El dilluns 25, a les 18.30 h, sala d’actes Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès es presenta el Cinefòrum amb projecció del documental “Pasolini a Barcelona”, un documental que presenta les relacions de Pier Paolo Pasolini amb la literatura catalana i castellana, així com els seus viatges a Barcelona. En el Debat participa el director del documental Hilari M. Pellicé, i Salvador Llopart, ponent de la secció de Cinema de l’Ateneu que rescata i posa en valor, amb gran perícia, treballs audiovisuals que podrien passar desapercebuts…

Com escriu Hilari M. Pellicé:

Pasolini a Barcelona, en síntesi, és un “documentario” que encabeix molts dels principals testimonis d’aquells que van tractar Pasolini a Catalunya. Fet sense pressupost  però amb la voluntat ferma de tots el que van participar, no va haver-hi  cap afany econòmic, tant per la part tècnica com pels cooperants o entrevistats.

L’atractiu de la realització fou que a mida que jo anava filmant, descobria noves dades que em feien refer constantment el guió inicial. Aquest document fílmic arrenca amb un  jove Pasolini  a vint-i cinc anys, que descobreix  la poesia catalana vers els contactes que manté amb  Gianfranco Contini i el sacerdot vallenc Carles Cardó (ambdós exiliats pel feixisme de Mussolini i de Franco respectivament) li serveix per reivindicar les llengües ladines del Friül i l’Engiadina, sobretot el friülà de Casarsa, la seva arraconada llengua materna, i s’aboca a editar una antologia de poetes catalano-valencians en el numero 3 del QuadernoRomanzo del 1947, dins el marc de l’ Academiuta di lenga furlana i larevista literàriaStroligut di cà da l’aga (L’astròleg de l’altra banda del aigua) del riu Tagliamento.

La relació de Pasolini amb Barcelona continua anys després, amb l‘estreta amistat del poeta José Agustín Goytisolo, traductor dels guions d’Accatone i Mamma Roma al castellà per Seix Barral i que s’intensifica quan d’una forma casual l’estudiant I activista barceloní Enrique Irazoqui accedeix a interpretar el Crist de Il Vangelo secondo Mateo, per el qual PPP aterra al Aeroport de El Prat el novembre de 1963.

Al febrer de 1965 hi ha una breu segona visita  per donar una conferència clandestina i multitudinària, a la sòrdida sala de dissecció de cadàvers del Hospital Clínic ( el rector de la UB i la policia havia prohibit la dissertació a les aules) on van assistir gent tan inquieta com J.A Goytisolo, Ton Carandell, Arnau Olivar, López Llaví, Miquel Porter Moix, Román Gubern, Vázquez Montalbán o Santiago Dexeus. L’endemà  Pier Paolo va fer acte de presència a la cúpula del Coliseum, així mateix plena a vessar d’ intel·lectuals, actors i aprenents,  seu de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual dirigit per Ricard Salvat. El 1967 en una pausa del rodatge d’ Edip Rei  que es filmava al Marroc s’escapa altre cop a casa de J.A.Goytisolo i fan una excursió fins al cementiri de Montjuic juntament amb Salvador Clotas.

Davant la visió espantosa de les barraques de Can Tunis, Pasolini argumentarà la seva neguitosa i admirable obra teatral, Calderon, modificant el text de La Vida es Sueño de Pedro Calderón de la Barca damunt  dels escenaris  barcelonins, engegant alhora el teatre de la paraula, la representació de la potència del mot, “del urlo”, que ha transformat l’escena dramàtica europea des de les hores fins els nostres dies. Àdhuc, l’any 1968 Pasolini treballa intensament sobre l’esbós d’un guió per una nova pel·lícula que  acabarà el 1974, si bé que per dissort  la pel·lícula mai es va fer.

Es tracta d’un film violent que torna a passar als carrers de Barcelona sobre la figura del apòstol  dels gentils, Sant Pau, en els nostres dies. Pau de Tars es un col·laboracionista nazi que a la frontera de Port Bou cau del cavall i s’allista, als grups armats del maquis abastant la ciutat comtal que ha esdevingut la nova Damasc, on l’espera el sacerdot jueu Ananies, suara un partisà, que s’amaga pels vols del Hotel Colon. (l’Hotel que Pasolini s’allotjà en les seves estades precedents). Finalment, PPP en el 1975, pocs mesos abans del seu crim, arriba a Barcelona per darrera vegada i és comensal en un sopar al restaurant de la torre Atalaya de Correa i Milá, per proposar-li a Salvador Dalí que li fes el cartell per la pel·lícula Salò o le 120 giornate di Sodoma, davant la befa i la mofa del figuerenc.

[Extracte de text de l’article: La Barcelona de Pasolini, El Temps, Hilari M. Pellicé, 26.03.2022]