L’Alternativa, a partir del dilluns 11-N

L’Alternativa ja ha anunciat tota la programació de la seva 26a edició

A partir del 11, tindrem una nova edició de l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona que ja ha anunciat els films que formaran part de les seves seccions oficials competitives: Llargmetratges, Curtmetratges i Nacional. Per primera vegada el festival entrega un premi en metàl·lic al millor film espanyol.  També en aquesta edició l’Alternativa convida el cineasta francès Jean-Gabriel Périot per presentar una secció amb films destacats de la seva filmografia i oferir dues masterclasses sobre el cinema d’arxiu; convida la cineasta catalana Neus Ballús a presentar quatre dels seus curtmetratges i impartir el seminari Partir d’algú. Treball amb actors no-professionals, de l’escriptura al rodatge; dedica la secció Mur de Berlín a repassar les realitats socials, polítiques i culturals prèvies i posteriors a la reunificació en el 30è aniversari de la caiguda del Mur; i, com cada any, ofereix una programació familiar que inclou projeccions i activitats.

La 26a edició de l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, anuncia els films que formaran part de les seves seccions oficials competitives: En la secció oficial de llargmetratges competiran 10 pel·lícules internacionals: De nuevo otra vez, de Romina paula (Argentina);Nos défaites, de Jean-Gabriel Périot (França); Zumiriki d’Oskar Alegria (Espanya);Shelter: Farewell to Eden, d’Enrico Masi (Itàlia);Campo, de Tiago Hespanha (Portugal); Swarm Season, de Sarah Christman (Estats Units);Erde, de Nikolaus Geyrhalter (Àustria); La Mer du milieu, de Jean-Marc Chapoulie (França); 4 godine u 10 minuta, de Mladen Kovačević(Sèrbia); i Bait, de Mark Jenkin (Regne Unit). En la secció oficial de curtmetratges competiran 15 films internacionals: Akaboum de Manon Vila (França); Letter to a Daughter, de Wilbirg Brainin-Donnenberg(Àustria); Cairo Affaire, de Mauro Andrizzi (Argentina); Crowtrap, de Callum Hill (Regne Unit); D’un château l’autre, d’Emmanuel Marre (Bèlgica); Grey Key, d’Enric Ribes (Espanya); Inside Me, de Maria Trigo Teixeira (Alemanya); La bala de Sandoval, de Jean-Jacques Martinod (Equador); Lursaguak. Escenas de vida, d’Izibene Oñederra(Espanya); Mi piel, luminosa, de Nicolás Pereda i Gabino Rodriguez (Mèxic); Orbainak, de Jorge Moneo Quintana (Espanya); Spines, de Sois de Traca (Regne Unit); The Migrating Image, de Stefan Kruse (Dinamarca); Unless You’re Living It, de Sarah Bliss(Canadà);i Vever, de Deborah Stratman (Guatemala). En la secció oficial nacional competiran 18 films – llargs, curts i migmetratges: Meseta, de Juan Palacios (90 min); Andrómedas, de Clara Sanz (83 min); El cuarto reino, d’Adán Aliaga i Àlex Lora (83 min); Una corriente salvaje, de Nuria Ibáñez Castañeda (72 min); Las letras de Jordi, de Maider Fernández Iriarte (70 min); Para la guerra, de Francisco Marise (65 min); Hasta que las nubes nos unan, Guadiola-Diola, de Lluís Escartín Lara (64 min); Urpean lurra, de Maddi Barber (50 min); Libertad, de Colectivo Libertad (46 min); Tyndaya Variations, d’Isaac Marrero Guillamón (42 min); De una isla, de José Luis Guerin (26 min); La vía flotante, de Zazpi T’erdi (25 min); Bubota, de Carlota Bujosa Cortés (21 min); Padre no nuestro, de María Cañas (15 min); Medvedek, d’Ainhoa Gutiérrez (14 min); Movimiento continuo, de Mauricio Freyre (14 min); A Typical Morning, d’Arancha Brandon (7 min); i Blockbuster Where a Giant Monster Destroys a Town, de Joan Pàmies Lluís (7 min).

SECCIÓ OFICIAL LLARGMETRATGE El Festival de Cinema Independent de Barcelona, l’Alternativa, celebra la seva 26a edició de l’11 al 17 de novembre i a les seves seccions oficials competiran 10 llargmetratges internacionals, incloent-hi films de ficció i no-ficció. Temes de gran actualitat com l’ecologia i l’explotació dels recursos del planeta, les fronteres i migracions, els conflictes bèl·lics i de classe o la gentrificació, conviuen amb d’altres molt més reflexius com la identitat, el llegat familiar o la superació personal. És el cas de De nuevo otra vez, de Romina paula (Argentina, 2019) on la directora apunta la càmera cap a si mateixa, el seu fill i la seva mare en una peculiar mescla de documental i ficció. El seu debut és una fràgil exploració de la maternitat, la feminitat i l’acte de créixer, amb reflexions sorprenents i anàlisis honestes. La cineasta torna a les seves arrels per redescobrir qui és: després d’uns primers anys aclaparadors com a mare, és com si la boira es comencés a dissipar. Ja és una mica gran per anar de festa amb gent de vint anys, però encara és prou jove com per fantasiar. De nuevo otra vez ha rebut el premi Horizonte Latino al darrer festival de San Sebastian. 4 godine u 10 minuta, de Mladen Kovačević(Sèrbia, 2018) també és una exploració de la identitat personal, però en clau masculina, tant pel subjecte, un alpinista, com per l’objecte de superació, el cim de l’Everest, i, fins i tot, pel marc històric del relat fora de camp, la destrucció de la identitat nacional d’un país, Iugoslàvia, a través del conflicte bèlic. Imatges de paisatges estranys i estats mentals místics, gravades pel primer home serbi que va pujar a l’Everest, s’intercalen amb fragments desconcertants del seu diari, per construir una meditació experimental sobre un viatge a la glòria eterna i el retorn a la banalitat de la vida quotidiana. Mladen Kovačević reinventa el cinema d’alpinisme i porta l’espectador al cim, al descens i a la ment d’un home cada cop més allunyat de la realitat. Un altre home que es planteja un repte personal allunyant-se del món per, en aquest cas, adentrar-se a la natura i reconectar amb el món de la seva infantesa, és Oskar Alegria a Zumiriki (Espanya, 2019). Alegria, director de la multipremiada La casa Emak Bakia, va construir una cabana de fusta a la vora del riu, apartada, davant de l’illa en què jugava quan era un nen. Allà va viure 4 mesos per filmar Zumiriki. Però ara l’illa està submergida a causa de la construcció d’una presa. El record i la terra s’han tornar invisibles, si bé no del tot: les copes dels arbres, encara dempeus i ferms, afloren a l’aigua com el pal d’un vaixell de joguina trencat. El vent entre els troncs és l’únic espai que permet reviure el passat. L’únic lloc on pot fer niu la memòria.

Si a Zumiriki la natura és l’espai de la memòria, de la reconnexió amb un mateix i un espai de misteri, tresors i poesia, a Swarm Season, de Sarah Christman (Estats Units, 2019) la defensa de la natura com a forma de vida pren el protagonisme. A l’ombra del volcà de Hawaii Mauna Kea, una nena i la seva mare cuiden amb dedicació una colònia d’abelles. Mentre, el pare participa en les protestes per la construcció d’un telescopi gegant en territori sagrat a la mateixa muntanya, i un grup de científics estudia el paisatge per preparar el nostre inevitable trasllat a Mart. Swarm Season vol mostrar el vincle entre les esferes terrestre i còsmica, íntima i expansiva, seguint una narrativa de tens existencialisme i amb una atenció extrema al temps, l’escala i la conseqüència històrica. Per la seva banda, el film Erde (Àustria, 2019) de Nikolaus Geyrhalter observa la gent que es mou per les mines, les pedreres, els túnels i les grans obres de construcció, en la seva lluita constant per apropiar-se del planeta. Els humans movem milers de milions de tones de terra cada any, fent servir pales, excavadores o dinamita. Alhora que explotem els recursos de la terra, hi caminem per damunt cada dia de la nostra vida. La llaurem, la cavem i la perforem. La cartografiem i la mesurem. Hi dibuixem les nostres fronteres i ens imaginem que ens pertany. Vivim d’allò que produeix i hi enterrem els nostres morts. Donem per fet que existirà sempre: sembla invencible i indestructible. Campo, de Tiago Hespanha (Portugal, 2019) pren el món natural, amb la seva bellesa i equilibri, com a contrapunt al món destructiu dels homes. Avui, als afores de Lisboa, Campo de Tiro és la base militar més gran d’Europa on s’entrenen les tropes dintre del tancat i rígid univers militar. Però a aquest camp també s’hi apropen els aficionats a l’astronomia per observar les estrelles, cuidadors d’abelles i d’ovelles i els amants de la natura per observar els ocells, mentre un noi toca el piano per als cérvols salvatges que ronden per la foscor. Campo és una reflexió sobre aquests móns que conviuen alhora que es contraposen.

Aquesta contraposició entre un món dels homes destructiu i un món natural que ofereix esperança també és present a Shelter: Farewell to Eden, d’Enrico Masi (Itàlia, 2019). La seva protagonista ésPepsi, una Joana d’Arc transgènere del segle XXI, defensora dels drets humans i de les comunitats marginades que busquen asil, que se sent més segura al bosc que a cap altre lloc. Perseguida per la seva sexualitat, va fugir del campament militar musulmà en què havia crescut i va fer d’infermera durant mes de deu anys a la Líbia de Gadafi, on l’arribada de l’ISIS va fer que s’incorporés al flux de refugiats. El film reflexiona sobre la identitat, el colonialisme, el racisme, la lgtbifòbia i l’explotació, construeix una imatge fantasmagòrica de la vida clandestina a les ciutats i ofereix un retrat molt cru de les fronteres europees. La Mer du Milieu, de Jean-Marc Chapoulie (França, 2019) també parla inevitablement dels fluxos migratoris i les fronteres nacionals i de classe, ja que és un film sobre la Mediterrània d’avui. L’escriptora Nathalie Quintane i el director Jean-Marc Chapoulie naveguen per les costes nord i sud d’aquest mar, immòbils davant les seves pantalles d’ordinador, a través de les imatges de càmeres web situades estratègicament de cara a la línia de costa mediterrània. Un viatge per un mar de paraules i sons amb unes imatges que fan evident la incoherència del món en què vivim.  Nos défaites, de Jean-Gabriel Périot (França, 2019) també parla de les incoherències del món, però dona la veu principal als més joves per descobrir com pensen i viuen la política. Périot pren deu estudiants de cinema d’una escola de la banlieu parisina i recrea i filma amb ells escenes de vagues, resistència i conflictes laborals, extretes de pel·lícules d’entre finals dels anys seixanta i finals dels setanta. Després afegeix entrevistes on els pregunta per les escenes que acaben de representar, tot explorant conceptes como ara els de classe, sindicat i compromís polític i els torna a entrevistar quan l’actualitat política els toca de manera directa, fent viatjar l’espectador del desànim a l’esperança.   Bait, de Mark Jenkin (Regne Unit, 2019), és també un relat sobre la lluita de classes i la gentrificació en la comunitat d’un poble de pescadors de Cornualla. Penya-segats escarpats, mans obreres, xoc de classes, càstig, marea alta, bellesa, ira, compassió i esperança. Gravat en granulosos 16 mm en blanc i negre i processat a mà, el film explora de quina manera afronten els llocs marginals un món canviant. L’estat de la nació vist a través d’una lent familiar.

SECCIÓ OFICIAL NACIONAL A la secció oficial Nacional estan seleccionats 18 films, entre llargmetratges, migmetratges i curtmetratges. Tots ells opten, per primera vegada, a un premi en metàl·lic de 2.000 euros. Els llargmetratges a competició en la secció oficial nacional són: Meseta, de Juan Palacios (2019, 90 min). En algun lloc de l’altiplà de Castella un pastor somia amb viatjar al Titicaca, un duo musical retirat recorda la seva època daurada, dues nenes busquen Pokémons en va i un avi fa recompte de les cases buides del poble per adormir-se. Els personatges d’aquesta pel·lícula cartogràfica revelen un món rural, d’una cultura ancestral que s’esvaeix en el temps. En un to observador i de costumisme gairebé surrealista, Meseta proposa un viatge sensorial per l’Espanya buida. Andrómedas, de Clara Sanz (2019, 83 min). La María va emigrar de l’Equador i ja fa vora de deu anys que viu amb la Rosita, l’àvia de la cineasta, en un poble de la Manxa, on té cura d’ella i de la casa. El film observa les relacions, els gestos quotidians, la rosa del safrà que omple la taula de flors que porten altres dones, noves històries, els gats, l’olor de les cassoles i la vida que entra per la finestra. Els arbres ens miren i el món respira un equilibri fràgil, que trontolla quan la María demana quinze dies de vacances. A El cuarto reino de, Adán Aliaga i Àlex Lora (2019, 83 min) veiem la vida una planta de reciclatge als afores de Nova York, on un grup d’exclosos i desemparats, il·legals indocumentats, comparteixen la seva decepció respecte al somni americà. Ana, Walter, Eugene, Pierre i René es fan companyia i busquen respostes als misteris còsmics i a les preguntes existencials que ens fan humans. Miren d’assolir la redempció personal que tant desitgen fent petits canvis que els converteixin en una versió millorada de si mateixos, lluny d’una societat de consum que els deixa al marge.

Una corriente salvaje, de Núria Ibáñez Castañeda (2018, 72 min). En Chilo i l’Omar sembla que siguin els únics homes sobre la terra. Viuen en una platja deserta i cada dia miren de pescar per sobreviure. La seva amistat, envoltada de sensualitat, recorda una relació de parella. A través de les seves converses i del seu vincle, la pel·lícula vol ser un retrat de la condició humana. Las letras de Jordi, de Maider Fernández Iriarte (2019, 70 min). En Jordi va néixer fa 51 anys amb paràlisi cerebral. Tot i així, no es considera una persona amb discapacitat. Malgrat que no pot parlar, es comunica a través de la seva taula de cartró. Quan tenia 21 anys va sentir que Déu li parlava per primer cop. Avui, però, després de deixar la seva llar i els seus pares per mudar-se a una residència, no sent la presència de Déu. En Jordi esta buit pel seu silenci. El film tracta de l’amor a Déu i a la paraula d’un home lliure. Para la guerra, de Francisco Marise (2018, 65 min) explora la memòria i la soledat d’un dolsat internacionalista cubà a prtir de l’observació dels seus gestos (extra)ordinaris. una pel·lícula de guerra sense trets, però amb una ferida, la d’un veterà de les forces especials que busca els companys de comando supervivents de la seva darrera missió, fa trenta anys a Angola. Un retrat singular d’un guerrer, el seu cos i els seus records. Hasta que las nubes nos unan, Guardiola-Diola, de Lluís Escartín (2019, 64 min). Diu el crític Sergio de Benito que aquest film “connecta les darreres alenades de Guardiola, una comunitat rural del Penedès, amb el ritme vitalista i ancestral d’un poblet diola de Casamance, miraculosament immune al pas transformador de l’islam i el capitalisme. El resultat és una pel·lícula lliure que es deixa encomanar aquella mateixa respiració, del tot aliena al cinema d’avui, per oferir l’únic retrat possible de l’Àfrica profunda. Un document capaç de qüestionar la nostra concepció de la vida però que, gràcies a l’esperit sense prejudicis del director, deixeble de Mekas, sembla elaborat des dels ulls de l’altre”.