Un despertar suau i valent entre la fe i el desig a La Petite Dernière (L’última, la més petita / La hija pequeña)
Fatima, de disset anys i la més jove de tres germanes, busca amb cautela el seu propi camí, debatent-se entre el despertar dels seus desitjos, l’atracció que sent per les dones i la lleialtat envers la seva afectuosa família francoalgeriana. En començar la universitat a París, surt amb nois, fa amistats i explora un món completament nou, tot plegat mentre s’enfronta a un dilema atemporal i colpidor a La Petite Dernière.
La Petite Dernière, dirigida per Hafsia Herzi, és una pel·lícula que respira proximitat, empatia i delicadesa. Herzi adapta la novel·la de Fatima Daas amb una sensibilitat que es nota des del primer pla, i ho fa des de la mirada d’algú que coneix molt bé la interpretació: la seva experiència com a actriu travessa tota la pel·lícula. Vista al festival L’Alternativa 2025, al Teatre del CCCB, la projecció va confirmar la bona acollida que el film ha tingut a nivell internacional. La càmera sembla mirar els personatges amb respecte i tendresa, especialment Fatima, la jove protagonista interpretada per Nadia Melliti, que amb aquesta actuació premiada a Cannes porta el pes del film amb una naturalitat extraordinària.
El film es construeix a partir de primers plans constants, que capten els gestos, els silencis i les mirades com a eixos centrals de la narració. Aquesta elecció no és només estètica, sinó també emocional: el relat vol que entrem dins la pell de Fatima, que sentim el que ella sent, que observem amb la seva mateixa intensitat. El ritme lent, lluny de resultar feixuc, dona espai a la respiració de la història i a la intimitat dels seus personatges.
🎬 El Serielizados s’obre amb Anatomía de un instante, la gran producció de Movistar Plus amb Álvaro Morte que reviu la tensió del 23-F (Crítica)
Herzi parla aquí del xoc entre religió i desig, un tema complex que aborda amb valentia però sense moralisme. Fatima, jove musulmana en un context francès, descobreix l’atracció per les dones mentre intenta mantenir la seva fe i la seva identitat familiar. És en aquest contrast on la pel·lícula troba la seva força: no en la novetat del relat, sinó en la manera honesta com el desplega.
La seqüència del ball amb “Calm Down” de Rema es converteix en un moment d’alliberació total: un instant en què música, direcció i actuació conflueixen en un gest de sinceritat i alleujament. És un dels punts més memorables del film, una explosió continguda que trenca amb el silenci que l’envolta.
Tot i que el final pot semblar massa obert, aquest caràcter inconclús també forma part del discurs: aquestes històries, sovint, no tenen tancaments nets. Quan arriben, més que responen, deixen espai per pensar, per mirar enrere i entendre. La Petite Dernière ho fa amb un to íntim i sincer, allunyat del drama impost i proper al realisme d’una “petita gran pel·lícula”, feta amb ofici i sensibilitat.
S’ha de veure?
Sí. Perquè és un retrat fi i empàtic d’una jove que busca el seu lloc entre la fe i el desig, entre la pertinença i la llibertat. Una òpera segona —després de Tu mérites un amour— que confirma Hafsia Herzi com una directora amb veu pròpia, capaç de parlar de les contradiccions més profundes amb una senzillesa desarmant. Una pel·lícula que no busca soroll, sinó veritat.
