Una bruixa, una nena i una història sobre el dol
Tanit, dirigida per Pep Garrido, és una pel·lícula petita, però amb una proposta interessant. El film ens porta fins als boscos del Montseny per explicar la història de Tanit, una nena que està a punt de convertir-se en germana gran i que, gairebé per casualitat, acaba coneixent Perona, una dona que viu aïllada i a qui tothom considera una bruixa.
A partir d’aquesta trobada, la pel·lícula construeix una relació entre les dues que va més enllà d’una simple amistat. Perona acaba convertint-se en una mena de guia i protectora per a Tanit, especialment quan les coses es compliquen dins de la seva família. I és aquí on la pel·lícula troba un dels seus elements més interessants: la bruixa no és tant un personatge fantàstic com una figura que acompanya la protagonista en un moment complicat.
La pel·lícula juga amb la idea de què significa ser una bruixa avui dia. No busca convertir-ho en una història de màgia ni carregar-la de folklore, sinó que ho tracta des d’un punt de vista molt més realista. I crec que és una decisió encertada, perquè el centre de Tanit no és la bruixeria, sinó tot el que aquesta representa per a la protagonista.
Al final, el film parla sobretot del dol, de la família i de la mort d’algú que encara no ha nascut. És una idea potent i que podria haver-se explorat molt més. La pel·lícula introdueix diferents temes i situacions, però no sempre acaba aprofundint en tots. En alguns moments tens la sensació que passen massa coses i que això fa que el relat perdi una mica el seu centre. Potser aquí hauria funcionat la idea de «menys és més»: centrar-se més en la història principal hauria donat més força al conjunt.
La pel·lícula es podrà veure als cinemes Girona de Barcelona a partir del 18 de setembre.
Tanit posa al centre una nena molt jove.
Un dels punts que més m’ha interessat és precisament la mirada infantil. Tanit posa al centre una nena molt jove i aconsegueix explicar bona part del conflicte des de la seva perspectiva, sense renunciar completament a la mirada dels adults. Aquest equilibri em sembla ben trobat, perquè permet entendre què està passant sense deixar de veure les conseqüències que té en el món adult.
També és interessant situar-la dins del cinema català actual. Pel·lícules com Estrany riu o Forastera també han treballat amb protagonistes joves, però aquí parlem d’una edat encara més petita. És una mirada que no estem tan acostumats a trobar com a centre d’una pel·lícula catalana i que dona a Tanit una personalitat particular.
Visualment, la pel·lícula aposta per una fotografia funcional. Hi ha alguns plans bonics i el treball d’imatge acompanya correctament la història, però crec que podria haver anat un punt més enllà. No hi ha una voluntat especialment marcada de convertir la fotografia en un element narratiu per si mateix, sinó que està sobretot al servei del relat.
On sí que trobo una decisió especialment interessant és en el so i la música. La banda sonora és molt present precisament perquè gairebé no hi és. El silenci té molt pes i ajuda a construir l’atmosfera del film. I quan apareix la música, està molt ben col·locada.
Especialment, hi ha una seqüència amb piano que em sembla molt ben resolta. La música sembla pensada específicament per al que està passant davant de la càmera i converteix aquella escena en un moment gairebé alliberador. És d’aquells casos en què una peça musical no simplement acompanya les imatges, sinó que forma part de la seqüència.
S’ha de veure?
Si t’interessa el cinema català i les històries petites que exploren la família, el dol i la infància. No és la pel·lícula de l’any, però és una proposta interessant i necessària dins del nostre cinema.
I també hi ha un aspecte que considero important: és una pel·lícula rodada en català i pràcticament íntegrament en aquesta llengua. No és habitual trobar sempre aquesta aposta tan clara pel català al cinema, i crec que s’ha d’agrair. No perquè una pel·lícula sigui en català hagi de ser automàticament millor, sinó perquè també és necessari que existeixin pel·lícules petites, diferents i íntegrament catalanes.
El millor: La mirada sobre la bruixeria actual i el protagonisme d’una nena tan jove.
El pitjor: La barreja de situacions fa que la pel·lícula perdi de vegades el focus sobre la seva història principal.
Nota: 3’5 sobre 5
