L’anunci d’Antonio Chavarrías que abaixava la persiana d’Oberon, l’empresa que ell va fundar fa 3 dècades, és el senyal del que li pot passar a moltes altres productores. Unes empreses sotmeses a un escenari crític compartit amb gran part de la resta de les PIME del país. No deixa de ser especialment cruel que aquesta notícia coincideixi en la setmana que la seva darrera pel·lícula, “La hija de un ladrón” hagi obtinguts dos premis al 1r Festival Online Mujeres de Cine. Dos guardons –a la millor pel·lícula i la millor direcció de fotografia- que se sumen als tres que va obtenir als Gaudí i el Goya al millor director novell. Uns premis que demostren el poderosíssim nou talent femení del cinema català en el sector de la direcció on, a més de les guardonades Belén Funes i Neus Ollé, tenim Irene Moray, Ivet Castelo, Elena Martín, Carla Simón, l’aragonesa Marta Lallana o la valenciana Lucía Alemany, que se sumen a grans directores com Neus Ballús, Judith Colell, Isabel Coixet o Sílvia Munt.

El tancament d’Oberon suposa el punt i final d’una productora que ha fet possible films que han estat reconeguts a grans festivals com el de Canes o el de Sundance, o que fins i tot en va tenir un de nominat als Òscar, amb “La teta asustada”. Un Chavarrías que ha estat descobridor de talents com Marc Recha, o que amb la tv movie “El cafè de la Marina”, dirigida per Sílvia Munt, feia realitat un remake del primer film en català, 80 anys més tard de la seva estrena.

Neus Ollé i Belén Funes durant el rodatge de “La hija de un ladrón”. Imatge de BTEAM Pictures

On són les mesures de xoc?

Hi hauran decisions eficaces? Des del Govern s’han establert algunes mesures d’urgència per al conjunt del sector cultural, part d’elles encaminades directament a les seves indústries, com seria el cas de la línia de crèdit ICEC ICF Cultura liquidat, per valor de 10 milions d’euros. Però qui té la capacitat d’obrir l’aixeta dels diners via endeutament públic, és l’Estat espanyol, que continua pensant-s’ho i derivant-ho tot a què autònoms i empresaris demanin diners als bancs. Mentrestant, la incompetència d’un ministre de cultura ha aconseguit que tot el sector audiovisual l’hagi posat de volta i mitja. Trist mèrit aquest. I a l’espera que el proper consell de ministres posi sobre la taula alguna mesura eficaç per sortir del pou, la ministra d’hisenda en va fer un “spoiler” gens optimista: a la reunió de divendres passat amb representants del món cultural, va deixar anar que “la cosa està molt crua”. Doncs calcem-nos-hi!

Situació ben diferent la trobem als estats que sí posen les indústries culturals i creatives al centre de les polítiques públiques. Serveixi d’exemple el CNC francès, que ha engegat un potent paquet de mesures de xoc: suspensió de taxes i impostos, pagament anticipat d’ajuts, avançaments de tresoreria, o la creació d’un fons de solidaritat per a microempreses, autònoms i autors del sector audiovisual que cobraran uns 1.500 € mensuals; uns ingressos que poden anar acompanyats d’ajornaments en el pagament de lloguers i factures de serveis bàsics.

El cinema EN català camina cap a la directa marginalitat?

En un anterior article ja vaig analitzar les dades del trist nivell de producció de films en català, que anat baixant aquests darrers anys encara més. Si atenem a les dades facilitades per l’Acadèmia del Cinema Català, no va arribar al 25% les pel·lícules presentades a la darrera edició dels Premis Gaudí, i només 3 de les 14 en català van assolir un milió d’euros de pressupost –una xifra certament modesta ja que se situa just per sota de la meitat de la mitjana de la cinematografia europea. De la resta de films, alguns no van arribar ni als 100.000 €, cosa que apunta a una doble i perillosa dinàmica: es fan molts pocs films en català, i la majoria d’ells “low cost”; una precària condició pel que fa a la seva promoció que amb comptadíssimes excepcions, els expulsa dels circuits comercials i, per tant, de tenir un impacte mínimament rellevant en el públic cinematogràfic.

Si aquestes eren dades de les pel·lícules estrenades entre l’octubre del 2018 i l’octubre de l’any passat, les darreres dades disponibles són encara més dramàtiques. Dels vuit films que s’haurien d’haver estrenat en sala aquesta primavera, només un, un! és en VO catalana.

Aquesta tendència, que ja esdevé crònica, aboca al cinema EN català a la pura marginalitat si no s’hi posa remei i de forma urgent davant el panorama que tindrem en els anys vinents.

Futur: repensar eines i estratègies i actuar en conseqüència

El precari escenari que tindrem, quan sortim de la crisi sanitària, obligarà a prendre decisions a mitjà i llarg termini. Això, esperant que les mesures de xoc serveixin per esmoteir l’impacte econòmic que ja està malmetent tota la cadena de valor del sector: creació, producció, distribució i exhibició i difusió; molt pel que fa a les televisions públiques, però gens ni mica pel que fa plataformes de serveis Audiovisuals, que estan fent ara el seu agost particular.

I una de les decisions a prendre és què volem fer amb el cinema EN català. Si el situem al centre de la política nacional de promoció audiovisual o el continuem situant al calaix dels “a més a més” i, per tant, renunciem a posar fi a la tendència cap a la marginalitat que apuntàvem al principi. I això vol dir qui i com pren les decisions i amb quants diners hi compta aquí. I a allà, a Madrid, pensar si és tolerable que durant 5 anys –del 2013 al 2018- el “fondillo” de l’ICAA per a les pel·lícules en llengua no castellana hagi sumat zero euros. Cap ni un. Res.