Fa uns dies, aquest portal publicava l’article “Zero de 400 milions”, en el que s’exposaven unes dades globals sobre l’històric incompliment del fons per al “foment de la cinematografia i l’audiovisual en llengües cooficials diferents del castellà” que va establir la llei estatal del cinema el 2007. Un incompliment de la llei que ha afectat molt negativament a la producció de cinema en català des de fa molts anys i, per tant, ha provocat un dany a la indústria audiovisual del país.

Si en aquell article apuntàvem que aquest fons -conegut col·loquialment dins el sector com a “fondillo”- no ha tingut cap dotació de l’ICAA des del 2013, segons els comptes oficials del mateix organisme estatal i no segons el que es desprenia dels pressupostos generals de l’Estat, la situació provindria d’un any abans (la diferència entre allò que es preveu i el que s’executa finalment). Per tant, si sumem el 2020 a la llista, portarem ja nou anys d’incompliments continuats de la llei. És a dir, la revisió de les dades ens mostra un resultat encara pitjor.

I quants diners ha deixat de percebre la indústria audiovisual catalana? Molts milions d’euros. Quan es va negociar -amb dificultats de tota mena- la creació d’aquest fons, es va calcular que aportaria uns onze milions d’euros anuals a la cinematografia en català, basc o gallec. Les xifres reals durant els pocs anys que es va complir la llei demostren que la previsió era prou encertada. Si deixem de banda el 2008, quan encara no havia entrat en vigor la llei en aquest àmbit -però que malgrat això va dotar-se 2,5 milions d’euros aquest nou fons- els tres anys posteriors ens ofereixen unes dades molt significatives de la seva rellevància.

El “fondillo” va aportar el 2009 quasi 7 milions € per al cinema en català

Així, el 2009 l’ICAA va aportar a aquest fons 10,7 milions; el 2010, en van ser 10,5 i el 2011 va baixar a només quasi 9,2 milions. I d’aquests, quants van anar a l’ICEC (llavors ICIC) per a la producció de cinema en català? Doncs les xifres són realment molt importants, fins i tot el 2008: 1,5 milions d’euros aquell any d’arrencada de la llei; 6,7 milions el 2009; quasi 4,6 milions el 2010; i malgrat la reducció dels diners totals, el 2011 va pujar fins als 4,7 milions (*)

Es faria molt difícil de fer un càlcul acurat sobre què hauria suposat per a la indústria audiovisual catalana que aquest fons de foment hagués estat dotat dels recursos econòmics previstos a la legislació; però estaríem parlant d’unes quantes desenes de milions d’euros. Poca broma.

Cal recordar que aquest fons va a banda dels (pocs) ajuts i subvencions que han rebut directament produccions en català per part de l’ICAA. Són diners que havia d’ingressar anualment l’ICEC i que li permetrien poder multiplicar per 2 els recursos destinats al cinema en VO catalana, aproximadament. La disposició addicional sisena de la llei del cinema estableix, amb tota claredat, que els diners d’aquest fons cal que siguin, cada any, una quantitat “equivalent a la suma de les aportacions que (la Generalitat de Catalunya) hagi destinat durant l’exercici anterior al suport i foment de la producció, distribució, exhibició i promoció de l’audiovisual” en català.

Menys cinema en VO catalana vol dir menys producció

L’impacte que suposa que aquests diners que no hagin arribat a Catalunya ha tingut i té conseqüències molt negatives. El resum “La producció de cinema a Catalunya 2006-2018”, nascut de la col·laboració entre l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la UPF i la PAC, ofereix dues infografies que, observades conjuntament, ens mostren la situació dramàtica on estem situats.

Per una banda, la producció en llengua catalana és ja una part minoritària del conjunt de la producció cinematogràfica que es fa al país. I això només parlant de nombre de films i no dels pressupostos que mouen uns i altres, en tant que hem tingut el cinema produït en català quasi condemnat a produccions low cost o models encara més precaris econòmicament en aquests darrers anys.

Per altra banda, la dimensió de la producció catalana sobre el total estatal s’ha reduït a menys de la meitat. Els factors que han portat a aquesta més que preocupant situació són molts i diversos i, en general, han beneficiat la concentració industrial a Madrid en detriment de Barcelona i del conjunt de Catalunya.

Menys producció en català (especialment si pensem en pressupostos mínimament importants) ha coincidit, gens casualment, amb una pèrdua del pes de la indústria catalana.

Davant de la necessitat, de l’obligació, de treure el sector d’aquesta doble tendència negativa, calen decisions urgents i estructurals. I també cal un canvi d’actitud intern. El quasi silenci de la indústria audiovisual catalana davant de quasi una dècada d’incompliments de la llei estatal del cinema, no ens diu res de bo.

(*) Les dades sobre les dotacions del “fondillo” provenen de les anàlisis fetes per Carles José i Solsona dels comptes anuals de l’ICAA.

Open chat
Contacta amb nosaltres de manera ràpida