Una operació contra rellotge per explicar les hores que van canviar Cataluny
Surto del cinema Renoir Floridablanca després del passi de premsa i només em surt una frase: quina pel·lícula. I crec que una part important d’aquesta sensació té a veure amb la proximitat dels fets que explica. Cronos parla d’una història que va passar aquí, al costat de casa nostra: Barcelona, Cambrils, Ripoll… Espais que reconeixem i pels quals passem habitualment. I això fa que la pel·lícula es visqui d’una manera diferent.
Dirigida per Fernando González Molina i escrita per Alberto Marini, la pel·lícula reconstrueix les 124 hores de l’operació policial Cronos, activada després dels atemptats del 17 d’agost de 2017. Però hi ha una decisió molt clara: Cronos no vol explicar per què es van produir els atemptats ni convertir-se en una investigació sobre les seves causes. La mirada se situa en la resposta policial, des del minut zero fins a la localització de l’últim implicat.
I aquesta elecció funciona.
La pel·lícula aconsegueix mantenir durant bona part del metratge una tensió constant. Primer assistim al caos i a la resposta immediata, i després seguim els diferents moviments de l’operatiu fins que es va tancant el cercle. És un thriller policial que prioritza l’eficàcia narrativa per sobre de l’experimentació cinematogràfica, i crec que és exactament el que necessita el tipus de pel·lícula que vol ser.
Un dels elements que més m’ha funcionat és precisament la recreació dels espais reals. No cal veure l’atemptat de manera explícita per entendre què ha passat: veiem els desperfectes, les conseqüències i, sobretot, el que deixa enrere. La pel·lícula evita convertir el succés en un espectacle i posa el focus en tot el que passa després.
També és interessant com tracta la dimensió lingüística. Cronos és majoritàriament en català, mentre que el castellà apareix quan té sentit dins de la història, especialment en determinats àmbits policials i institucionals. No es percep com una decisió artificial, sinó com una part natural del relat.
9 anys després dels atemptats de la Rambla
Els personatges, però, estan principalment al servei de l’operatiu. Enric Auquer, Mònica López i Diana Gómez compleixen bé, però no destacaria cap interpretació per sobre de les altres. És una pel·lícula coral en què els personatges funcionen sobretot com a peces d’una operació molt més gran. Potser un dels moments on més es percep la dimensió humana és en la policia de Ripoll que coneix alguns dels joves implicats i, inicialment, no es pot creure que puguin estar darrere dels atemptats. És una petita esquerda dins de la fredor de l’operatiu que permet entendre una mica millor la dimensió humana del que està passant.
La fotografia també segueix aquesta mateixa filosofia. No busca constantment el pla espectacular ni una estètica especialment ostentosa. És una fotografia funcional, però coherent amb el tipus de thriller que planteja la pel·lícula. I això també és interessant perquè comparteix una certa mirada amb Balandrau, vent salvatge: dues pel·lícules que parteixen de fets reals molt propers, que reconstrueixen successos catalans i que, a més, comparteixen part de l’equip tècnic. No són el mateix tipus de thriller, però hi ha una connexió d’estil, d’ambició i de manera d’entendre aquest tipus de cinema.
Similituds amb Balandrau
De fet, crec que és inevitable comparar-les. Quan vaig veure Balandrau, vent salvatge, ja pensava que podia arribar molt lluny durant la temporada de premis. Han passat mesos, la conversa al voltant de la pel·lícula ha baixat una mica, però continuo pensant que és una de les pel·lícules de l’any. Ara caldrà veure si Cronos aconsegueix ocupar aquest mateix espai.
On sí que poden ser molt diferents és en la manera de vendre-les. Balandrau es va presentar molt clarament com una pel·lícula en català i això va ajudar a connectar amb el públic català. Amb Cronos, la distribuïdora Beta sembla apostar per portar-la a tot Espanya fent una campanya amb la versió doblada. Crec que és positiu que el cinema en català vulgui arribar tan lluny com sigui possible, però també tinc curiositat per veure si aquesta estratègia funciona o si, paradoxalment, pot fer que part del públic d’aquí la senti menys seva.
Perquè, al final, aquesta és una pel·lícula que té una dimensió molt local, però també una història perfectament internacional. Qualsevol espectador pot entendre què significa una operació policial després d’un atemptat i la tensió de les hores posteriors. Però per a nosaltres hi ha una capa afegida: nosaltres reconeixem aquests carrers, aquestes places i aquests llocs. I això pesa.
El principal problema que hi trobo és el ritme. El primer tram, el del minut zero, és molt més frenètic i impactant. Quan la història entra en els dies posteriors, el ritme baixa perquè el que està passant és necessàriament menys immediat. Aquesta segona part és necessària per explicar l’operatiu, però en alguns moments se m’ha fet una mica llarga i fins i tot he tingut la sensació que la pel·lícula ja havia arribat al seu final abans de continuar.
I aquí també apareix la meva principal crítica al guió, Cronos decideix explicar una cosa molt concreta i no surt d’aquí. No explica realment el perquè dels atemptats, ni aprofundeix gaire en què queda després. Les famílies hi apareixen, i també hi ha una certa dimensió política i institucional, especialment a través del personatge interpretat per Diana Gómez, però sempre de manera secundària. Entenc perfectament la decisió, la pel·lícula ha triat ser un thriller sobre una operació policial i no una investigació sobre els atemptats. Però, personalment, m’hauria agradat que s’atrevís a anar una mica més lluny.
Cronos ens torna a portar al 17 d’agost
La música i el so són correctes i ajuden a situar-te en cada moment sense voler robar protagonisme a la història. I això resumeix bastant bé la proposta de Fernando González Molina: tot està al servei del relat
S’hauria de veure?
És una pel·lícula que funciona com a thriller, però que guanya una dimensió emocional molt més forta si coneixes els llocs i recordes els fets que explica. És també una mostra d’un cinema català amb ambició de gran producció i vocació de funcionar més enllà de Catalunya.
Ara bé, crec que també cal veure-la sabent què és: no és una pel·lícula que vulgui explicar-ho tot sobre els atemptats del 17 d’agost, sinó reconstruir la resposta policial durant les hores i els dies posteriors.
El més important, però, és que Cronos m’ha generat coses. M’ha deixat nerviós, commogut i amb una sensació que encara em dura després de sortir del cinema. I crec que això té molt a veure amb el fet que el record dels fets reals acaba pesant més que la pròpia pel·lícula. Quan reconeixes els llocs i recordes què va passar allà, la distància entre ficció i realitat es fa molt petita.
És una pel·lícula ambiciosa, amb pressupost i amb voluntat de convertir un dels episodis més traumàtics de la nostra història recent en un thriller cinematogràfic accessible. I crec que ho aconsegueix.
I ara queda veure si Cronos serà capaç de generar la mateixa conversa que Balandrau, vent salvatge durant la temporada de premis. Té equip, ambició i una història prou potent per fer-ho. I, sobretot, té una cosa que no totes les pel·lícules poden aconseguir: fer-te sortir del cinema i continuar pensant-hi hores després.
Lo millor: La recreació dels espais reals i la manera de convertir un fet tan proper en un thriller tens, accessible i emocional.
Lo pitjor: Que, en voler centrar-se exclusivament en les 124 hores de l’operació policial, la pel·lícula es queda curta a l’hora d’explicar què hi ha abans i què queda després.Nota: 3’5/5.
Nota: 3’5/5.
