FESTIVAL DE CANNES (I)

…

El 72 Festival de Cannes, amb un jurat presidit per Alejandro González Iñarritu, ha donat el seu palmarés, deixant fora a un seguit d’importants candidats i col.locant altres realment mitjanies. Però, bé, hem fruït de debò. Cert és que van premiar Banderas –això no permetia concedir la Palma a Pedro Almodóvar, la pel.lícula del qual Dolor y gloria funciona molt bé en les taquilles d’España i de Francia i que és cert també que la seua autobiografía és menys ximple que uns altres films seus, però Pedro no té el background de Fellini o de Woody Allen i el resultat deixa a desitjar-, cert també que el jurat va premiar els germans Dardenne –El jove Ahmed va guanyar el premi a la posada en escena-, però no hi ha hagut cap compensació a Bellocchio, el film del qual Il traditore ultrapassa els seus propis fantasmes per a parlar-nos com Rosi o Sciascia de la Cosa Nostra ni al gegant Ken Loach i el seu magistral Sorry we missed you, escrita amb Paul Laverty.

El jurat va concedir la Palma a Parásito, de Bong Joon Ho, un coreài que ens manté atents més de dues hores amb les vicisituds d’un parell de famílies de molt diferent condició social. Un gran film, sens dubte. Encara que de veritat el que em va sorprendre i molt és La Gomera/Les siffleurs, del romanés Corneliu Porumboiu, un film en la línia de Pierrot le fou, de Godard, i de Supergolpe en Manhattan/ Anderson tapes, de Lumet, en el qual Agustí Villaronga té una important comesa com a actor, ple d’ironia, mordacitat i música –inoblidables Lotte Lenya i Kurt Weil- condemnat d’avantmà a la incomprensió i a l’oblit -cap menció del jurat-. Ni a Mektoub, my love, intremezzo, d’Abtelatif Kechiche, quatre hores que exigien massa paciencia, ni a Once upon a time … in Hollywood, de Quentin Tarantino, que no vaig poder veure perquè és l’únic film (potser el seu format) que no va passar dissabte en la repesca de la secció oficial, on tampoc no vaig poder veure –per overbooking després d’hores de cua– el film de Terence Malik, A hidden life, el film de Justine Triet, Sybil, o el film d’Elia Suleiman It must the Heaven, menció especial del jurat.

Contaven amb interés les premiades Atlantique, òpera prima de ficció dirigida per l’actriu Mati Diop, una bona crònica de la ciutat de Dakar (Grand Prix); Les miserables, de Ladj Ly, també òpera prima de ficció d’un esforçat cineasta que ens dóna una visió molt dura d’un conflictiu i abandonat barri (premi del jurat ex aequo); i el film de Celine Sciamma Portrait of a lady in fire, una aventura d’època, premi al millor guió. Menys interés o quasi cap en un festival saturat, i també premiades, la brasilera Bacurau, codirigida per Kieber Mendonça Filho i Juliano Domelles, exagerat relat (premi del jurat ex aequo), la inútil i només vàlida per a un festival de sèrie B i de terror/suspense Litle Joe, de Jessica Hausner, una pel.lícula sobre flors de verinós pol.len (premi d’interpretació femenina per a Emily Beacham). Sense premi, però igualment inútils, la pel.lícula d’Ira Sachs, Frankie, un rellepat fulletí, i el satíric, sense gràcia, The dead don’t die, de Jim Jarmusch, film inaugural amb zombies, i Nang fang che zhan de Ju hui/ El lago de las ocas salvajes, de Diao Yinan, realitzador xinés de les estupendes Black coal i La ducha, aquesta vegada perdut anys després en ajustaments de comptes massa violents.

Només queden dos films de la secció oficial. Sense premis, amb directors carregats de passat i de futur, i amb interés per damunt de la mitjana: Arnaud Desplechin I el seu noir Roubaix, une lumiére, protagonitzat per policies en una conflictiva societat i Xavier Dolan, director i protagonista de Matthias et Maxime, un relat d’amor homosexual tan agut com maleït.

TONI LLORÉNS