Joan Miquel Gual Bergas, del Cineclub Memòria en moviment de Sants, Barcelona

A l’Auditório Parroquial d’Avanca hi viuen dos ratpenats cinèfils. Els vam descobrir el dia de la cerimònia d’inauguració, quan volaven al compàs de les notes de la banda sonora de Rocky, interpretada en directe per l’orquestra filharmònica. Veient-los aletejar, es té la sensació que responen activament als estímuls de la pantalla: si els agrada la pel·lícula es mouen veloços travessant la sala de costat a costat. En canvi, si les imatges els deixen indiferents s’amaguen en algun racó.

Com se sap, l’animal oficial del festival no és el ratpenat, sinó la vaca. Més enllà de la gràfica i la serigrafia, en aquesta edició del festival va antecedir les projeccions un espot d’animació en el qual una vaca, abduïda per un OVNI pilotat per dues vaques extraterrestres de colors, una blava i l’altra rosa, es dirigeix a una sala abarrotada de públic-vaca i aconsegueix arrossegar a través d’un làser un cartró gegant de crispetes, just abans del countdown previ a l’inici del film que miraran des del plat volador.

Les vaques tenen també un paper important a Permit (Robert Kwilman, 2026), film polonès guanyador en dues de les categories: millor llargmetratge i premi Don Quixot, aquest últim lliurat pel jurat en el qual vaig participar, juntament amb Gunter Lange i Ana Pires. Els personatges de l’obra esmentada, d’origen llatinoamericà, es veuen forçats a treballar en condicions esclavistes en un escorxador per poder obtenir els promesos permisos de residència per part d’una màfia que els ha enganyat. El protagonista, Adrián, amb accent colombià i de família veneçolana, vira la seva actitud explotadora cap a les altres persones quan escolta la cançó Tonada de lluna plena (de Simón Díaz i interpretada per Caetano Veloso en una coneguda versió que forma part de la banda sonora de La flor de mi secreto de Pedro Almodóvar). Cantada per la treballadora de més edat, tot seguint els acords de guitarra tocats per un altre dels immigrants en una festa celebrada en el pis on resideixen, la lletra reconnecta a Adrián amb la seva identitat oblidada.

Més enllà de la gran emotivitat d’aquesta seqüència, que posa en escena el valor polític de la cultura popular, resulta molt remarcable la seva subtilesa simbòlica i estètica. Les tonadas són cançons que els pagesos veneçolans cantaven per munyir les vaques, just abans de la sortida del sol. D’aquesta manera, en l’únic moment musical de la narració, es produeix un contrast de mons: el d’un passat vinculat a la tradició i la naturalesa i el d’un present en el qual la força de treball s’assembla a la carn crua trossejada i a la violència dels quadres de Francis Bacon. Dit això, malgrat la duresa i la vigència de la seva temàtica, l’obra deixa cert espai a l’esperança.

Com es tracta d’una nota breu, aquí no podré relatar tot el que vaig veure i vaig gaudir a Avanca; em limitaré a esmentar dues qüestions més. En primer lloc, la gran sorpresa que va suposar per a mi, molt crític i escèptic de les possibilitats del cinema realitzat amb IA, la secció de curtmetratges que es van projectar el dissabte 1 d’agost a la sala Multimeios Junta de Avanca. Especialment, vaig gaudir A Dollar Story (Sheng Qiu, 2025), un curt xinès que explica com un mateix bitllet travessa la història del cinema, en particular el dels Estats Units, tot oferint un gran ventall de referències que van des de The Great Train Robbery fins a Apocalypse Now, passant per City Lights de Chaplin, Bonnie & Clyde i Easy Rider. Magnífic.

Finalment, last but not least, vull destacar el clima de convivència d’un festival de marcat caràcter intergeneracional i en el qual és possible relacionar-se amb persones de molts bagatges professionals i vitals diferents. L’espai de menjador afavoreix la conversa i el coneixement mutu. En aquest sentit, cal agrair en primer lloc la labor duta a terme per l’ampli nombre de joves que voluntàriament contribueixen a les tasques organitzatives, una contribució de gran valor. També, resulten molt importants les estones compartides amb membres de l’acadèmia, artistes, programadors i programadores, personal tècnic i, molt especialment, amb cineclubistes d’una extensa gamma de procedències.

Per tot plegat, moi obrigado per l’acollida, per la riquesa d’experiències, per la qualitat dels visionats, per les sorpreses inesperades i per l’oportunitat de formar part del jurat en un esdeveniment tan especial que, des de fa trenta anys, omple els estius del cor de Portugal.