Fa temps que els films dramàtics sobre la guerra d’Espanya han deixat d’interessar. Jo m’incloc. És esgotador veure i reveure com els dolents sempre guanyen. Però La invasió dels bàrbars és una altra cosa. No és un film “més” de l’època, sinó que fa una molt intel·ligent i necessària connexió de la repressió franquista amb el present més immediat, molt dolorosament present al País Valencià. Sí, és una pel·lícula que amb un relat molt ben travat i emotiu, fa un exercici de memòria històrica imprescindible encara. Però va molt més enllà. És un film on els conflictes eterns entre la veritat i la mentida, entre el bé i el mal, s’expressen amb tota cruesa i, parlant d’aquí, s’adreça a uns valors universals, que sovint veiem a les pantalles -les de les sales de cinema o la de casa- en obres pensades i produïdes a milers de quilòmetres d’aquí. No és d’estranyar que la pel·lícula, que va inaugurar la darrera edició del FIC-CAT rebés el premi del públic presencial.

Quan parlem de films ambientats en èpoques passades, i el film transcorre en bona part durant l’any 1939, la manca de pressupost es nota i molt en moltes ocasions. És un sembla que que no ho acaba de ser a la pantalla. La credibilitat de les escenes grinyolen. No és el cas d’aquesta pel·lícula que, tot i comptar amb un pressupost molt modest, ho ha compensat amb molt d’enginy i una suma ingent de col·laboracions, moltes desinteressades, de tota mena. La imatge que acompanya aquest text, que es correspon a l’escena on l’exèrcit nazi és homenatjat a València per les noves autoritats feixistes espanyoles, mostra l’acurada producció de tota la recreació històrica del film. Una acurada producció materialitzada per tres productores que hi han posat el coll: La de Vicent Monsonís, director i guionista del film, Stanbrook, juntament amb la també valenciana Arden Produciones i la catalana Alhena Production.

A més d’una magnífica Olga Alamán en el paper protagonista, el film compta amb un ampli estol d’actrius i actors que donen solidesa interpretativa a uns personatges que ens traslladen des del negre i criminal inici de la dictadura franquista -com Josep Munné en el paper de militar sense escrúpols- a la complexa situació actual. I d’entre ells, cal destacar la darrera participació de l’immens Fermí Reixach, poc abans de la seva mort.

Un film que podria ser dels darrers que comptin amb la col·laboració d’À Punt al costat de TV3. La dinàmica de col·laboracions entre les tres grans corporacions públiques audiovisuals en català d’aquests darrers anys ha permès aixecar produccions de sèries, telefilms i llargmetratges com aquest, tot facilitant la col·laboració entre productores balears, catalanes i valencianes. L’actual etapa de la televisió valenciana, que la fa retrocedir a les pitjors etapes de l’antic Canal 9 -amb uns pressupostos molt més petits, fa témer que aquesta fructífera etapa hagi arribat a la seva fi.

En el cas de Catalunya, la podrem veure a cinemes de Barcelona, Bellpuig, Cornellà, Mataró, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Tàrrega o Vic. al País Valencià, estan programades projeccions a Alacant, Alzira, Ontinyent, València o Vila-real. Aneu-hi. Val molt la pena.