Pubertat, el relat incòmode que posa davant el mirall pares i fills

El passat 25 de setembre vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la preestrena dels tres primers episodis de Pubertat, la nova minisèrie creada i dirigida per Leticia Dolera, producció original d’HBO Max en col·laboració amb 3Cat, amb les productores Corte y Confección de Películas i Distinto Films. La projecció va tenir lloc a la sala 5 dels cinemes Aribau, amb mil butaques plenes, i amb una arrencada tant simbòlica com emotiva: la colla castellera de Terrassa aixecant un castell davant la pantalla. Un gest que ja anticipava que la sèrie parlaria de tradicions, però també de transmissions generacionals més incòmodes: els tabús i els traumes.

La sèrie comença amb un primer episodi més aviat introductori, que presenta els personatges i la situació, però sense la força dramàtica immediata d’altres produccions recents. Tanmateix, és a partir del segon i sobretot del tercer capítol quan Pubertat mostra el seu potencial i aconsegueix atrapar. La història creix en intensitat emocional i es converteix en un relat sobre l’impacte de les acusacions d’agressió sexual en una comunitat, i sobre com els adults gestionen —o no— la seva pròpia relació amb la sexualitat.

Dolera manté un to propi, encara que la posada en escena sigui relativament plana en termes visuals. El que guanya pes és el treball coral del repartiment: tant els adolescents, interpretats amb una naturalitat sorprenent, com Dolera mateixa, que assumeix també un paper a la ficció. La música contribueix amb eficàcia a remarcar les emocions i a construir un clima d’intimitat i tensió.

Pubertat dialoga amb altres produccions que han posat al centre l’adolescència i els conflictes socials, com Adolescents (Netflix) o Querer (Movistar+), però ho fa des d’una òptica pròpia. Si la primera abordava temes difícils a través dels joves i Querer retratava les ferides d’una relació adulta marcada per la violència domèstica, Dolera construeix un relat que travessa generacions i mostra com els silencis i els traumes no s’aturen, sinó que es transmeten i es reprodueixen.

És cert que la sèrie costa d’arrencar, però un cop agafa volada deixa clar que pot convertir-se en una de les produccions més rellevants de l’any. Sense grans artificis visuals, però amb emocions i interpretacions honestes, Pubertat es consolida com una proposta necessària dins del panorama seriòfil espanyol. I si el tercer episodi ja deixa el cor encongit, tot apunta que el que vindrà encara sacsejarà més.

S’hauria de veure?

Sí. Perquè és una sèrie que, malgrat un inici dubitatiu, creix amb força, tracta temes incòmodes amb honestedat i té tots els números per convertir-se en candidata als principals guardons de la temporada, podria seguir el rastre de Querer que es va guardonar com a millor sèrie els premis Forque i millor sèrie dramàtica als Premis Feroz.