Com ja s’informà des d’aquest portal, Drac Màgic ha posat en marxa les activitats de celebració dels seus primers cinquanta anys d’història. Una llarg i exitós recorregut, iniciat en els difícils anys del final del franquisme i que arriba fins avui amb una ambiciosa mirada cap al futur. Un aniversari que té com a lema “generem comunitat,regenerem imaginaris” i que explica la mateixa associació, “generem comunitat perquè en un món cada cop més visual, l’impuls transformador que sempre ens ha mogut a reivindicar la importància social d’aprendre a llegir les imatges, a descodificar-les per saber a qui serveixen i per a què, ens apel·la a mirar-les col·lectivament des dels ecofeminismes, l’atenció a les diversitats i la cultura de pau”.

De tota la seva extensa trajectòria voldria fer un breu apunt sobre dues qüestions que considero claus per al cinema i l’audiovisual al nostre país.

La primera és el creixent protagonisme de les dones al sector. En els darrers anys, el dinamisme del cinema català ha vingut, en bona part, per la irrupció d’una generació de directores que, a voltes amb pressupostos quasi irrisoris, han creat pel·lícules d’una indiscutible qualitat artística i que estan aportant una nova mirada al discurs cinematogràfic, fins fa poc monopolitzat pels homes. Drac Màgic ha liderat en tots aquests anys la promoció i reconeixement del cinema fet per dones,ja sigui en la seva tria de cinema infantil -després en parlaré- com amb activitats específiques, com la creació de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona el 1993. Aquest feminisme traslladat al sector de l’audiovisual no només defineix la història de Drac Màgic, sinó que és i serà encara més en els propers anys motor creatiu i catalitzador de l’equitat de gènere al nostre sector. Una equitat que encara li queda molt de recorregut per fer.

La segona és l’educació, l’educació en l’audiovisual. La ingent tasca de Drac Màgic en la promoció del cinema infantil ha estat sempre acompanyada d’una decidida voluntat educativa, de la qual n’ha estat beneficiaris un milió i mig de nenes i nens al llarg d’aquestes cinc dècades. Així, la distribuïdora cinematogràfica de Drack Màgic ofereix una selecció de films per als centres educatius, que inclouen tot un seguit de materials pedagògics per a la classe, “Pack Màgic a l’escola”.

Aquest esforç per portar a les aules la cultura audiovisual -i l’escola als cinemes, no és pas una tasca exclusiva de Drack Màgic. Altres entitats com A Bao A Qu -amb programes com “Cinema en curs”- o Aula Mèdia, que estan fent una feina extraordinària en aquesta mateixa línia. Sense entrar en detalls, alguns programes emfatitzen més l’aprenentatge de les tècniques de creació audiovisual, altres més la cultura cinematogràfica i el llenguatge audiovisual, i uns tercers van directament cap a l’estudi del discurs mediàtic, la mirada crítica als mitjans i les xarxes socials. Als darrers anys s’hi ha afegit la nostra autoritat audiovisual, el CAC, que ha posat en marxa un ambició programa d’educació mediàtica a les escoles, l’eduCAC, que compta amb el suport del Departament d’Educació. Aquest eduCAC respon a la tercera opció d’aquests programes, que fa que la cultura de l’audiovisual quedi relegada a només una de les seves dotze unitats pedagògiques, que a més amb un títol si més no dicutible: “cinema, més que entreteniment”. A l’altre extrem trobaríem el programa “Filmoteca per a les escoles”, on hi col·laboren Drac Màgic, A Bao A Qu o MODIband, entre d’altres.

El fet és que, a diferència d’altres països europeus on la cultura de l’audiovisual és ben present al sistema educatiu, aquí continuem amb una dinàmica presidida pel voluntarisme dels claustres de les escoles i instituts i l’empenta de les entitats abans citades. Els nostres veïns del nord en són un clar i exitós exemple d’institucionalització de l’educació en l’audiovisual, amb tot un seguit de programes formatius específics per a cada etapa escolar. Programes que compten amb la participació directa del totpoderós CNC, juntament amb els ministeris de cultura i educació francesos. Precisament, un d’ells, “École au cinema”, destinat als alumnes d’educació primària, ha incorporat enguany la pel·lícula “Estiu 1993”, de Carla Simón, als films escollits per a les escoles.

Uns programes que tenen un doble efecte beneficiós per al sector: educar en la cultura audiovisual i, al costat d’això, promoure les produccions del propi país. Una tasca pedagògica permanent i sistematitzada que fomenta, indiscutiblement, la creació de nous públics. Uns programes que expliquen, juntament amb d’altres factors, la forta afluència de gent jove als cinemes francesos (ep! no ens oblidem dels tancaments forçats per la pandèmia). Fins i tot, la Comunitat Autònoma de Madrid ha posat en marxa un programa d’alfabetització audiovisual destinat a les escoles i instituts de totes les seves poblacions, que farà un repàs dels films, sèries, curtmetratges, obres d’animació i de VFX produïts allà en els darrers anys. Però aquí…

I no serà que la nostra legislació no ho tingui expressament contemplat. No només la Llei d’educació estableix que als currículums de les etapes escolars obligatòries han d’incorporar l’educació en comunicació audiovisual, al costat d’altres matèries prioritàries, la llei del cinema dedicà un article íntegrament a la qüestió, “Difusió de la cultura cinematogràfica al sistema educatiu”, que fins i tot especificava el mandat d’establir un gran acord entre la Generalitat i els sectors de la producció, la distribució i l’exhibició audiovisual. Com tota la resta de mesures previstes a la llei, no se n’ha fet res, tot i haver passat més d’una dècada des de la seva aprovació.

Pensant en la necessitat que el nou Govern impulsi el pacte nacional per l’audiovisual que es va començar a treballar ja fa uns anys -i que ara esdevé tota una urgència- l’element educatiu hauria de ser una de les qüestions presents al llistat de les seves mesures estratègiques. Amb el bagatge i expertesa d’entitats com Drac Màgic, això hauria de ser ben senzill d’emprendre, no? Doncs, som-hi!