Del 4 al 7 d’octubre s’ha celebrat novament a Barcelona la reunió internacional de la distribució i exhibició cinematogràfica CineEurope, que enguany celebrava el seu 30è aniversari. Després d’una edició virtual obligada per la pandèmia, aquesta ha estat l’expressió d’una decidida voluntat de represa de l’exhibició cinematogràfica, amb la mirada posada en un 2022. Un any vinent que es pretén que tanqui els greus efectes negatius causats per les restriccions sanitàries de mobilitat primer i d’aforament posterior, que finalitzaran ben aviat al nostre país.

Demostració d’això ha estat la participació i presentacions de les futures estrenes per part de totes les grans productores nord-americanes -amb presència sorpresa de Tom Cruise inclosa. Unes majors que, amb la intervenció del president de la Motion Pictures Association, MPA, Charles Virkin des del mateix auditori del CCIB, varen traslladar un clar missatge d’optimisme i de recuperació per al sector. Juntament amb les major, l’organisme de projecció internacional de l’audiovisual francès, UNIFRANCE i Creative Europe Media presentaren conjuntament un total de dinou produccions europees, de molt diversos gèneres i estils, que aviat aniran arribant a les pantalles del continent.

Es té cada cop més clar que l’èxit i la sostenibilitat de les sales de cinema passa per la diversificació de la seva oferta, combinant encertadament les grans produccions internacionals -majoritàriament nord-americanes- amb les del mateix país i de la resta d’Europa. Precisament, una de les taules rodones del CineEurope va estar destinat a aquesta qüestió, preguntant-se pel paper del cinema “local” de cara al futur. Un cinema “local” que en estats com Dinamarca, Txèquia, França, Itàlia, Rússia o Polònia va suposar aproximadament la meitat del negoci de l’any passat. Un èxit que, lògicament, és el resultat d’un encertat treball en comú amb els altres dos sectors clau de cada territori: la producció i la distribució.

Amb la imminent finalització de les limitacions d’aforament i la reorientació de les futures produccions a l’estrena en sales de cinema, l’any vinent hauria de ser el definitiu punt d’arrencada d’una nova i esperançadora etapa per a l’exhibició cinematogràfica, al costat del continu creixement del consum audiovisual en línia. Després de diverses apostes per limitar o fins i tot ignorar la finestra de la pantalla gran en l’explotació comercial d’un film, després d’aquest CineEurope sembla clar que el futur passarà per una complementarietat entre sales i plataformes, però en cap cas per una substitució. Però perquè sigui altament beneficiosa per a l’exhibició, aquesta ha de continuar innovant i treballant a fons l’experiència social d’anar al cinema.

Revaloritzar les sales de cinema

A l’espai comercial del CineEurope, es van poder copsar quatre tendències vinculades a les sales d’exhibició cinematogràfiques, totes elles orientades a reforçar l’experiència gratificant per als espectadors. Tres d’elles tenen no són pas d’ara, tot i que cada any es presenten moltes novetats i millores: el confort a les sales, la projecció i la sonorització, i la digitalització de tots els serveis relacionats amb les sales de cinema, amb el públic com a centre de tot. Tres tendències que compten amb protagonistes catalans o amb seu a Catalunya que van ser presents en aquest CineEurope. Així es van poder veure -i provar- els nous models de butaques del grup Figueras, els equips de so de Kelonik o els serveis integrals de CinemaNext.

A aquests tres se n’ha sumat un quart, que és transversal en totes les activitats econòmiques i que està guanyant protagonisme en tots els sectors de la indústria audiovisual: la sostenibilitat i l’aposta mediambiental, que també serà present al Sitges Film Festival, que acollirà el pròxim dia 14 la presentació de la “Guia per a la incorporació de criteris de sostenibilitat en filmacions i rodatges”. A l’estalvi energètic i la reducció de generació de residus -les làmpades que s’han d’anar substituïnt- que aporten els nous equips làser, se li suma una decidida voluntat de reducció de residus i reciclatge d’aquests en tot el que té a veure amb l’oferta de restauració, que fa anys que va molt més enllà de les crispetes i les begudes ensucrades. Una aposta per la lluita contra el canvi climàtic en la que les sales de cinema poden i han de fer-ne bandera. Precisament pel que fa a l’oferta alimentària, també hi havia novetats catalanes orientades al consumidor de productes “bio”: Zanuy presentava una nova gamma de nachos ecològics i també de blat de moro per a fer crispetes.

Recuperar el públic jove: dues iniciatives franceses a seguir

En un estudi realitzat just abans de la pandèmia s’advertia que l’assistència als cinemes de públic adolescent i els joves-adults (edats entre 15 i 25 anys) havia disminuït i, a més, les seves preferències s’havien inclinat en favor del cinema nord-americà en lloc del francès.

A partir d’aquí va néixer una iniciativa público-privada, Futur@cinema, que des de l’any passat ha anat promovent propostes adreçades a incentivar l’interès dels joves cap a les sales de cinema. Seguint el fil que comentàvem abans sobre CineEurope, els deu projectes seleccionats que s’han estat treballant durant aquests mesos pretenen reforçar l’experiència compartida d’anar als cinemes, i tindran una presentació final el pròxim mes de desembre, al Film Festival Les Arcs. Tots ells tenen els mòbils com a eina bàsica de connexió amb els joves, ja sigui amb una oferta específica de podcast, videojocs o de ludificació de l’anada cap al cinema, amb l’ús de la realitat augmentada.

Fa ben poc, el CNC ha creat un fons específic per al desenvolupament de la cinefilia entre el públic jove, adreçat directament al sector de l’exhibició i d’implementació immediata. A grans trets, aquest fons públic vol dinamitzar les estratègies de comunicació de les sales de cinema a internet i les xarxes socials i la promoció d’accions i esdeveniments específics per a aquesta franja d’edat: sessions especials, tallers, concursos… A més, el fons pretén dinamitzar els diversos programes d’educació audiovisual existents com “Lycéens au cinema” que van quedar molt tocats per les restriccions als cinemes causades per la pandèmia. Uns programes educatius integrats en l’activitat docent des de fa molts anys i que, val la pena tornar-ho a subratllar, tenen un positiu efecte de generació de nous públics.

Una situació que, malauradament, és ben diferent de la nostra, on allò que estableixen la llei d’educació i la mateixa llei de cinema encara estan pendent d’implementació, malgrat que ja hagi passat tota una dècada des de la seva aprovació. Potser amb la propera reforma de la llei de comunicació audiovisual, es passi de les declaracions de bones intencions als fets. I és urgent que això succeeixi.