Parlem d’una nova targeta groga al CAC, si seguim el símil futbolístic. Aquest seria un dels titulars possibles del darrer estudi de l’expert en economia de la indústria audiovisual, Carles José i Solsona, dels dictàmens anuals del CAC sobre l’acompliment de la CCMA de les seves obligacions per al finançament anticipat d’obres audiovisuals. Avanço una xifra prou contundent: segons aquest estudi, el 2019 la CCMA va deixar d’aportar més de 12, 6 milions d’euros a la producció cinematogràfica, més de sis cops de tot el que va acabar destinant a llargmetratges i telefilms.

Cal recordar que, com tot mitjà públic, l’actual legislació obliga la CCMA a destinar un 6% de la totalitat dels seus ingressos a llargmetratges de ficció, documentals, TV movies i sèries d’animació. I no només això, sinó que delimita com es reparteixen aquests fons: un mínim d’un 75% per a films i documentals cinematogràfics i també un mínim d’un 12,5% per a TV movies i minisèries. La resta quedaria per a documentals –siguin per a televisió o per al cinema- sèries d’animació i sèries en general.

Doncs bé, un cop més Carles José qüestiona el CAC en el seu control anual sobre la CCMA. Novament el dictamen de la nostra autoritat audiovisual deixa fora els diners provinents de la Generalitat als seus pressupostos – que representen la major part dels seus ingressos- i només considera els que provenen de la publicitat, vendes i marxandatge. Ell ho té molt clar, quan assenyala que “els pressupostos de la Generalitat estableixen que la seva aportació ha d’anar al compte d’explotació de la televisió” (TV3) i que “els comptes auditats de CCMA reconeixen explícitament que les aportacions de l’accionista únic (o sigui la mateixa CCMA) són subvencions d’explotació”. Per dir-ho curt i en dues xifres: el càlcul no s’hauria d’haver fet sobre poc més de 50 milions d’euros sinó sobre més de 306. I té tota la raó, afegeixo.

2019: Havien de ser 17 milions d’euros

Mentre el CAC –i la CCMA- consideren que només s’havien d’aportar-hi poc més de 3 milions d’euros, si es tinguessin en compte tots els ingressos de la CCMA, aquestes obligacions superarien els 17 milions d’euros el 2019. Si els repartim segons els percentatges mínims abans citats, el dèficit inversor de la CCMA en llargmetratges cinematogràfics superaria els 11,6 milions d’euros –només hi va aportar prop d’1,2 milions en total- i seria quasi un milió d’euros els diners que hi faltarien per a les TV movies.

Pel que fa al repartiment d’aquests quasi 1,2 milions, tots van ser destinats a drets d’antena per a 15 llargmetratges, amb unes xifres que van dels 30.000 als 50.000 euros, menys en el cas de La Vampira de Barcelona, que va situar-se en uns 300.000 euros. Pel que fa als documentals, siguin o no amb destinació directa a la televisió, les fórmules de finançament es van ampliar amb la de la coproducció en alguns casos. Pel que fa a les quantitats, la forquilla és molt més àmplia, ja que va dels quasi 7.000 euros fins als 350.000 en el cas d’Èxode. Finalment, i no és cap sorpresa, les aportacions a les tres TV movies consignades –L’enigma Verdaguer, El crèdit i la Mort de Guillem- són de quantitats més homogènies: dels 200.000 als 300.000 euros, sota la fórmula de coproducció.

Com bé recorda aquest estudi, finalment una de les dues associacions de les empreses productores del país –PROA- va presentar un recurs de reposició al CAC davant del dictamen sobre els acompliments de la CCMA del 2018. Tot i que aquest recurs no ha servit perquè la nostra autoritat audiovisual reconsideri l’exclusió de les aportacions dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya al 6% abans esmentat, sí que ha tingut l’efecte que el CAC advertís la CCMA sobre la manca de recursos destinats a la producció cinematogràfica el 2018. Això sí, comptant només el 75% del 6% d’aquells ingressos que no provenen dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Malgrat aquesta rectificació parcial, forçada pel recurs de PROA, aquesta no ha provocat que es revisés les aportacions dels cinc anys anteriors, com hauria estat desitjable per al sector. Segons José i Solsona, si el CAC ho fes, significaria reclamar a la CCMA afegir més de 2,8 milions d’euros als diners ja destinats a llargmetratges entre el 2013 i el 2017.

En anteriors articles seus que hem comentat en aquest portal, Carles José apuntava una xifra d’uns 100 milions d’euros que, entre el 2009 i el 2018, no haurien arribat a la producció de films, documentals, telefilms i sèries d’animació com tocava. Un forat que, amb les dades del 2019, es fa encara més gran.

Errors i més errors

A banda de les xifres en discussió, José i Solsona assenyala diversos errors que qüestionarien de dalt a baix el rigor del CAC a l’hora de fer la seva tasca de control que li atorga la legislació: duplicacions de títols en un dictamen que ja havien sortit en el de l’any anterior (des de pel·lícules com La Vampira de Barcelona a documentals com 265 dies sense onades); obres que es computen en un any diferent del de la data de signatura del contracte entre productora i la CCMA; o fins i tot sumar com a documentals un parell de TV movies: Èxode i Tocats pel foc!

I la cosa podria continuar enguany, ja que hi ha dues sèries de ficció –Mya Go i Roni Barcelona- juntament amb un documental, Encara hi ha algú al bosc, els contractes dels quals van ser signats el 2020, però surten al dictamen del 2019.

La valoració de tot plegat la fa el mateix José i Solsona, i no és pas condescendent: “a les verificacions del Consell sempre es fa referència a les dades declarades per a la televisió i mai no s’hi detecta ni un lleu senyal que el CAC s’hagi esforçat a contrastar les dades”.

Sumar peres amb pomes per fer la cistella ben grossa

Deia al principi d’aquest article que, segons el dictamen del CAC, la CCMA només estava obligada a posar poc més de 3 milions. Doncs bé, el document assenyala una xifra de 15,3 milions. Si ens quedem aquí sense més, hom deduiria que la CCMA ha quintuplicat amb les seves obligacions. Vaja, que hauria estat més que esplèndida.

El problema és que la major part d’aquests diners han estat destinats a produccions que formen part del repartiment més minoritari d’aquesta obligació inversora (el 12,5% com a màxim que assenyalàvem al principi de l’article). Parlem de les sèries de ficció. Segons els càlculs fets per Carles José, estaríem parlant d’uns 11,5 milions d’euros destinats a dues sèries de ficció. I, per fer més sorprenent aquesta escudella barrejada, resultaria que prop d’un 60% d’aquests més de 15 milions –concretament un 57,74%- haurien estat destinats a la sèrie de producció interna: Com si fos ahir. Un fet que topa frontalment amb l’esperit aquesta normativa, que vol preservar un finançament específic de les televisions cap als continguts que no són part integrant de la graella televisiva ordinària, de les obres audiovisuals que no són de flux. La resta, uns 2,7 milions, van anar destinats al finançament de la sèrie de producció associada Les de l’hoquei.

I ara què?

Darrer conveni signat entre les associacions de productors (llavors n’eren tres) amb la CCMA. L’acord es traduïa en uns 18 milions € anuals

Davant la complexitat de pensar poder o no tirar enrere una llarga sèrie de dictàmens aprovats pel CAC i la situació financera de la CCMA, no seria gens realista pretendre que aquest centenar llarg de milions d’euros apareguessin de cop i volta. Si del que es tracta és de mirar endavant i establir unes regles de joc que afavoreixin el conjunt de la indústria audiovisual del país –i aquí cal incloure també la mateixa TV3- el que seria desitjable és que passessin dues coses: que en els futurs dictàmens del CAC el càlcul es fes sobre el total dels ingressos de la CCMA –tot desitjant que aquests s’incrementin en els anys vinents- i que aquesta tornés a acordar amb PAC i PROA un conveni plurianual, reprenent el fil del darrer que es va signar fa quinze, sí 15! anys.

I més que desitjable, seria necessari. Molt necessari.

Epíleg: la producció EN català

En altres articles sobre la producció audiovisual del nostre país, he assenyalat que el nivell de producció d’obres en català és impresentable, per percentatge i per pressupostos destinats. Amb els recents premis Goya en tenim un exemple ben il·lustratiu. Cal felicitar-nos -i molt!- que produccions com El año del descubrimiento, Adú i, molt especialment, Las niñas hagin estat protagonistes dels guardons d’enguany. Però hem de ser conscients que cap de les obres premiades que comptava amb producció o coproducció catalana és en VO catalana. Ni una.

És de preveure, com molts reclamem de fa temps, que el nou Govern impulsi un ambiciós pacte nacional de l’audiovisual -amb les mesures financeres, estratègiques i de governança institucional que calen. I un dels objectius hauria de ser treure la producció en català del pou de la seva crònica minorització.

Si la futura legislació de l’audiovisual hi ajuda, que ho hauria de fer, perfecte. Però quedi com quedi, situar la producció en català com un element definitori de la nostra indústria audiovisual, és indispensable. Culturalment i lingüística és indiscutible. Com a marca exterior, també.

Open chat
Contacta amb nosaltres de manera ràpida