Està clar que pels fils telefònics de coure o de fibra òptica als quals tenim connectats els nostres ordinadors domèstics arriba una informació. uns continguts en forma de pel·lícules de cinema, música o llibres que tenen el valor afegit que ha incorporat l’autor, el productor i tota la cadena que fa possible l’obra… També està clar que l’autoria i la producció implica uns costos per a crear continguts i cal que hi hagi una “compensació”. També sembla clar que això o be ho paguen d’alguna manera els usuaris finals, o “per defecte” les operadores que es lucren d’aquesta circulació de continguts, que es pot anomenar-se “pirateria”.
Les operadors són transnacionals, els servidors des dels que es mou aquesta informació poden estar a les Illes Caimans o sota de casa. En bona lògica segurament caldria que algun organisme internacional establis un sistema just i riguròs per donar una solució a aquest problema, remunerant adequadament en funció d’identificar els continguts qui els utilitza. Ja que això sembla una entelequia, caldria baixar un nivell més i pensar que Europa hauria de dir quelcom.
Caldria establir unes lleis europees riguroses que no facilitin la “pirateria” i que estableixin remuneracions per qui crea els continguts, però sembla que no… Europa fa directives i cada Estat tira pel seu cantó… Aquí ja és on tots plegats discrepem,…Segurament si es vol establir un sistema just per exigir a les operadores transnacionals que compensin la cadena de valor de la cultura caldria fer-ho des de la força que, ens agradi o no, tenen els Estats.
Davant de les vicisituds que travessa el Projecte de Llei que s’està movent des de la Generalitat, cal plantejar-se si aquest Projecte té tot el recolzament possible: Segurament caldria fer un esforç per a negociar amb l’Estat i tenir més força cara a unes operadores transnacionals, sense perdre de vista la validació “moral” que també implicaria buscar acords amb potencials aliats com la música o el llibre que també sofreixen la seva dosi de pirateria
