La 34 edició la va inagurar ( els còmics María i Alejandro estigueren millor que en altres ocasions) l´ópera prima hongaresa Bad poems, de Gabor Reisz, i es va clausurar amb Cronofobia, de Suïssa, realitzada per Francesco Rizzi. Afortunadament, el curt premiat sobre guió l’any anterior, 16 de decembre, d’Alvaro Gago pagaba la pena. El jurat reunia Hadas Ben Aroya, Francesco Carril, Ruta Kikyte, Loes Komen i Nicolas Pacheco, i va concedir el gran premi a l’holandesa Light as feathers, de Rosanne Pel, encara que quatre premis van ser per a la coreana House of Mummingbird, de Bora Kim, i el premi de curt-metratges el va obtindre el francés d’animació La hora del oso, d’Agnés Patron, el premi Movistar a projecte, Amianto, de Javier Marco, alhora que, com a millor websérie, el premi Luna de València era per a la suïssa BIP, de Vincent Bossel, estrena a España, que no vaig poder vore…com el curt-metratge premiat, etc. Les que sí que vaig poder vore varen ser Thunder road, de Jim Cummings, Harajuku, d’Erick Svensson, Los miembros de la familia de Mateo Bendesky, The dive, de Yona Rozenkier, A first farewell, de Lina Wang, la brasilera Domingo, de Clara Linhart i Fellipe Barbosa, The last to see them, de Sara Summma, pel.lícula alemanya ambientada a Itàlia, la georgiana Parade, de Nino Zvhvania, a més de les dues premiades de les deu en competició, res nou sota el sol. Potser la georgiana Parade, per allò que s’ocupava de tres amics vellets, es deixava vore un poc millor, però res a comparar amb els curt-metratges Los que desean, d’Elena López Riera, o Benidorm 2017, de Claudia Costafreda, premiat a Màlaga, autènticament arriscats, o amb la retrospectiva dedicada al portugués Miguel Gomes, o a les projeccions especials que donaven cabuda a La banda, de Roberto Bueso, la brillant Asamblea, d’Álex Montoya, el documental Almost ghosts, d’Ana Ramón Rubio, sobre allò que queda de la carretera 68 en els USA, o El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, projectada com a homenatge al desaparegut José Luis Rado, director de Cinema Jove, de la Filmoteca Valenciana, creador de la Filmoteca d’ Estiu, etc. És clar que per a compensar, dos cicles com el dedicat als jòvens Cohen, els qui, llevat de llurs dos i menys pretencioses primeres pel.lícules, demostren esser un bluff, i als Déus de l’Anime, japonesos poc lluminàries, aconseguien cridar l’atenció dels habituals descervellats. Tampoc no vaig poder vore el cicle de l’Institut Francés, centrat en el mur de Berlín, i en el qual trobàvem a faltar Berlin is in Germany (2001), de Hannes Stohr, premiada en Cinema Jove, com si -i era un fet- no es poguera vore més que un percentatge de la molta programació.
TONI LLORÉNS
