Aquest mes de juny, l’audiovisual del nostre país ha tingut com capital Roda de Berà. El Festival Internacional de Cinema en Català ha tancat exitosament la seva 14a edició amb una clara voluntat de creixement, expressada tant en l’extensió del seu programa oficial d’activitats, com amb els bons resultats de públic: unes 10.000 persones han assistit a les seves projeccions, i més de 12.000 han pogut veure alguna de les obres seleccionades al portal TV3 a la Carta. El fet que enguany la seva mirada estigués centrada en el món de la producció va ser un dels seus encerts, perfectament alineat amb el destacat nivell del conjunt de llargmetratges seleccionats per l’organització, encapçalada pels seus nous codirectors, Cris Gambín i Toni Pinel.
El que va començar com un festival de curtmetratges amb una clara orientació cap a la creació de nous públics, ha tingut dues activitats que exemplifiquen la diversificació i creixement cap enfora. El primer, la jornada professional sobre la producció en català, celebrada a Barcelona dos dies abans de la inauguració oficial, i que va comptar amb noms de referència com Míriam Porté -premi honorífic d’aquest FIC-CAT, Judith Colell, Tono Folguera, Francisco Vargas o Oriol Sala-Patau. I el segon, el Fòrum Cinema i Educació, organitzat conjuntament Aula Mèdia, amb la col·laboració de Drac Màgic i l’entitat valenciana Unentretants, que aplegà un bon nombre de professionals de l’educació el primer cap de setmana del festival.
Ha estat una edició ben assortida de premis i reconeixements. Al premi honorífic a la productora Míriam Porté abans citat, se li ha sumat d’altres, com el primer premi Montserrat Carulla, atorgat al fundador del FIC-CAT, Antonio Barrero; o reconeixements singulars del jurat, com la menció especial al documental D’Ombres, de Joan Tisminetzky, sobre la figura del gran Tomàs Pladevall; o el premi a la millor producció, atorgat al film El fred que crema, de Santi Trullenque. Llargmetratge que enceta una participació del Govern d’Andorra dins el sector audiovisual molt prometedora.
La singularitat del festival també s’expressa amb les categories premiades, que han reconegut l’esforç i el talent de guionistes, actors, directors, productors i dels equips tècnics i artístics implicats. A més de gèneres habituals en altres certàmens com els llargmetratges, els curtmetratges o els documentals, el FIC-CAT també ha premiat un videoclip dins l’apartat professional, a més d’atorgar premis a obres audiovisuals creades per alumnes de primària i secundària. Per no allargar excessivament la relació de guardons (que podeu consultar al web del festival) voldria destacar que la pel·lícula Sinjar, d’Anna Bofarull, va rebre el premi al millor film i el premi de la crítica; que Escape Room, d’Hector Claramunt, es va endur el premi del públic presencial; Robin Bank, d’Anna Giralt, va rebre el premi al millor documental; i Alopècia Androgènica, de Salvador Sunyer, el premi al millor curt.
Cinema en català… ens ho creiem de veritat?
Un apunt final a partir de dos fets que no considero pas anecdòtics, ben al contrari, i que justifiquen l’interrogant que he posat al final de l’intertítol superior. El nostre país compta amb una gran i diversa quantitat de mostres i festivals audiovisuals, que sumen un ampli ventall de gèneres i temàtiques. Gairebé no n’hi ha cap, ni que sigui de petit nínxol, que no en tingui un de propi. El fet que tinguem un festival com el FIC-CAT assenyala una anomalia crònica: l’escassa visibilitat pública i l’insuficient reconeixement de les produccions audiovisuals en català, per una suma de factors dels quals n’he parlat en diverses ocasions en aquest portal informatiu. Els magnífics resultats de crítica i públic d’Alcarràs estan molt bé, molt!, però no ens podem permetre el luxe que sigui un nou Pa Negre: un èxit solitari en el qual projectem un discurs melancòlic sobre el cinema en català els anys vinents. És més, espero i confio que algunes de les produccions seleccionades en aquest FIC-CAT acabin tenint un molt bon recorregut comercial, sumant la taquilla de cinema amb les plataformes i televisions.
Però com a resposta, encertadíssima, a aquesta anomalia, el FIC-CAT mereix una atenció, tant institucional com mediàtica, que no és la que va tenir a la seva gala de cloenda. No és comprensible que no hi hagués cap membre del Govern, si més no la consellera de Cultura, al lliurament dels premis. Ni comprensible ni justificable.
Com hem comentat abans, és positiu destacar la col·laboració de TV3 amb el festival, obrint la seva plataforma en línia, TV3 a la Carta, per a poder visionar les produccions seleccionades fora del Casino de Roda de Berà. Però que el TN Vespre despatxés la gala com una notícia cultural més «de comarques», amb una breu peça «en off», i que no s’hagués plantejat fer una crònica extensa amb connexió en directe i un resum al TN migdia de l’endemà, no és acceptable. Aquest és el segon fet negatiu que volia assenyalar. De la mateixa manera, i això és força menys important que el que acabo d’apuntar, hagués estat ben positiu que algun membre del nou consell de govern de la CCMA hi hagués assistit.
Un fet i l’altre no responen gens al que hauria de ser una decidida estratègia pública, és a dir política, per situar les produccions en català -no una sinó totes elles- allí on toca: ser les obres que defineixin i exemplifiquin la nostra indústria audiovisual, començant al mateix país. Per això em pregunto: més enllà que s’estan fent algunes coses positives, ens creiem -de veritat- el cinema en català?