comèdia en català. I, posant-me una mica nostàlgica, també destacaria Pa negre. Penso que va començar a obrir moltes portes i que, probablement, sense Pa negre no hauria existit Alcarràs.
