Res, cap ni un. Aquesta és la xifra en euros de tota l’aportació de l’ICAA, i per tant del Ministeri de Cultura, al fons estatal destinat a afavorir la producció cinematogràfica en català entre el 2013 i el 2018 (i si no apareixen dades que ho desmenteixin, el marcador segueix igual a mitjans del 2020). Aquesta greu discriminació envers el cinema en llengua catalana ja havia estat citada en un anterior article, però ara ha tornat a sortir a la llum arran del darrer informe sobre la situació del català, que elabora anualment la Plataforma per la Llengua. I paga la pena d’entrar-hi amb més detall.

Així, si durant aquests sis anys l’ICAA va destinar 402 milions d’euros en total a donar suport a la producció audiovisual, cap d’aquests diners anà al fons específic per al foment dels films en català, basc o gallec, creat fa tretze anys. Tant és que el pressupost anual no arribés als quaranta milions o que superés el centenar: els projectes de pel·lícules en llengua catalana no varen poder gaudir d’aquest fons.

Si és més que evident que això demostra una continuada política de menysteniment cap a la producció en català, aquesta inacceptable discriminació suposa un incompliment flagrant de la legislació del sector. Convé de recordar que la Llei estatal del cinema estableix, en dos dels seus articles, l’obligada dotació d’un fons per al “foment de la cinematografia i l’audiovisual en llengües cooficials diferents del castellà”; uns diners que han de ser transferits a les respectives Comunitats Autònomes. I quina ha de ser la quantitat d’aquest fons? Doncs la disposició addicional sisena de la llei ho estableix molt clarament: cal que sigui anualment “equivalent a la suma de les aportacions que (la Generalitat de Catalunya) hagi destinat durant l’exercici anterior al suport i foment de la producció, distribució, exhibició i promoció de l’audiovisual” en català. Fins i tot en els pitjors anys de recursos de l’ICEC, això voldria dir uns quants milions anuals.

Aquest article, gens usual en una llei de principis generals com és aquesta, en fixar un sistema de càlcul ben concret i detallat, va ser el resultat d’unes complexes negociacions polítiques. Unes negociacions a les quals es va implicar directament el mateix Departament de Cultura -en aquelles dates liderat per Joan Manuel Tresserras- i, concretament,  per qui llavors era el secretari de cultura, Eduard Voltas. En aquell moment –any 2007- es va calcular que aquest fons suposaria uns 11 milions d’euros anuals. Bé és cert que, cinc anys més tard, un nou redactat d’aquests articles aigualí un xic l’obligatorietat de dotar econòmicament aquest fons, però ni ha desaparegut de la llei ni ha variat el seu sistema de càlcul. Per tant, és plenament vigent.

Això no té res a veure amb el fet que algunes, poques, produccions en català hagin rebut algun ajut o subvenció directament de l’ICAA durant aquests anys. Això ja passava abans de l’actual llei. Parlem d’una altra cosa: d’un fons estatal i específic que havia d’incrementar substancialment els diners disponibles per l’ICEC en favor de la nostra indústria audiovisual.

… I no passa (gairebé) res

Davant d’aquest injustificable incompliment legislatiu, que aviat sumarà 8 anys de durada, què ha fet el sector cinematogràfic català? La reiterada petició al ministre de cultura de torn per part de la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, perquè recuperi el “fondillo” (*) durant el seu discurs anual a la cerimònia dels Premis Gaudí, és quasi l’única reclamació coneguda. I res més? Certament no deixa de ser un cas insòlit que un sector industrial es vegi afectat per la no aplicació d’una normativa, que l’afavoriria i molt, i que no mogui cel i terra per a l’acompliment d’aquella norma. Doncs aquí és així.

De fet, però, la situació és ben similar pel que fa a la llei del cinema de Catalunya. Farà ara deu anys, deu!, de la seva aprovació al Parlament i no hi ha hagut pas gaires escarafalls a què cap de les mesures previstes per al sector, ni tan sols comptin amb un reglament i menys encara amb una mínima implementació. Una llei que va generar tantes expectatives i esperances, dins i fora del sector audiovisual, continua criant pols en un calaix.

Aquesta inacció davant lleis que li són favorables, és probablement un dels símptomes més cridaners de les febleses endògenes de la indústria audiovisual catalana.

Es posarà fi a aquest silenci tan llarg? Qui en tirarà del carro?

(*) Terme, gairebé despectiu, amb què es defineix dins l’argot del sector aquest fons de foment per al cinema en llengua no castellana.

PS. Aquest text que heu llegit incorpora algun retoc a la primera versió publicada, amb l’objectiu d’evitar possibles confusions entre els ajuts de l’ICAA que han estat atorgats a determinats -pocs- films en català i el “fondillo”.

Open chat
Contacta amb nosaltres de manera ràpida