Aquesta setmana, es presentava aquest pla estratègic per al conjunt del sector audiovisual de l’Estat, que pretén incrementar en un 30% tant el seu volum productiu, com també els llocs de treball vinculats, en els quatre anys vinents. Els diners previstos, una mica més de mil sis-cents milions d’euros, provindrien en bona part dels fons provinents dels plans de recuperació i resiliència europeus, més coneguts com a fons Next Generation UE, a més dels pressupostos generals de l’Estat i del programa Europa Creativa.
En les properes línies comparteixo una anàlisi de les més de setanta pàgines del document que acompanyava l’acte de presentació. Una anàlisi que oferirà algunes claus de l’escenari que pretén dibuixar aquest pla per al 2025, així com algunes preocupacions, pensant en el conjunt de la indústria audiovisual catalana. Comencem.
Tres canvis de fons en l’orientació governamental
El primer forma part de l’evolució conceptual de les institucions públiques respecte al sector. Per això, el pla incorpora amb peu d’igualtat respecte a l’audiovisual “clàssic” el sector dels videojocs i dels eSports, juntament amb la producció publicitària, els VFX i els continguts vinculats amb les tecnologies immersives, sense oblidar l’animació. És allò que fa anys que s’està fent exitosament França –en concret des del poderós CNC- o al Canadà, i en especial al Quebec.
Un segon canvi, ben positiu, és l’anunci de mesures concretes per anar assolint l’equitat de gènere dins el sector audiovisual (o millor dit els sectors). De fet, és un discurs recurrent en moltes pàgines del pla, que deixa de ser un tema de preocupacions o sensibilitats, a esdevenir un dels objectius centrals en tot allò que afecta directament als col·lectius professionals implicats.
En un Pla destinat al sector audiovisual, seria més que esperable que hagués estat protagonitzat pel ministre de cultura. Aquest, no ho està pas. De fet, el paper del ministre Rodríguez Uribes a l’acte de presentació va ser absolutament secundari, desdibuixat enmig de dues ministres que sí que hi decidiran i molt. Aquest és un pla 100% industrial i està pilotat directament pel Ministeri d’afers econòmics i transformació digital. De fet, la informació d’aquest pla és consultable des del seu portal, no pas des del Ministeri de cultura. Més clar, l’aigua.
Sota aquest canvi de paradigma, la discussió sobre el paper del Ministeri de Cultura davant d’unes autonomies amb competències exclusives en cultura esdevé bizantina, inútil. La pilota ja no es jugarà en aquest camp. El sector audiovisual prácticament “surt” de l’espai institucional de la cultura per esdevenir sector integrat al pla d’acció d’internacionalització de l’economia espanyola.
Mesures concretes i missatge a la producció independent
Com he apuntat abans, parlem d’un document en clau econòmica. Per això el capítol dedicat a mesures fiscals i de finançament n’és molt extens, cosa que és tot menys criticable. Més enllà de fer un repàs a les novetats que s’hi ha introduït en els darrers temps, especialment en el terreny de les desgravacions fiscals, hi ha un important anunci, molt relacionat amb l’aposta per l’orientació cap als mercats internacionals: els crèdits ICO, fins ara centrats en la producció, s’ampliaran a la distribució i la comercialització, així com –i és molt rellevant- s’anuncia la signatura de convenis específics amb les televisions privades i les plataformes audiovisuals.
I amb tot això, un missatge per al sector de la producció: es considera que la seva “atomització” –o sigui el fort protagonisme de les PIME- és una “debilitat”. Un factor que es considera negatiu, tot vinculant-lo a dificultats alhora d’accedir al finançament exterior. En canvi, el pla assenyala que el que es vol és incrementar el volum de coproduccions internacionals. Probablement aquesta sigui la clau que permet desxifrar què volia dir el president Pedro Sánchez quan parlava de la “sostenibilitat” del sector, el dia de la presentació del pla: concentració empresarial.
Dins del capítol de previsions de l’evolució del sector, mereix parar atenció que en l’àmbit d’ingressos, es preveuen augments per a la televisió, la publicitat audiovisual a internet, els videojocs i els eSports i especialment en les plataformes OTT. En canvi, hi ha un únic apartat on es preveuen descensos: el cinema. Per això no ha d’estranyar que quan es parla d’oportunitats de negoci, es destaquin tres coses: la importància de la presència de les grans plataformes audiovisuals a la Península, l’èxit de les sèries de ficció d’alt pressupost, i que part dels diners que abans anaven al cinema ara van cap aquestes produccions, que són el “centre de l’interès del públic”.
Ah! i de moment, totes les grans plataformes que han arribat a la Península s’han instal·lat al voltant de la capital del Regne.
Tot (encara més) cap a Madrid?
Dels quatre eixos del programa: millora dels instruments de finançament i fiscalitat, formació, digitalització i regulació, ens aturarem en els tres darrers, un cop ja hem fet alguna menció a les mesures econòmiques.
Sobre la necessitat d’impulsar la digitalització de la producció i la distribució audiovisual, no hi ha debat possible. Altra cosa són algunes de les mesures que s’hi preveuen. La més destacada és la creació d’un punt centralitzat –i afegeixo centralitzador- de contacte de l’exterior cap al conjunt del sector, i d’assistència i acompanyament d’aquest cap al món: l’Spain Audiovisual Hub Bureau, gestionat conjuntament per l’ICEX i el Ministeri de Nadia Calviño. Una oficina que englobaria activitats com la presència en fires internacionals, la gestió de l’oferta immobiliària per a rodatges –començant amb els edificis del “Patrimonio Nacional”- o la intervenció directa en el sector del turisme de rodatges. Aquest “Bureau” estarà dotat d’un gran portal digital, “Spain Audiovisual Hub”, que centralitzarà tots els directoris d’empreses dels sectors audiovisuals arreu de l’Estat, i tindrà tres objectius bàsics: esdevenir una plataforma unificada per atraure inversions internacionals; promoure l’exportació, i finalment, atraure el talent exterior.
El segon eix que voldria destacar és el de la regulació. Les normatives que marcaran les regles de joc. Aquí, l’anunci és doble: hi haurà nova llei general de l’audiovisual, i també del cinema en l’àmbit estatal. De la segona encara no se sap res, però de la primera ja vam tenir una prèvia amb la publicació d’un avantprojecte de llei a finals de l’any passat, que no establia cap mesura de promoció ni quota de cap mena ni respecte a la territorialització de la producció audiovisual ni sobre les obres en VO diferent de la llengua castellana. Un text que ha rebut un gran nombre d’al·legacions, provinents d’entitats del sector, d’organitzacions en defensa de la llengua catalana i del mateix CAC.
I respecte a la futura llei estatal del cinema, caldrà estudiar a fons el seu avantprojecte quan aparegui al web ministerial. Dit això, venim d’una dècada d’incompliments del “fondillo” que no auguren res de bo. Aquell fons específic per al finançament de produccions en llengua catalana, basca o gallega té des del 2012 el comptador clavat al zero, malgrat que la llei preveu un mecanisme de càlcul monetari ben transparent i explícit. Per a més detalls, fa uns mesos vaig publicar en aquest portal un article sobre aquest greuge al cinema en català, que ja haurà sumat moltes desenes de milions d’euros en tot aquest temps.
El tercer eix, el de la formació, conté una proposta destacada: la posada en marxa del programa “talent digital” que dependria de l’Escola d’Organització Industrial, EOI, que depèn dels Ministeris d’indústria, Comerç i Turisme. I on té la seva seu? Bingo! A Madrid; amb subseus a Sevilla i Elx.
Ah! I quin paper tenen les Comunitats Autònomes en tot plegat? Segurament en haver llegit l’article fins aquí, ja podríem donar una resposta tant curta com encertada, però el document ho explica perfectament al capítol dedicat a la governança. Qui ho decidirà tot? Doncs un grup de treball interministerial on, a més del Ministeri d’afers econòmics, hi haurà el d’indústria, comerç i turisme i el de cultura. Si aquest és l’òrgan que tallarà el bacallà, n’hi hauran dos més de complementaris, anomenats espais de diàleg –subratllo: diàleg. El primer, el Fòrum Spain Audiovisual Hub, on participarien representants de la indústria audiovisual. I el segon, que s’articularia mitjançant les conferències sectorials de cada Ministeri amb les Comunitats Autònomes, a més de les entitats locals. Aquest, per la seva segmentació, ja no té ni nom propi. Per si no quedés prou clar el paper subaltern que es reserva als governs autonòmics, l’únic membre permanent d’aquest espai de “col·laboració” amb les “altres administracions” que surt citat al document és la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.
Un apunt final sobre aquest apartat. Les casualitats existeixen, però poc. No hauria de passar desapercebuda la intervenció de James Costos a l’acte del dia 23. Per als que encara no ho sàpiguen, Costos no és només ambaixador honorari de l’Spain Film Comission, sinó que des de Los Angeles presideix Secuoya Studios, una de les principals empreses del grup audiovisual. Un grup que està darrere del Madrid Content City, un complex de producció i serveis audiovisuals, que aviat passarà dels seus actuals 22.000 m2 operatius, on ja hi és Netflix, a…140.000!, que acolliran, entre d’altres, la futura universitat del grup Planeta.
Ara, fa just dos mesos, la ministra Calviño va visitar les instal·lacions i va mantenir una llarga reunió amb els seus màxims directius. Precisament el president del grup Secuoya, Raúl Berdonés, va descriure aquesta visita com a “una oportunitat única per destacar la rellevància d’aquest projecte dins del sector als màxims responsables” del govern espanyol, tot afegint que “Madrid Content City serà el centre més gran audiovisual” de l’Estat, “un dels més grans d’Europa, sens dubte, i un referent en el món, ja que no n’hi ha cap que uneixi universitat i indústria en el mateix espai”. Que el lector/a en tregui les conclusions oportunes.
Un detall afegit. ¿Hi ha alguna mesura prevista al document i que estigui explícitament situada fora de Madrid? Doncs, sí. S’assenyala que cal el “reforçament” dels “Spanish Screenings”, que s’organitzen dins el Festival de Màlaga. Això donaria per una altra sèrie de “casualitats”, però no m’hi vull allargar.
El hub català en perill?
Com dèiem abans, aquest pla estatal seria finançat gràcies als fons europeus. I, precisament, el Govern va situar el projecte “Catalunya, motor de la innovació audiovisual i del videojoc del sud d’Europa” com un dels vint-i-set escollits per a ser-ne beneficiaris. Recordem que aquest projecte, que situaria un ampliat Parc Audiovisual de Catalunya de Terrassa com a epicentre, pretén situar la facturació de la producció audiovisual catalana en 2.300 milions d’euros anuals, i duplicar la dels videojocs, per assolir quasi els mil milions en els pròxims anys. Un pla estratègic nacional que gaudiria de les sinergies amb altres dels escollits, com el del Hub d’intel·ligència artificial i tecnologies de la llengua, o el Hub FP Catalunya, que vol modernitzar i impulsar la formació professional al país, amb les capacitacions digitals al capdavant.
Un pla audiovisual que vol respondre, en positiu, a la continuada pèrdua de pes de la producció catalana dins del conjunt estatal. Una resposta estructural que alguns ja reclamàvem de feia temps.
Juntament amb aquest gran projecte, des de fa un any tenim en marxa la Comunitat RIS3CAT Mèdia, coordinada per Eurecat, que està impulsat projectes de R+D+I, com l’anomenat PICAE, que treballa les tecnologies per millorar l’experiència de l’usuari de continguts audiovisuals, o el VIVIM, que incideix en els continguts immersius.
Dues urgències: nou Govern i estratègia compartida institucions-sector
Doncs bé, en tant que són els Estats els que rebran els diners d’aquest fons Next Generation UE, és imprescindible que el pla de la Generalitat no quedi despenjat de les prioritats del govern espanyol, sinó que en sigui directament beneficiari. I per això, caldrà negociar-hi molt intensament. I com el termini de presentació a la Comissió Europea finalitza el 30 d’abril, caldria –també per això- que deixés d’haver-hi un govern en funcions i tinguéssim un nou Govern de forma immediata. En casos com aquest, cada dia que passa és una oportunitat perduda.
La consecució d’aquests recursos financers, imprescindibles per a Catalunya, juntament amb una negociació exitosa sobre el text de les futures lleis de l’audiovisual i del cinema estatals, no haurien de ser qüestions a deixar només en mans del Govern i del conjunt dels nostres diputats i diputades al Congrés, amb independència del seu color polític. Son dues qüestions transcendentals que afecten de ple el sector i això reclama una entesa de país. Modestament, considero que empreses, professionals, creatius i artistes, amb les seves entitats representatives al capdavant, haurien de fer pinya i saber articular mesures de pressió, fent costat i empenyent les nostres institucions i representants parlamentaris per aconseguir resultats satisfactoris.
Probablement, aquest 2021 es decidirà el futur de l’audiovisual català de la dècada vinent. Lamentar-se’n després no servirà de gairebé res. Hi som a temps per actuar. Manllevant la sentència de Joan Fuster, “la política de l’audiovisual, si no la fas tu, te la faran”… al marge dels teus interessos. O esdevenim una de les capitals de l’audiovisual de la Mediterrània, o n’esdevindrem una sucursal. Això sí, amb “mucho talento”.
