Fa uns anys vaig fer un altre article on recollia totes les pel·lícules que havia vist al Festival D’A 2025 (el podeu recuperar aquí). Va tenir molt bona rebuda a nivell de públic i, des de fa temps, tenia ganes de fer el mateix amb un altre festival.
Així que aquest setembre he pogut anar al Festival de Sant Sebastià i aquí teniu l’article amb les que, per a mi, són les millors pel·lícules de l’edició, ordenades de millor a pitjor segons el meu criteri.
Així que ja podeu anar a buscar la vostra llista de pel·lícules pendents, o obrir la vostra app o web (letterbox, Filmaffinity, IMDB o TMDB) de confiança per començar a apuntar-hi totes les pel·lícules que heu de veure.
Això sí, és un llistat personal i basat únicament en el meu criteri i les meves preferències.
“Coward” l’amor com a acte de llibertat en temps de guerra (La millor pel·lícula del Festival de Sant Sebastià)
Ha estat, per a mi, una de les grans pel·lícules d’aquesta edició del Festival de Sant Sebastià i, de fet, la que més m’ha agradat de totes les que he pogut veure. Lukas Dhont (Girl i Colse) torna a demostrar la seva capacitat per explicar històries íntimes a través de les mirades, els petits gestos i les emocions dels seus personatges. Ambientada durant la Primera Guerra Mundial, la pel·lícula parla de la por, la violència i la llibertat, però sobretot d’una història d’amor que va creixent enmig d’un context marcat per la guerra.
Un dels grans encerts de Coward és la seva manera de construir aquesta història sense complicar-la innecessàriament. Dhont aposta per una narrativa senzilla i molt cinematogràfica, amb una fotografia especialment cuidada i una càmera que s’acosta constantment als seus protagonistes. La guerra hi és present, però no és el centre de la pel·lícula: el focus està en les persones i en allò que poden trobar en l’altre quan tot al seu voltant sembla obligar-los a obeir. Una pel·lícula sobre l’amor, però també sobre la llibertat i la necessitat de trobar un espai per poder ser un mateix.
“La bola negra”
La bola negra, de Javier Calvo i Javier Ambrossi, és una pel·lícula d’una enorme ambició cinematogràfica. La fotografia, la posada en escena, el muntatge i la recreació de les diferents èpoques construeixen un film visualment potent, especialment en moments com la recreació de la guerra. Els Javis traslladen al cinema un univers que ja reconeixem de Veneno i La Mesías, amb una mirada molt marcada sobre l’amor, la identitat i la llibertat. Però aquesta força visual no sempre va acompanyada de la mateixa claredat narrativa.
La pel·lícula articula tres històries situades en moments diferents que, a poc a poc, van encaixant com un trencaclosques. El problema és que, almenys en un primer visionat, algunes peces triguen massa a trobar el seu lloc. La història del present podria haver funcionat més com a guia per a l’espectador i hauria facilitat la connexió amb els personatges i les altres dues línies narratives. Tot i això, quan les connexions es revelen, moltes de les decisions de la pel·lícula adquireixen un altre sentit. El film parla sobretot de la possibilitat d’estimar en llibertat i de com aquesta llibertat ha canviat segons el moment històric, amb especial atenció a la descoberta de la sexualitat i a les dificultats de viure un amor prohibit.
Després de veure-la al Festival de Sant Sebastià, i condicionat també per tota l’expectació que envolta el seu recorregut per Cannes i els festivals, la meva sensació és que La bola negra és una bona pel·lícula que mereix un segon visionat. La seva factura tècnica és notable i té moments de gran força cinematogràfica, però la seva estructura narrativa m’ha impedit connectar-hi emocionalment tant com esperava. Per això li dono un 4 sobre 5: és una pel·lícula amb moltes coses a dir i molt cinema a dins, però crec que necessita una segona oportunitat per acabar de revelar totes les seves cartes.
«Ghost Song (Geister)»
Club Kid
Tender Loving Care cuidar els altres és una forma de cuidar-nos (la gran guanyadora)
La guanyadora de la Concha d’Or, Tender Loving Care, de Mike Leigh, posa el focus en les relacions humanes i en la necessitat de cuidar i deixar-se cuidar. La història segueix Amy, una treballadora social que, després de la ruptura amb la seva parella, torna a viure amb Rosie, la seva millor amiga. Entre elles es construeix una relació molt natural, gairebé com la de dues germanes, que es converteix en un dels grans encerts del film.
Leigh aborda temes com la solitud, les dificultats emocionals, la vellesa i la mort des d’un to proper, introduint petits moments d’humor dins de situacions més dures. La pel·lícula no busca provocar rialles constantment ni destacar especialment per la seva fotografia, sinó deixar que els personatges siguin el centre. A través de la relació entre Amy, Rosie i la família d’Amy, el director acaba construint una reflexió sobre la importància dels vincles i sobre com les persones que tenim al costat poden convertir-se en el nostre principal suport.
Tender Loving Care pot no ser una pel·lícula que impressioni a primera vista, i el seu arc narratiu pot costar una mica de veure durant el visionat. Tanmateix, és una d’aquelles propostes que guanyen força quan hi reflexiones després de sortir de la sala. Una pel·lícula humana, propera i amb una mirada positiva sobre les relacions personals que, en el context d’una Secció Oficial amb propostes molt diverses, aconsegueix deixar una empremta.
«Ruega por nosotras»
Ink
Hope
Cinco minutos más
Les Misérables
Vicentina Pede Desculpas
«Os invitados (Los invitados)» qui decideix quan nosaltres ja no podem?
Os invitados, el segon llargmetratge de Cristina Diz i Stefan Butzmühlen, ens porta fins a l’Alemanya Occidental de 1973 per explicar el viatge d’Iria, una jove emigrant gallega que decideix portar la seva mare, greument ferida en un accident laboral, de tornada a Galícia. Amb Greta Fernández al capdavant —actriu catalana que protagonitza la pel·lícula presentada a la secció Made in Spain del Festival de Sant Sebastià—, el film converteix aquesta road movie en un viatge també emocional, on la relació entre Iria i Hajo es va transformant a mesura que avancen cap a Espanya.
Però el centre de la pel·lícula acaba sent la mort i, sobretot, la pregunta sobre qui pot decidir per nosaltres quan ja no podem fer-ho. Què volíem per al nostre cos? On volíem ser enterrats? I qui coneix realment els nostres desitjos? Amb una fotografia íntima, tons marronosos i una reconstrucció d’època molt realista, Os invitados parla també de migració, família, condició de la dona i llibertat. Una pel·lícula que potser no busca donar respostes, però que deixa unes quantes preguntes al cap quan surts de la sala.
«NOOR – COCINAR PASADOS POSIBLES“»” la cuina de la creativitat, però… i què més?
Inauguració de la secció Culinary Zinema.
Un documental sobre el restaurant i el xef de tres estrelles Michelin Paco Morales. La pel·lícula busca mostrar la inspiració que hi ha darrere de la creació de Noor i ho fa a través de diversos capítols dins d’un documental, en una proposta interessant que es combina, de tant en tant, amb escenes de dansa.
Tot i això, potser es fa una mica llarg per explicar la història que vol explicar. Però, com deia, té una idea interessant i una proposta que busca anar més enllà del documental gastronòmic convencional.
Lovers Sleep Alone
Lejos de los árboles
H
Seize moments de ma vie
