L’Observatori Audiovisual Europeu presenta un informe IRIS sobre regulació dels serveis sota demanda i  (VOD) l’aplicació de la directiva en els estats membres. En aquest estudi s’afirma que “els ràpids avanços tecnològics dificulten una normativa estable així com l’acord de les directives europees i les normes nacionals”. Malgrat que la data límit per adaptar la directiva europea sobre mitjans audiovisuals ja ha passat, la CE segueix d’aprop el desenvolupament legislatiu per assegurar-se que es mantenen les premisses a cada país membre.

A principis d’aquest any 2011, uns 24 estats associats a la Unió Europea van rebre cartes de la Comissió amb diverses preguntes sobre l’estat de la transposició a les seves regions, sense oblidar que Eslovènia i Polònia ja han infringit alguns procediments, i amb Portugal a punt de conèixer els resultats de la investigació de la Comissió. Una de les principals dificultats sembla ser que, mentre els serveis lineals ja estan regulats en la directiva Televisió Sense Fronteres, els serveis sota demanda són més difícils de regular, particularment quan les normes de la Unió Europea i les nacionals han de cobrir ambdues satisfactòriament. Aquesta dificultat està agreujada pel fet que no es pot predir com es van a desenvolupar aquests serveis i com s’ha d’adaptar la norma a ells.

L’Observatori Audiovisual Europeu ha publicat un nou informe IRIS titulat ‘La regulació dels serveis audiovisuals sota demanda: caos o coherència?’, que recull diverses presentacions i debats que van sorgir durant un taller que l’Observatori va celebrar a Londres el passat mes d’abril per analitzar els reptes de la regulació sobre serveis sota demanda a Europa amb 25 experts. L’Institut EMR ofereix una síntesi del taller en el primer capítol, seguit d’una introducció molt útil sobre les diferents formes de serveis sota demanda signada per Sebastian Artymiak, de l’Associació Alemanya de Televisions Comercials. Artymiak assenyala que, en l’era de la televisió híbrida, la televisió s’anirà convertint a poc a poc en un centre multiusos amb un dispositiu digital polifacètic. Ell sent que el repte estarà que l’accés sigui no discriminatori per als canals més populars, amb independència del fabricant del dispositiu i de l’operador. Per a això, ‘la HbbTV hauria de ser acceptada com a estàndard per a la televisió híbrida’. Mark Col·le, de la Universitat de Luxemburg, es pregunta què directiva ha de dominar en aquests serveis, pensant tant en la directiva europea sobre mitjans audiovisuals com en la de comerç electrònic. L’informe se centra després en perspectives nacionals, i parla sobre la regulació de serveis sota demanda a Itàlia, el criteri de classificació per als serveis audiovisuals sota demanda als Països Baixos, aspectes seleccionats de la regulació sobre les comunicacions comercials a Alemanya i la corregulación i l’autorregulació sobre protecció de menors a Regne Unit. La qüestió sobre la indústria i els diferents reptes que abordar és analitzada de mà de Lore Leitner i Eril Valgaeren, advcocats del Stibbe. Aquests dos autors recorden que els reguladors europeus ‘no han tingut èxit a l’hora de crear un marc únic, bàsic i fiable per als proveïdors de serveis audiovisuals sense més preàmbuls’. Assenyalen les dificultats per interpretar l’aplicació de la norma donada la incertesa i la complexitat i conclouen que ‘la indústria està esperant com les noves normes seran completades i està desitjant contribuir a millorar el marc de treball actual si hi ha suficients incentius’. Vincent Porter, de l’Aliança Europea d’Associacions d’Oïdors i Espectadors, parla sobre el que els consumidors europeus esperen. Porter no es mossega la llengua en declarar que ‘els consumidors europeus consideren que la directiva sobre mitjans audiovisuals ha fracassat enormement en la protecció dels seus interessos’. Sent que la directiva serà portada a un nivell nacional per garantir que totes les llars es beneficien dels serveis de la banda ampla per la qual s’accedeix als continguts sota demanda i manté que s’hauria de treballar, per exemple, que el ‘”product placement’ estigui clara i adequadament etiquetat abans que els consumidors paguin per veure-ho.

Joan Barata, de la Univerdad Ramón Llull, comenta les expectatives dels legisladors. Barata recorda que l’actual directiva sobre mitjans audiovisuals va ser aprovada en una època en la qual les xarxes socials o YouTube i els seus models de distribució estaven començant o amb prou feines existien. Conclou que, per aconseguir els objectius, ‘s’ha d’establir un bon sistema de co i autorregulació basat en polítiques públiques i vist amb bons ulls pel sector privat’.