Un home mort per arma de foc descobert enmig del bosc de Boulogne nevat, és l’inici d’una de les grans apostes de noves sèries policíaques de la prolixa producció francesa, ambientada al París dels temps de la Belle Époque d’inicis del segle passat.
Una sèrie que ens endinsa, en els seus sis capítols, en una densa trama de proxenetisme, xantatge i corrupció, on el protagonista de la investigació, l’inspector Antoine Jouin, interpretat magistralment per Jérémie Lahuerte, haurà d’aconseguir culminar la seva investigació en un clima de misogínia i homofòbia, que interpel·la directament a l’audiència del 2023.
Es tracta d’una acurada i ambiciosa producció, darrere de la qual ens trobem amb el prestigiós guionista Fabien Nury de showrunner, el mateix que va crear l’exitosa sèrie precedent o, si es vol, primera temporada, Paris Police 1900.
Tenebres a la ciutat de la llum
Nury explica, en una entrevista per a ÀreaVisual, que el guió de la sèrie té al darrere una ingent tasca de recerca documentació de tota mena: fotografies, diaris… I en destaca l’anàlisi feta amb els quadres de l’època, «que li donen el color, l’atmosfera de l’època» que el van ajudar a donar la imatge «el look de la sèrie». Tot aquest material l’hi ha permès mostrar a la pantalla una altra visió de la Belle Époque molt més fosca que la que tenim al nostre imaginari. Parlem d’una estètica gòtica, que embolcalla la trama policial, i que poc té a veure amb el «París de postal».
És en aquesta «realitat boja de l’època» que descriu Fabien Nury, plena de durs conflictes d’odi com l’antisemitisme – tema central de la sèrie precedent, «Paris Police 1900»- que ara ens trasllada, cinc anys més tard, a «la policia de la moralitat» i els estralls de la sífilis. Una malaltia de la qual l’homosexualitat en serà el boc expiatori: «L’homofòbia no és el mateix en temps de la Belle Époque que ara, evidentment. Avui no hi ha lleis que l’emparin, però el xantatge de la vergonya encara existeix; per tant, són temes ben contemporanis».
I enmig d’aquests prejudicis i liderant la investigació criminal tenim l’inspector Antoine Jouin, de qui Jérémie Lahuerte destaca que «és un policia amb valors, guiat pel sentit de la justícia». I afegeix que «una sèrie ambientada en la història permet fer de mirall de la realitat actual».
Respecte als valors diferencials que aporta una producció com aquesta, Nury assenyala que «soc francès i això s’entén, No he fet un viatge en l’espai, he fet un viatge en el temps amb aquesta sèrie. Veureu coses que són ben representatives d’un país i d’una època, i també un amor per gènere negre que és universal. I el mestissatge és la vida; les meves influències són asiàtiques, italianes, americanes, russes… de tota mena».
Un creatiu transmèdia
El còmic francès, la «bande dessinée», té una llarga tradició, amb una molt important indústria editorial i un gran estol de creadors que han ofert, dins i fora del seu territori, una ben diversa alternativa al mainstream nord-americà, sovint pouant en la història per oferir-ne una mirada, molts cops tant irreverent com atractiva. I Fabien Nury n’és un exponent.
L’acurada documentació d’aquesta sèrie, és ben present en l’elaboració de reconegudes novel·les gràfiques seves com «Il était une fois en France» o «La mort de Staline», una descarnada sàtira sobre la dictadura soviètica que va ser adaptada anys més tard al cinema, en una exitosa pel·lícula de la qual ell mateix en va ser un dels guionistes. (I cal dir que d’aquestes dues obres, lamentablement, no se n’ha fet cap edició encara en català).
Sobre els elements comuns entre aquests dos llenguatges narratius, Fabien Nury assenyala que «les similituds són l’el·lipsi, el ritme -o diu mentre fa petar els dits de la mà, d’explicar molt en poques imatges, la necessitat de fer avançar ràpidament el relat». I pel que fa a les diferències, «n’hi ha dues. La primera és la vida, els actors. Jeremie oferirà moltes expressions en un pla, però al còmic només pots expressar una per vinyeta. I l’altra gran diferència és el so, és la música. És ben difícil fer por amb un còmic, perquè el qui fa por és a qui no veus». Sobre aquesta segona gran diferència, Jérémie Lahuerte destaca «el factor immersiu del so», que és un dels elements curosament treballats a la sèrie.
I a Catalunya es podria plantejar alguna cosa semblant? Fa pocs dies se celebrava la 41a edició del Còmic Barcelona, que no només ha tornat a ser un èxit de públic, sinó que ha estat l’aparador del creixement, encara modest, de les publicacions en català. Fa uns anys es va editar un còmic, magníficament dibuixat pel gran Alfonso Font, “Barcelona a trenc d’alba”, que estava ambientat en la Barcelona i l’Europa de fa 100 anys i que comptava amb protagonistes com el llavors advocat laboralista Lluís Companys. Una trama negra i política que seria, sens dubte, una magnífica base per plantejar-se una sèrie amb ambició internacional.
Tornant a «Paris Police 1905», un apunt final: és una sèrie que expressa, de nou, l’atractiu internacional de la ficció francesa, amb grans creadors, actors i actrius i productors.
