Fa pocs dies s’ha estrenat, novament amb molt èxit, una nou llargmetratge d’animació de coproducció catalana pertanyent a la nissaga de Tadeu Jones . Molt previsiblement, però, la seva versió en català no tindrà l’impacte en taquilla que hauria d’haver tingut. Entre altres motius, per la manca de promoció d’aquesta.

Com la foto que il·lustra aquest article, a Catalunya, el País Valencià i les Illes, la cartelleria publicitària és la de la versió en castellà. I si vas als portals de diversos grups de cinemes que ofereixen la versió en català en algunes de les seves sessions, des del tràiler promocional al mateix títol del film, el català no existeix.

Fa anys que les polítiques públiques de suport al doblatge de cinema en català -des de la renúncia expressa a fer efectives les quotes previstes a la Llei de cinema del 2010- són lluny de solucionar la invisibilitat de l’oferta dels escassos doblatges de films comercials que arriben als cinemes.

Poso dos altres exemples vinculats amb l’exhibició. L’any passat, una excel·lent exposició privada organitzada a Casa SEAT, sobre els quaranta anys de Grangel Studio, va comptar amb una programació de projeccions de set films d’animació en els quals l’estudi català hi havia participat intensament. Tot i que els set films comptaven -sigui des de l’inici per a exhibició en sala de cinema o en posteriors finestres d’explotació- amb versions en català, tots set es van projectar… en la versió doblada al castellà.

Aquest estiu, al darrer cicle de cinema Sala Montjuïc, no només no han programat cap film en VO catalana, sinó que els films subtitulats no ho són pas en català, tot i que després de la polèmica desfermada, i tal i com ha informat la Plataforma per la Llengua, tres dels films programats van ser projectats amb el subtitulat en català. Cal afegir que aquest cicle de cinema a la fresca, que compta amb el suport tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de Barcelona, només ha programat tres films en català en els darrers cinc anys; ni el 4% del total dels films projectats!

I de l’exhibició a la producció

Malgrat que en els darrers anys les estrenes de films en català s’han incrementat respecte èpoques anteriors, tot i que molt lluny del que seria mínimament desitjable, arrosseguem dins el sector el mantra que això del català és un «a més a més» o, com va dir fa uns anys un productor, en relació a l’anunci d’un augment significatiu dels ajuts al cinema en versió original catalana, que això afavoria que en fos «una opció». Simplement una opció…

Així, hem «normalitzat» que un film que toca el tema de les llengües en perill i de l’exili de milers de catalans en acabar la Guerra d’Espanya del 1936, el català no surti ni per casualitat. A molts dins del sector els sembla totalment «normal». Que un film premiat -felicitats!- com «Lejos de los árboles» amb directora catalana, coproducció catalana i amb part del rodatge fet al nostre país, el català no existeixi per enlloc no és, malauradament, cap fet extraordinari.

Si anem a l’altre gran gènere de ficció audiovisual, cada cop més important com són les sèries, ens trobem amb exemples feridors, com les produccions de temàtica policíaca com «Ciudad de Sombras» o «Terra Alta». Dues sèries d’important pressupost i promoció a les seves respectives plataformes que, tot i ambientades a Catalunya i amb protagonistes pertanyents al cos dels Mossos d’Esquadra, el català és una llengua alienígena. Només va faltar que el director de la segona, Eduard Cortés, afirmés que l’opoció de fer-la en castellà era per fer-la «menys local i més global». Que els ho expliqui a la indústria audiovisual francesa en la seva potent presència a mercats en castellà, tant a l’Estat espanyol com al continent americà… amb produccions de sèries i films en versió original francesa.

Un debat pendent

De fa anys, hi ha una qüestió de gran importància dins i fora d’Europa, que ha generat tot un seguit de reflexions acadèmiques i dins també de l’òrbita institucional, que aquí, però, quasi ni se’n parla: la sobirania cultural. Una sobirania que no baixa pas del cel, sinó que cal construir-la cada dia.

I això passa, per començar, per creure’ns que tenim una llengua, una cultura i una comunitat nacional que s’han de poder expressar amb plena normalitat des de les seves produccions audiovisuals (i també els seus doblatges) i que aquestes tinguin uns canals de distribució, emissió, difusió i exhibició que les afavoreixen i no pas les menystinguin.

Veurem si en la futura llei de l’audiovisual, que el Parlament treballarà en els propers mesos, aquest tema acaba entrant en els debats dels objectius culturals i industrials que aquesta normativa hauria de donar-hi resposta. Ens hi juguem molt. Massa i tot.