Un film espectacular visualment.

La bola negra és una d’aquelles pel·lícules que costa explicar quan acabes de sortir del cinema. No perquè no sàpigues què has vist, sinó perquè necessites ordenar-ho. La pel·lícula de Javier Calvo i Javier Ambrossi, estrenada mundialment a Cannes i vista per mi al Festival de Sant Sebastià, arriba a les sales espanyoles després d’un recorregut per festivals i amb una expectació considerable al darrere. I potser aquesta és una de les primeres coses que cal tenir en compte abans de parlar-ne: La bola negra arriba envoltada d’un soroll que condiciona la manera com la mires.

La bola negra es podrà veure als cinemes a partir del 25 de setembre. A Barcelona es podrà veure als Cinemes Girona (clica aquí per comprar les entrades).

La pel·lícula pren el títol d’una obra inacabada de Federico García Lorca i construeix el relat al voltant de tres històries situades en moments diferents, connectades per l’amor, la identitat, la memòria i la necessitat de ser lliure. Tres èpoques i tres protagonistes que, a poc a poc, van revelant la relació que existeix entre elles.

I aquí és on, almenys en el meu primer visionat, he tingut el principal problema. Una pel·lícula que és cinema. Si hi ha una cosa que tinc clara després de veure La bola negra és que és una pel·lícula feta amb una enorme voluntat cinematogràfica.

La fotografia, la posada en escena, el muntatge i la recreació dels diferents períodes funcionen a un nivell molt alt. Especialment destacaria la recreació de la guerra, que aconsegueix construir unes imatges potents i molt treballades. És una pel·lícula que visualment se sent gran, amb una factura tècnica molt cuidada.

La música també acompanya aquesta voluntat. No és necessàriament una banda sonora que sobresurti per damunt de les imatges, però funciona com a element emocional i contribueix a donar al film aquest punt èpic que busca en alguns moments.

I aquí faig una distinció que em sembla important: que jo no connectés sempre amb la pel·lícula no vol dir que deixés de veure cinema en pantalla. La bola negra és cinema pràcticament tota l’estona. Hi ha una mirada, una posada en escena i una construcció visual molt evidents.

El problema és que això no sempre va acompanyat de la mateixa claredat narrativa.

Tres històries que acaben encaixant

La pel·lícula planteja tres línies narratives. Una situada en el present, una altra vinculada al passat i una tercera relacionada directament amb La bola negra. Les tres són interessants per separat, però durant bona part del metratge costa entendre exactament quina relació tenen entre elles.

No és que estiguis completament perdut. Vas entenent què està passant en cadascuna de les històries, però falta una peça que permeti veure el conjunt.

Quan finalment aquesta peça arriba, el trencaclosques encaixa. I, de fet, crec que és una de les virtuts de la pel·lícula: quan acabes entenent la relació entre les tres històries, moltes coses adquireixen un altre sentit.

El problema és que, des del meu punt de vista, aquesta revelació arriba una mica tard.

La història del present és, precisament, la que crec que hauria pogut tenir més pes. És la que funciona com a guia per a l’espectador i permetre entendre des del principi què estem buscant. Si aquesta investigació hagués tingut més protagonisme, probablement m’hauria resultat més fàcil entrar en les altres dues històries i, sobretot, empatitzar amb els personatges.

Això també té a veure amb l’estructura. Canviar constantment de protagonista fa que la connexió emocional sigui més complicada. No diria que els personatges no funcionen, però sí que el film no em va permetre connectar plenament amb cap d’ells en aquest primer visionat.

La història d’amor entre el soldat i el pres polític és probablement la que més possibilitats tenia en aquest sentit i funciona, tot i que crec que també es podria haver desenvolupat una mica més.

Amor, identitat i llibertat

Al final, però, crec que La bola negra parla sobretot d’una cosa: estimar en llibertat.

Les tres històries mostren diferents formes d’entendre l’amor i la sexualitat en moments històrics diferents. El que en un context pot ser impossible, clandestí o fins i tot perillós, en el present pot formar part d’una realitat molt més normalitzada.

Especialment interessant és el recorregut del soldat, que està descobrint la seva pròpia sexualitat i intentant entendre què sent. La pel·lícula utilitza aquesta història per parlar de la identitat, però també de la por, de la supervivència i de les decisions que prenem quan no podem ser completament lliures.

El franquisme, en aquest sentit, funciona sobretot com un marc per explicar aquesta història. No crec que la pel·lícula pretengui fer un retrat profund del franquisme ni que aquest sigui el seu objectiu principal. De fet, després d’un únic visionat, crec que és precisament aquí on em queda la sensació que es podria haver aprofundit més.

Ho dic amb matisos, perquè és una percepció que crec que necessitaria un segon visionat per acabar de concretar. El film està més interessat en la relació entre els personatges i en allò que significa estimar en aquell context que no pas en analitzar políticament aquell període.

I, en canvi, la història del present funciona especialment bé com a espai de reconciliació amb el passat i amb la família. La relació entre el protagonista i la seva mare és complexa i ajuda a donar una dimensió més íntima a tota aquesta investigació.

Els Javis porten el seu univers al cinema

És impossible parlar de La bola negra sense pensar en l’univers creatiu de Javier Calvo i Javier Ambrossi.

Hi ha una continuïtat evident amb Veneno i, sobretot, amb La Mesías. No només per les temàtiques, sinó també per una determinada manera d’entendre la imatge, la música i la relació entre diferents moments temporals.

De fet, aquesta estructura de saltar entre passat i present m’ha recordat especialment Veneno. La diferència és que aquí tot aquest material s’ha de concentrar en una pel·lícula, i crec que això explica part de les meves sensacions.

Per moments he pensat que La bola negra podria haver funcionat fins i tot millor com una sèrie. No perquè la pel·lícula no funcioni, sinó perquè donar més temps a cadascuna de les històries hauria permès aprofundir en els personatges, en el present i en les connexions entre les diferents èpoques.

Això no vol dir que el format cinematogràfic sigui un error. Però sí que crec que és una pel·lícula que té una quantitat de material narratiu que podria haver respirat molt més en un altre format.

El problema de veure-la amb expectatives

I aquí entra el recorregut de La bola negra. Arriba després de Cannes, amb el reconeixement obtingut allà, després del seu pas per festivals com Sant Sebastià i enmig d’una campanya que ha convertit la pel·lícula en un dels grans esdeveniments cinematogràfics espanyols de la temporada.

Això inevitablement condiciona l’expectativa.

En el meu cas, l’ha pujat. I crec que això és important reconèixer-ho. Si hagués entrat a la sala sense saber res de la pel·lícula, probablement l’hauria rebuda d’una altra manera.

Ara bé, també crec que La bola negra ha aconseguit una cosa molt important: fer que la gent parli de cinema. Que en sortir de la sala hi hagi persones discutint què han entès, quina relació tenen les històries i si cal tornar-la a veure no és poca cosa.

De fet, jo mateix en vaig sortir pensant que l’havia de tornar a veure. I això pot acabar sent una de les claus de la pel·lícula. Una pel·lícula per tornar-hi

Després d’un primer visionat, tinc més ganes de tornar a veure La bola negra que no pas la sensació d’haver quedat completament satisfet.

I això és interessant.

Perquè ara ja sé què estic buscant. Ja sé que les tres històries estan connectades. Ja sé quina funció té cadascuna. I, sobretot, ja sé cap a on va la pel·lícula.

Potser en un segon visionat la història del present em funcionarà millor. Potser connectaré més amb els personatges. Potser descobriré detalls que ara m’han passat per alt. O potser simplement confirmaré que el problema narratiu que he detectat és real.

Però precisament per això crec que mereix aquest segon visionat.

Ara mateix, però, després d’una sola projecció, em sembla una mica inflada respecte a tot el soroll que ha generat. No parlo de la seva factura tècnica —que em sembla notable— sinó de la distància entre les expectatives creades al voltant del film i el que a mi m’ha arribat narrativament.

I això no vol dir que sigui una mala pel·lícula. Al contrari: crec que La bola negra és una bona pel·lícula, especialment en l’àmbit visual i formal. Simplement crec que la història no m’ha funcionat amb la mateixa força.

S’ha de veure?

I la resposta és sí sobretot per dues raons. La primera és la seva factura cinematogràfica: és una pel·lícula que mereix ser vista en pantalla gran i que demostra una gran ambició visual i artística. La segona és que planteja una història que, més enllà de les seves decisions narratives, parla d’una cosa tan universal com la necessitat d’estimar i poder fer-ho en llibertat.

Ara bé, cal entrar-hi sabent que és una pel·lícula que demana atenció. Les tres línies narratives poden descol·locar durant el primer visionat i és possible que, com em va passar a mi, surtis del cinema amb ganes de tornar-la a veure per acabar d’encaixar totes les peces.

El millor: una factura tècnica espectacular, amb una fotografia i una posada en escena que converteixen La bola negra en una experiència cinematogràfica de primer nivell.

El pitjor: una estructura narrativa que, en el primer visionat, pot dificultar la connexió emocional i fa que algunes peces triguen massa a encaixar.

Nota és un 4 sobre 5.

Potser després d’un segon visionat canviarà.

Altres articles relacionats: