Admirable que un cineasta com Javier Espada ens parli de la precisió mil·limètrica de plànols, fotos, composició en els enquadraments dels altres quan en ell mateix és congènit i en aquest documental, no pot evitar-ho, sorgeix la seva vena cinèfila i alhora perfeccionista. El seu llenguatge cinematogràfic no admet vel·leïtats. Buñuel i Espada també tenen en comú que la seva obra és metòdica.
Com a cinèfil, m’hauria agradat veure en pantalla el testimoni de l’autor, però no li cal, ja s’expressa en profunditat mitjançant el llenguatge de les imatges, el muntatge, i amb extractes de guió. Una de les virtuts de Javier Espada és que allò indescriptible ho fa realitat.
El visionat d’aquesta Obra d’Art ens porta a descobrir el realisme d’un surrealista enfrontat al somni real.
El seu autor ens mostra imatges inèdites impossibles d’oblidar, com per mi va ser la trobada personal amb el geni aragonès. Vaig tenir l’honor de poder expressar-li personalment la meva admiració per la seva obra, igual que ara admiro el treball de Javier Espada, que de manera incansable ha forjat una Memòria de Los olvidados amb aquesta genialitat que el caracteritza.
L’autor sorprèn amb la inclusió d’imatges de Los olvidados en els aspectes sociològics dels quals, sadomasoquistes, amb el muntatge de les escenes de pedofília (homo i hetero), es queden a la retina de l’espectador més bunyuelià, recordant la cruesa amb què Buñuel mostrava les seves obsessions per conductes adultes abusives. A aquest homenatge a un dels films que marquen la Història del Cinema a nivell internacional, hi afegeixo les paraules finals del mateix Buñuel, pronunciades per Arturo Ripstein “Serà perquè sóc ateu gràcies a Déu” i em puc referir a aquest film “Confesso que és un estrany homenatge però m’agrada”.
Xavier-Daniel. Membre de la FIPRESCI i ACCEC. Acadèmic per l ́ACC.
