OPINIONS APAREGUDES A “LA CONTRA D’AREAVISUAL”

Anem al cinema… en català… Per Daniel Condeminas

Què és i que no és cinema català… Per Jordi Jové

ANEM AL CINEMA… EN CATALÀ

El cinema en català funciona a les sales. No pas tots els films certament, però això passa en qualsevol país i amb qualsevol llengua. Èxits d’ara mateix com Balandrau, altres de no fa gaire com Wolfgang, i una mica més enllà com El 47 i Casa en flames, sense oblidar Frontera o altres de recents, ho demostren.

I si no tenim més èxits no és per manca de talent o de capacitat industrial, sinó que ens manca, encara, una alineament de tots els agents públics implicats en una mateixa estratègia. Com la que tenen tots els països que estimen la seva cinematografia -mireu sinó els nostres veïns del nord. Una que hauria de començar a l’inici de tot, als centres formatius dels futurs cineastes, fins arribar als imprescindibles recursos per a la promoció i la publicitat que sovint tant es noten a faltar. I també perquè part del sector audiovisual deixi de considerar el cinema en català com a una simple opció. I dins del sector, una baula estratègica és la de l’exhibició.

De la mateixa manera que hi ha cinemes que aposten per cuidar i promoure els passis d’obres en català, siguin versió original, doblada o subtitulada -felicitats i agraïments- n’hi ha d’altres que no. És ben lamentable -per dir-ho suaument- que el portal web d’alguna cadena de sales anunciï un film en català amb el cartell promocional de la seva versió doblada al castellà, la que es projectarà a centenars de quilòmetres d’aquí.

I el que segur que és un actor fonamental de l’èxit són els espectadors. I això depèn de cadascú de nosaltres. Sí, l’experiència cultural i lúdica d’anar al cinema val molt la pena. I si és en català encara més. Anem-hi!

QUÈ ÉS I QUE NO ÉS CINEMA CATALÀ

Per Jordi Jové

Cada any, especialment per les dates properes als Premis Gaudí es planteja una discussió recurrent: Qué és i que no és cinema català?… Com ja va explicar l’any passat JR Armadàs al Cinèfil, quan fa anys la pel•lícula de Bayona, “A monster calls” es va endur vuit Gaudís, “molta gent es va preguntar per què un film com aquell, rodat en anglès i fins a un cert punt made in Hollywood competeix als Premis Gaudí”…

Certament l’opinió de la comunitat dels professionals de l’ audiovisual està dividida en quan a aquesta definició… Jordi Rediu, amb una llarga trajectòria en realització i producció audiovisual considera que “només pot dir-se pel•lícula catalana la que ha estat rodada en català amb una composició majoritària de professionals catalans”. Les produccions “en altres llengües” (tothom pensa en el castellà i en menor mesura l’anglès) quedarien, per tant, excloses d’aquesta definició… En canvi Sebastià d’Arbó que ha rodat, fa uns anys, un grapat de pel•lícules a Barcelona amb professionals catalans i també de procedències diverses considera que “les seves produccions, s’han de considerar “cinema català” tot i que no siguin “en (idioma) català”…

Donat que aquesta divisió també apareix al si de l’Acadèmia Catalana del Cinema, l’entitat finalment ha optat per una opció “salomònica”: Pot entrar una pel•lícula als Gaudí en funció d’una puntuació que valora els equips que han treballat en la producció audiovisual: Productor, director o guionista és valoren en dos punts, i la resta de l’equip en un. Així s’assoleix una “nota” que decideix si la producció entra a la selecció dels Premis Gaudí… Certament molts professionals catalans que treballen, no només a Madrid, sinó també a països europeus o americans queden exclosos… Potser seria hora de recuperar el premi Gaudí al “talent català” que permetria valorar aquests bons treballs produïts arreu…