L’aprovació de la nova llei estatal de l’audiovisual ha entrat a la recta final, pendent només de si al Senat es produeix una sorpresa. Però res indica que el text que va ser aprovat el proppassat dijous al Congrés dels diputats hagi de canviar. Als limitats, tímids o, si més no, insuficients avenços aconseguits per al finançament i l’oferta de continguts en llengua catalana, se li va afegir a la contra una molt negativa modificació de la definició de productora independent. Un canvi que perjudica greument el teixit creatiu i empresarial de les productores independents, per beneficiar de nou els grans grups ja afavorits a la legislació actual. Una llei que va ser feta a mida dels interessos del duopoli televisiu, que van assolir que desaparegués l’obligació de “territorialitzar” part de la seva producció, per exemple. La nova seguirà el mateix camí.

Cal dir que, a diferència de la llei encara vigent del 2010, en aquesta ocasió les entitats representatives de la indústria audiovisual catalana, especialment les de la producció independent, s’han mobilitzat per intentar evitar que la futura legislació estatal no consolidés la “turbo-concentració” cap a Madrid. Llavors, només es va fer un únic acte a Catalunya per expressar el rebuig al text impulsat pel govern del PSOE; un acte organitzat per l’entitat que llavors presidia. Un procés que es va iniciar amb força amb l’entrada a l’escena de les televisions privades estatals, i després accelerat aquests darrers anys amb el gens, gens, casual aterratge a Madrid de les grans plataformes audiovisuals. Però, fins i tot sumant esforços amb entitats del món cultural i de defensa de la llengua catalana, com la FOLC, Òmnium o la Plataforma per la llengua, no s’ha aconseguit modificar l’estratègia del govern espanyol, perfectament coordinat amb grans grups situats a 600 km de Barcelona, malgrat comptar amb la implicació del Govern i les negociacions del grup d’ERC al Congrés amb el PSOE.

Una estratègia compartida entre els dos grans partits espanyols i que es pot resumir afirmant que el projecte “Spain Audiovisual Hub” és en realitat el projecte “Madrid: Audiovisual Hub of Spain”. Cosa semblant va passar fa 12 anys entre el govern Zapatero i el PP. El perquè no ha estat gens exitosa tota aquesta suma d’actes públics, gestions i negociacions de despatxos mereix un altre article.

El cop a la producció audiovisual independent no només afecta la indústria catalana, cert. Però és aquí on farà més mal, perquè els grans beneficiaris de la modificació en la definició de productora independent són tots a Madrid: Atresmedia, Mediaset España i Movistar. No serà el primer cop, ni el segon que ho dic: L’únic element de la llei que afavoria directament la indústria audiovisual catalana -i també la valenciana i balear- era l’establiment de quotes lingüístiques en la destinació dels recursos de finançament de noves produccions. La raó és ben simple: si es tracta de fer produccions en català, el més lògic, fàcil i senzill és que les facin les empreses d’aquí. Unes quotes lingüístiques ben escarransides que ara, amb l’entrada dins del repartiment de les productores vinculades als grans grups audiovisuals abans citats, quedaran encara més reduïdes.

Què es pot fer ara? Doncs aconseguir que la futura llei de l’audiovisual catalana esdevingui el millor marc normatiu possible en dos aspectes fonamentals: treure tot el suc possible als escassos articles de la legislació estatal que poden afavorir mínimament la indústria del país, i posar en marxa mesures de suport efectiu a l’audiovisual català. Un sector cultural i industrial que, si vol tenir visibilitat dins i fora del país, haurà de plantejar-se seriosament ser, cada cop més, audiovisual en català. Parlo de mesures educatives, i també de foment a la producció, la distribució i l’emissió, difusió i projecció, acompanyades d’un impuls decidit de la CCMA. I això vol dir diners i decisions estratègiques sostingudes en el temps. Ho farem?