Una setmana que sap a poc

La Mostra de València, recuperada per l’ Ajuntament, ha celebrat la 34 edició, tot assumint les trenta-dos realitzades anteriorment. Aquesta Mostra s’assembla massa a Cinema jove: falten periodistes locals –que quasi no hi ha- i sobre tot periodistes de fora: nacionals o internacionals. Hi ha actors, actrius, realitzadors, bons homenatges –enguany, la italiana Liliana Cavani, el turc-italià Ferzan Ozpetek, el francés Guy Debord, el valencià i desaparegut Toni Canet -acompanyats de llibres, masterclass, xarrades-, però falten professionals entre el públic, de la crítica i de l’exhibició i de la distribució, per exemple.

He estat en les sessions d’inaguració i cloenda, pobres i patides –sobretot eixa final amb projecció d’un documental pirotècnic, Poetas del cielo, presentat pel seu director de fotografia i el seu muntador. He acudit a les sessions de la secció oficial, abrigades en llur majoraia pels responsables. He vist una sèrie de pel.lícules en sessions especials, un poc de sessió informativa, un poc de Ozpetek i un un poc de la retropectiva Comèdia Italiana, probablement la més abandonada pel públic i suports. Tot mediterrani, com el cicle La revolució de la dona en el cinema egipci La póstuma Cal blanca, negro carbón, de Toni Canet, gran pel.licula en la qual el cineasta de Llutxent s’analitza a si mateix. La secció oficial, al contrari de la Seminci de Valladolid, tenía interés, encara que no tant como va semblar vore el jurat, que no obstant va premiar repetides vegades a la tunessina Fatwa, de Mahmoud Beb Mahmoud, una de les millors pel.lícules del festival, com Alice, de Josephine Mackerras o Flesh out, de Michela Occhipinti, que no comptaren en el palmarés. També, premiada amb la palmera de bronze (tercer premi) , la franco-canadenca Simpathy for the devil, una suggestiva prova de la força de la guerra dels Balcans de 1992 i de l’enviat especial/corresponsal de guerra Paul Marchand. Una pena que no foren nord-americanes, hagueren contat amb distribució a Espanya. No estaven malament, però tampoc molt bé, les premiades The announcement, sobre un fracassat colp d’Estat, els pronunciaments del qual s’assemblen molt als atracadors deI soliti/Rufufú, de Monicelli. Palmera d’or per al cineasta turc, Mahmut Fazil Coskum i diversos premis més. També va guanyar (Palmera de plata) la sirio-libanesa El dia que perdí mi sombra, de Soudane Kaaman, película.la simplement correcta. A més, competien la portuguesa A herdade, vàlida només en la seua primera meitat, realitzada per Tiago Guedes, la francesa Tu mérites un amour, d’Hafsia Hazi, la valenciana Zero d’Iñaki Sánchez Arrieta, l’albanesa A shelter among the clouds, de Robert Budina, l’egípcia Between two seas, d’Anas Tolba o l’única que no vaig poder vore, la grega To thavma tis thalassas ton Sargasson, de Syllas Tzoumwekas. Films en la seua majoria correctes, però sense grans aportacions.

En la secció informativa, ja havia vist a Cannes Les miserables i Alice et le maire, però vaig aprofitar per a fer una ullada a Matar el rey – bona adapatació d’una peça de teatre de Chema Cardeña, realitzada per Vicent Monsonís, Monso, La inocencia, de Lucia Alemany, que no es per a tant com diuen, però que es deixa vore, especialment per les interpretacions de Sergi López i Laia Marull, La verité, pel.lícula massa francesa del japonés Hirozaku Koreeda, protagonitzada per Catherine Deneuve i Juliette Binoche, Una dona amb unes ales tremendes, de Pedro Rosado amb guió de Lilian Rosado, excessivament teatral i falta de mitjans i Daphne, de Federico Bondi, una pel.lícula massa políticament correcta en tractar un tema tan greu com és el Down.

D’Ozpetek, vaig vore Istambul kirmizisi, tan correcta com atenta a les línies roges de l’homosexualitat i ja havia vist un parell de films de la retrospectiva La revolució de la dona en en el cine egipci com ara One-zero. De la retrospectiva italiana, de la qual ja ho havia vist quasi tot, em vaig acostar a un parell de títols, els dos de Dino Risi: el mediocre Pobre y millonario i el valuós La marcha sobre Roma, molt agut i amb bones interpretaciones de Gassman, Tognazzi i Roger Hanin, així como les especials Cuerdas, de José Luis Montesinos, terror realitzat amb cura, el curt-metratge solidari Jalas, d’Olga Arias i el llarg-metratge recuperat De quelques événements sans signification, de Mostafa Derkaoui (Marruecos, 1974), presentat per Esteve Riambau, director de la Fimoteca de Catalunya.

TONI LLORÉNS

Open chat
Contacta amb nosaltres de manera ràpida