Diumenge es va fer la gala de clausura de la sisena edició del Korean Film Festival Barcelona, amb sessions exhaurides. I aprofitant el final del festival, em sembla interessant parlar no només del certamen coreà, sinó també de la importància dels festivals més petits dins d’una ciutat com Barcelona.
No tots els festivals han de ser grans
Barcelona té una agenda festivalera enorme. Al llarg de l’any se celebren més de 30 festivals de cinema i sèries, l’equivalent a uns tres festivals al mes si descomptem l’agost (més on no es fan festivals). Per tant, tenim una gran varietat de certàmens que busquen atraure el públic en una ciutat on l’oferta cultural és molt àmplia.
La majoria dels festivals de cinema més importants de la ciutat són dirigits a un públic general o si més no amb temàtiques més generalistes, com el DocsBarcelona, el BCN Film Fest, el D’A o el Serielizados… Però també hem de recordar que un dels festivals que aconsegueix portar més públic és l’In-Edit, un certamen que projecta documentals sobre música. Si més no, sorprèn que una proposta tan específica pugui tenir tant d’èxit.
Públic presencial als festivals de Barcelona (dades dels mateixos festivals):
In-Edit 36.443 D’A 31.102 Serielizados 16.000 (edició presencial) 194.000 (espectadors a través de Filmin) BCN Film Fest 23.000 DocsBarcelona 12.300
I aquí és on apareix una de les qüestions més complicades per a qualsevol festival: trobar el seu lloc dins d’una ciutat on hi ha tantes opcions culturals.
El Korean Film Festival Barcelona, tot i que només porta sis anys (molt lluny dels més de trenta que acumula l’Alternativa), ha aconseguit trobar el seu públic i, any rere any, aconsegueix omplir les sales.
Una pregunta que ens podríem fer és si de veritat val la pena un festival tant nínxol com el Korean Film Festival. Però crec que aquí recau precisament una de les claus del seu èxit: oferir una programació centrada en una temàtica concreta per a un públic i una comunitat nínxol local, i portar a la pantalla obres que després potser no es veuran a les nostres sales o plataformes.
En certa manera, el festival crea aquell efecte FOMO del qual tant parlem: si no veus la pel·lícula durant aquells dies, potser en acabat ja no tindràs cap altra oportunitat de veure-la en una sala o plataforma a Catalunya.
I aquesta és una reflexió que també em faig sobre el festival D’A i molts altres que tenim a la ciutat. Realment, per què es fan els festivals? O, fins i tot, per què es dona un premi a una pel·lícula si després no la podrem tornar a veure? Dit d’una altra manera: per a què serveixen els festivals de la nostra ciutat?
Segons el director del D’A, en una entrevista que li vaig fer a Ràdio Ciutat de Badalona, va dir: «NO HI CABEN AL CINEMA COMERCIAL TOTES LES PEL·LÍCULES».
I crec que té cert sentit aquesta reflexió. Realment, hi ha caps de setmana en què arriben a coincidir una quinzena d’estrenes a les sales, i moltes ens passen desapercebudes. Aquest fenomen es produeix perquè existeixen moltes distribuïdores i perquè cada vegada hi ha més producció cinematogràfica.
Això també s’accentua quan veiem les dades de producció espanyola, que són altíssimes. Per tant, les pel·lícules han de competir a la cartellera entre els films internacionals i els films fets aquí. I, al final, moltes obres acaben tenint una vida comercial molt curta o directament no arriben a les sales.
Tota aquesta reflexió sobre els films estrenats, que donaria per a un altre article, també fa que els cinemes, en certa manera, es tornin prescriptors. I sobretot els festivals i les mostres.
Per tots aquests motius, són importants festivals com el Korean Film Festival Barcelona. Perquè no només serveixen per projectar pel·lícules, sinó també per descobrir obres, generar comunitat i donar visibilitat a films que difícilment trobaríem en altres espais.
Esperem que el Korean Film Festival Barcelona torni el pròxim setembre i que ens torni a obrir la frenètica agenda festivalera de Barcelona.
I una última reflexió: no tots els festivals han de ser grans. Un festival petit també pot trobar el seu públic, consolidar-se i durar molts anys.
Crítiques de les pel·lícules vistes al Korean Film Festival
I, per acabar, en aquesta edició del Korean Film Festival Barcelona he pogut veure tres films. Així que us en deixo una petita crítica de cadascun:
«The Square» una història d’amor impossible en una Corea del Nord asfixiant
Una pel·lícula d’animació que utilitza precisament aquest llenguatge perquè explica una història que, d’una altra manera, hauria estat molt difícil de rodar: una història d’amor i espionatge situada a Corea del Nord, un territori on moltes de les localitzacions i situacions que mostra haurien hagut de ser recreades. L’animació permet anar molt més enllà i construir aquesta realitat sense les limitacions del rodatge convencional. I això és, probablement, el que més m’interessa de la proposta: no utilitza l’animació simplement com una qüestió estètica, sinó com una eina narrativa.
Ara bé, The Square també demostra que una bona idea no sempre és suficient. L’animació és molt senzilla i plana i, tot i que encaixa amb el que vol explicar, en alguns moments acaba afectant el ritme. Els silencis es fan més llargs i algunes escenes semblen aturar-se massa, fins al punt que una història que té força acaba perdent-ne una mica pel camí. Tot i això, em quedo amb la tristesa de la història i amb aquesta relació impossible entre dues persones que intenten estimar-se en un entorn on fins i tot això sembla prohibit. I crec que aquí és on festivals com el Korean Film Festival Barcelona tenen sentit: permeten descobrir pel·lícules que potser difícilment trobaríem en altres circuits i que, encara que siguin irregulars, tenen alguna cosa diferent a explicar.
Pots llegir la crítica completa del film clicant aquí
«I Saw the Devil (Vaig trobar el diable)» quan la venjança converteix la víctima en monstre
I Saw the Devil és una d’aquelles pel·lícules que expliquen perfectament per què el cinema coreà de venjança s’ha convertit en un referent. Kim Jee-woon construeix un thriller de 2010 que, vista avui en pantalla gran, continua sorprenent per la seva modernitat i, sobretot, per la manera de filmar la violència. La sang i la brutalitat són constants, però no són simplement un espectacle: la posada en escena, la fotografia i el muntatge converteixen cada seqüència en una experiència física i incòmoda. Lee Byung-hun i Choi Min-sik sostenen aquest duel entre perseguidor i psicòpata, mentre la pel·lícula va passant del thriller a la venjança, el terror i fins i tot a moments que freguen el drama psicològic. I aquí és on trobem la seva gran virtut: no es limita a preguntar-nos fins on pot arribar un monstre, sinó fins a quin punt una persona aparentment normal pot convertir-se en un.
Perquè I Saw the Devil acaba sent molt més que una història de venjança. A mesura que el protagonista decideix fer patir l’assassí en lloc de limitar-se a atrapar-lo, la frontera entre víctima, botxí i monstre es va difuminant. La pel·lícula ens mostra un món on la violència sembla reproduir-se sense final i on la justícia i la policia queden en un segon pla davant d’aquesta espiral personal. És una obra especialment dura el patiment es mostra sense gaires concessions, però precisament per això continua sent tan potent. Una pel·lícula imprescindible per entendre una determinada manera de fer thriller i cinema de venjança a Corea del Sud, i una d’aquelles obres que, més de quinze anys després, continuen sent tant modernes com incòmodes.
«The World of Love» quan una història petita es fa cada cop més gran
The World of Love, de Yoon Ga-eun, parteix d’una història aparentment íntima: Jooin, una adolescent que viu en un entorn familiar complicat, marcat per l’absència del pare i una mare amb problemes d’alcoholisme. Però la pel·lícula va ampliant progressivament el seu abast fins a convertir aquest petit relat en una reflexió molt més complexa sobre la família, les relacions humanes, la vocació, el trauma i les ferides que arrosseguem. Un dels grans encerts és precisament aquesta capacitat de parlar de qüestions difícils sense quedar-se en un tractament artificial o en un simple titular: el film les aborda obertament, però deixant espai per a les contradiccions i les zones grises dels seus personatges.
La mirada de Yoon Ga-eun, reconeguda per la seva sensibilitat cap al món de la infància i l’adolescència, manté aquí aquest estil proper i independent que encaixa molt bé amb el cinema coreà més personal. La construcció dels personatges i la manera com la història va fent un gir important a partir d’un esdeveniment a l’escola són especialment interessants, perquè transformen completament la percepció inicial del relat.
