Com s’explica en un altre article, l’agenda de jornades professionals d’aquesta darrera edició del Festival Internacional de Sitges ha estat molt intensa. Un atapeït programa que reforça el paper de Sitges com a espai de trobada del sector audiovisual al nostre país, davant la manca d’un gran mercat o mostra audiovisual generalista a Catalunya.

Una d’aquestes ha estat la 4a edició del Film Financing Market, iniciativa impulsada per tres professionals de llarga trajectòria: Rafa Galdó, Jordi Mendieta i Norbert Llaràs. Aquesta edició ha servit per posar en contacte fons d’inversió amb productors i, com a gran novetat, ha dedicat una de les seves taules rodones al sector dels videojocs.

Taula rodona sobre capital risc al Sector Audiovisual, amb Andrés Sánchez, de Filmika; Eduard García, de Creand; Paco Illueca, de Gaesco; Tono Folguera, de Lastor Media i Adrià Monés, de Fasten Films.

Invertir en el sector audiovisual pot ser un bon negoci?

Si l’any passat vaig ser convidat a moderar una molt interessant taula rodona sobre la inversió privada en la producció independent, amb David Ciurana (Productor de Fosca Films), Natasha Duran (Co-CEO Hulahoop), Ferran Cera (Productor Executiu Visiona TV i president de PROA) i Eva Fontanals (Presidenta PAC), enguany n’he fet una ponència introductòria.

Un dels tòpics que encara cal superar és que l’audiovisual és un sector que li surten els números perquè està subvencionat. Davant d’això, cal assenyalar, per exemple que al nostre país les dues empreses automobilístiques, SEAT-Cupra i EBRO han rebut ajuts de centenars de milions d’euros aquests darrers anys. O que el pla MOVES III, destinat a ajudar a la compra de vehicles elèctrics o a la instal·lació de carregadors de bateries, ha comptat amb un finançament de 1.735 milions d’euros a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat espanyol. I davant del discurs que la indústria europea té suport públic a diferència de la nord-americana, convé recordar que les inversions en produccions fetes als EUA disposen d’una desgravació fiscal del 100%. I que ara, s’ha presentat un projecte de llei per incrementar a 30 milions $ el topall que un inversor nord-americà pot gaudir d’aquesta enorme desgravació, impensable a la UE.

Les tendències de creixement del sector, aquí i en l’àmbit mundial, conviden a l’optimisme inversor, així com l’aposta de les grans plataformes audiovisuals, OTT, en la producció de ficció a Europa. Que estats com el francès, amb una molt consolidada indústria, vegin cada any incrementada la inversió estrangera al seu territori, bàsicament en forma de coproduccions internacionals, exemplifica aquest positiu escenari.

Amb un missatge adreçat als potencials inversors de fora, vaig apuntar dos elements que defineixen la fortalesa de la indústria audiovisual catalana: El fet que el seu volum de facturació és tres vegades més elevat que el seu percentatge poblacional si ho comparem amb les dades del conjunt de la UE. I que les inversions previstes en l’ampliació de platós al Parc Audiovisual de Catalunya a Terrassa i el futur Catalunya Media City a les Tres Xemeneies, suposarà un important salt endavant en infraestructures productives i espais d’innovació per al sector.

El valor intangible de la cultura com a actiu econòmic

La definició de l’audiovisual com a binomi de cultura i indústria és tot un clàssic. El valor de la cultura és, entenc, un element que se suma a l’interès estrictament econòmic alhora de decidir invertir en aquest sector. El fet és, però, que fins fa no gaire aquest valor no li era reconegut als videojocs. En la meva intervenció vaig apuntar un fet viscut fa temps que il·lustra aquest positiu canvi de percepció. Fa una mica més d’una dècada, vaig participar en la proposta de portar a Barcelona una gran exposició sobre el món dels videojocs, provinent del Barbican de Londres, en una versió que hi incorporaria l’emergent sector català. Tot l’innegable interès en aquesta proposta, el responsable d’un dels grans espais expositius de la nostra capital va rebutjar-la, adduint que no la considerava adequada per a un «públic familiar». Però fa pocs anys, aquest mateix centre cultural va produir una gran mostra sobre els videojocs, pocs mesos després que el CCCB hagués organitzat una memorable exposició sobre la seva història i el seu present, d’aquí i de la resta del món.

Com demostren les darreres enquestes realitzades, el públic dels videojocs es troba a totes les edats, no només entre els més joves i, feliçment, ha trencat la dinàmica de ser un oci cultural destinat bàsicament al gènere masculí. Això i el fet que la principal interfície de joc sigui les pantalles dels mòbils, fa especialment atractiu la inversió privada a risc en aquest sector. Una inversió que al nostre país és encara a les beceroles i que trobades professionals com aquesta vol dinamitzar, tot posant la mirada en l’enfortiment empresarial dels estudis independents catalans.

Taula rodona sobre inversió privada en videojocs, amb Simón Lee, de Game BCN; Ferran Puntí, de The Breath Studio; Sergio García, de Petoons Studio; JangMi Baek, de Melbot Studios i Liam Patton, de Tecnocim.

I el públic? Precisament, aquesta jornada se celebrava pocs dies després de l’exitós BCN Game Fest -que prenia el relleu de l’Indie Dev Day amb set edicions d’història- i poques setmanes abans de la 4a edició del Saló del videojoc en català, SAGA, que preveu superar la important xifra de visitants assolida l’any passat.

Al final de la meva intervenció vaig apuntar sobre com pot ser d’interessant apostar per creacions que vagin més enllà d’un tipus concret de producció: cinema, sèries, animació, videojocs… i es plantegin treure tot el suc del gran actiu que suposa tenir una PI atractiva per al públic i es plantegin produccions transmèdia; aprofitant, per exemple, els èxits editorials de la literatura infantil i juvenil catalana.

I a la pregunta que emmarcava la meva intervenció: La inversió en el sector de l’audiovisual pot ser un bon negoci?, la resposta és un sí inequívoc.