Dilluns 15 de gener a les 19.00 h, la Filmoteca de Catalunya serà l’escenari de l’homenatge que el Govern de la Generalitat retrà al cineasta recentment desaparegut. L’acte estarà presidit per la consellera de Cultura Natalia Garriga i comptarà amb la presència de la família Pons i Sala i amics i col·laboradors del director, i es clourà amb la projecció de la pel·lícula ‘Actrius’ (1996).
L’acte serà d’accés lliure fins a esgotar l’aforament i comptarà amb la participació de familiars, amics i col·laboradors del cineasta, abans de la projecció d’una de les pel·lícules més estimades de la seva filmografia: Actrius (1996), adaptació de l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet E.R., protagonitzada per Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i Mercè Pons.
El món del cinema català està commocionat per la desaparició de Ventura Pons, segurament el director del país més prolífic, amb una trajectòria de prop de cinc dècades i més d’una trentena de pel·lícules, des del seu debut amb Ocaña, retrat intermitent (1978) fins a la darrera Be Happy! (2019), una llarga carrera de cinema en català consolidada a Catalunya i també a nivell internacional, amb comèdies d’èxit als anys 80 i 90 com El vicari d’Olot (1981) o Què t’hi jugues Mari Pili (1991), documentals sobre figures de la nostra cultura popular com El gran Gato (2003) o Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona) (2015), i nombroses i reeixides adaptacions de peces narratives i dramàtiques de la literatura catalana com El perquè de tot plegat (1995) de Quim Monzó, Amic/Amat (1999) de Josep Maria Benet i Jornet o Morir (o no) (2000) de Sergi Belbel, amb el bo i millor dels intèrprets dels escenaris catalans.
Actrius
VENTURA PONS, 1996. Int.: Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran, Mercè Pons. Catalunya. VC. 86’. 35mm.
“Com un Follies minimalista, sense cançons però amb la mateixa acidesa, Actrius és, simultàniament, la crònica d’unes il·lusions perdudes i el relat (molt més complex del que suggereix la seva clara superfície) d’una inoculació vampírica: el verí del teatre per poder suportar el verí de la vida. És una comèdia amarga, divertidíssima i (rara avis, tant en el nostre teatre com en el nostre cinema) profundament adulta; una peça major de Benet i Jornet, un dels nostres dramaturgs més grans, i un regal que Ventura Pons s’ha fet a ell mateix i al públic adult” (Marcos Ordóñez).
“Sardà i Espert eren els dos punts de referència dels dos mons que volia enfrontar” (J. M. Benet i Jornet).
