La Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema Català, formada per Judith Colell (presidenta), Carlos R. Ríos (vicepresident), Carla Simón (secretària), Eduard Sola (tresorer) i els vocals Alba Cros, Maria Molins, Ana Pfaff, Sílvia Quer, David Verdaguer i Àngels Masclans, ha acordat distingir el director de fotografia Tomàs Pladevall, soci fundador i Membre d’Honor de l’Acadèmia, amb el Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2022, màxim reconeixement del cinema català. Rebrà el guardó honorífic en el marc de la gala de lliurament dels Premis Gaudí d’enguany, que tindrà lloc el diumenge 6 de març de 2022 a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

La Junta de l’Acadèmia ha decidit atorgar el guardó d’honor a un director de fotografia per primera vegada en la història dels Premis Gaudí “perquè creiem que ja és hora de reconèixer les professions del cinema que comparteixen autoria i que contribueixen de manera determinant a la creació del llenguatge cinematogràfic. La direcció de fotografia és un dels oficis que més incideix en la construcció de l’univers únic i propi de cada cineasta i en Tomàs Pladevall, ARTISTA en majúscules, ha sigut capaç de crear un món propi de llum per a cadascun dels directors i directores amb qui ha treballat, tots ells grans noms de la història del cinema al nostre país”.

90 milions de fotogrames en càmera

Responsable de la fotografia de més de 90 milions de fotogrames en càmera, tal com ell mateix apunta, l’extensa i reeixida carrera audiovisual de Tomàs Pladevall inclou treballs amb cineastes tan diversos com Francesc Bellmunt, Pere Portabella, Bigas Luna, Jordi Cadena, Gonzalo Herralde, José Luis Guerín, Rosa Vergés, Josep Maria Forn, Ventura Pons, Carlos Benpar o Manuel Huerga. A banda de més d’una cinquantena de llargmetratges, ha fotografiat una setantena de produccions per a televisió (pel·lícules, capítols de sèries i minisèries), més de 400 produccions curtes (curtmetratges de ficció i documentals, reportatges, vídeo industrial i espots publicitaris) i desenes d’obres de teatre, concerts i espectacles en viu. En el seu currículum també destaca la direcció d’il·luminació de les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992.

El reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Català s’afegeix al Premi Sant Jordi de Cinematografia 1999, a dos Premis de la Generalitat de Catalunya al Millor Tècnic de l’Any (1986 i 1987) o al Prisma d’Honor 2013 de l’AEC, l’associació espanyola de directors de fotografia, entre altres guardons.

Fins avui, han estat reconeguts amb el Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter Jaime Camino (2009), Josep Maria Forn (2010), Jordi Dauder (2011), Pere Portabella (2012), Montserrat Carulla (2013), Julieta Serrano (2014), Ventura Pons (2015), Rosa Maria Sardà (2016), Josep Maria Pou (2017), Mercedes Sampietro (2018), Joan Pera (2019), Francesc Betriu (2020) i Carme Elías (2021).

Un home de cinema

Tomàs Pladevall Fontanet (Sabadell, 1946) va fer estudis d’Enginyeria Tècnica i Disseny Industrial i és diplomat com a Director de Fotografia per l’Escola Oficial de Cinematografia de Madrid (EOC) el 1972. Les seves primeres experiències amb una càmera es remunten a la seva infantesa, gràcies a l’afició del seu pare i a la gran tradició de cinema amateur a Catalunya. Amic d’adolescència del després cineasta Francesc Bellmunt, l’any 1963 van crear la productora amateur “Lentiplastic cromocoli selecto serpentigraf”, i la seva primera pel·lícula fou Cosas que pasan. Com Pladevall recorda, es van jugar a cara o creu qui signaria com a director i qui com a director de fotografia.

Ja de forma professional, i també de la mà de Bellmunt, va rodar el seu primer llargmetratge, Robin Hood nunca muere (1974), i junts van treballar en títols com Canet Rock (1976), La nova cançó (1976), L’orgia (1978) o Salut i força al canut (1979), entre molts d’altres. Pladevall ha estat també el director de fotografia de referència de diversos cineastes del país: amb Ventura Pons va col·laborar a El vicari d’Olot (1981), La rossa del bar (1986) i Actrius (1996); amb Carles Mira va fer Karnaval (1985), Daniya, jardí de l’harem (1987) i El rey del mambo (1989); amb Pere Portabella va filmar El sopar (1974), Pont de Varsòvia (1989) o El silenci abans de Bach (2007); amb Romà Guardiet va rodar Solitud (1990) i El somni de Maureen (1994); amb Jesús Garay va fer les produccions per a televisió Un amor clarobscur (1996), Des del balcó (2000), Germanes de sang (2001) i La Mari (2002) i amb Carlos Benpar va treballar a El jovencito Drácula (1976), Cineastes contra magnats (2005), Cineastes en acció (2005) i El género femenino (2011).

Dues de les seves feines més analitzades, sobretot pel tractament aplicat a la imatge emulant gravacions antigues, van ser les direccions de fotografia de Gaudí (1989), de Manuel Huerga, amb qui després col·laboraria a les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona, i de Tren d’ombres (1996), dirigida pel seu bon amic José Luis Guerín.

També fou director de fotografia de pel·lícules com les quasi inèdites obres de José María Nunes Iconockaut (1975) i Autopista A27 (1976), L’obscura història de la cosina Montse (Jordi Cadena, 1977), Raza, el espíritu de Franco (Gonzalo Herralde, 1977), La vieja memoria (Jaime Camino, 1977), Tatuatge (Bigas Luna, 1976), Bar-Cel-Ona (Ferran Llagostera, 1986), Sauna (Andreu Martín, 1989), Parella de tres (Antoni Verdaguer, 1995), Tic tac (Rosa Vergés, 1997), Leo (José Luis Borau, 1997), El pianista (Mario Gas, 1997), Subjúdice (Josep Maria Forn, 1997), L’altra cara de la Lluna (Lluís Josep Comeron, 1999), La silla (Julio D. Wallovits, 2006) o Viatge màgic a l’Àfrica (Jordi Llompart, 2010), llargmetratge infantil per a IMAX 3D i cinemes digitals estereoscòpics.

Docència, experimentació i activisme cinematogràfic

Retirat dels rodatges des del 2012, després del seu darrer film, El gènere femení, Tomàs Pladevall ha mantingut una compromesa trajectòria com a docent a diverses universitats i escoles, entre les quals destaca l’ESCAC, on va impulsar el Màster internacional de direcció de fotografia.

Mestre de la llum i les ombres, Pladevall ha dedicat molts anys a l’estudi i l’experimentació amb tots els formats fotoquímics i digitals (fou pioner en documentals amb les primeres càmeres HD de Sony i Philips), incloent-hi el 3D per a grans pantalles. L’any 1984 va publicar el diccionari Terminologia del Vídeo (en català, castellà i anglès), i continua treballant en estudis sobre la il·luminació, l’enquadrament, el color, la percepció visual i aspectes estilístics i lingüístics de l’ofici.

Possiblement de la seva experiència de joventut com a ajudant de cabina als Cinemes Imperial de Sabadell li ve l’interès per a la conservació i restauració de pel·lícules, àmbit en el qual ha treballat als arxius de la Filmoteca de Catalunya, on també assessora des del 2004 sobre formats i estètica de qualsevol etapa de la cinematografia en suports fotoquímics i digitals.

Dels anys a la cabina dels Imperial també li queda el coneixement de primera mà de la censura i un fort activisme cinematogràfic, que el va portar ja els anys seixanta a organitzar projeccions clandestines (la més mítica, la de Viridiana, de Buñuel, el 1966) i més tard, els noranta, a impulsar i liderar la campanya ciutadana “L’imperial s’ho val”, gràcies a la qual es va salvar la mítica sala de cinema sabadellenca, una de les úniques 13 sales centenàries encara actives a Catalunya que l’Acadèmia va homenatjar el 2020.

Avui dia Pladevall continua organitzant els seus arxius professionals, analògics i digitals, en part ja dipositats a la Filmoteca catalana i al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona, i acaba de ser el protagonista d’un documental sobre la seva figura, D’ombres, dirigit i fotografiat per Joan Tisminetzky i premiat a la darrera edició Festival Internacional de Cinema de Xixón. Es podrà veure el 25 i el 27 de febrer a la Filmoteca de Catalunya.

Retrat realitzat a la zona megalítica de Sant Feliu de Savassona, prop de Roda de Ter, localitat de residència de Tomàs Pladevall. Crèdit: ACC / Martí Pujol by White Horse.