L’Acadèmia del Cinema Català ha incorporat en una cerimònia interna sis nous Membres d’Honor. Es tracta d’una categoria que ha distingit des del 2009 una seixantena de professionals de diversos àmbits de la nostra indústria cinematogràfica. Enguany s’incorporen la maquilladora Maru Errando; el sonidista Joan Quilis; el director artístic i escenògraf Cesc Candini; la directora de càsting i dissenyadora de vestuari Consol Tura; el director del festival DocsBarcelona i productor Joan Gonzàlez; i la cineasta Rosa Vergés. 

La directora i guionista Rosa Vergés (Barcelona, 1955) va introduir-se en el món del cinema a finals dels 70 de la mà de cineastes com Vicente Aranda, Bigas Luna, J.A. Salgot, Francesc Betriu, Agustí Villaronga, F. Rovira Beleta o Francesc Bellmunt. Ha escrit i dirigit llargmetratges de ficció, com Boom Boom (1990), Souvenir (1994) o Iris (2004), entre d’altres, i documentals, entre els que destaca El Pavelló de la República (1993), guardonat amb el Premi Nacional de Catalunya. Ha estat vicepresidenta de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, Premi Ciutat de Barcelona d‘Audiovisuals, membre del Plenari del CoNCA des de la seva creació i fins al 2011 i de l’Institut d’Estudis Estratègics, creat per Foment de Treball el 2019. En aquests moments està escrivint amb Jordi Barrachina el guió de la serie Puzzle.

La carrera professional del director del festival DocsBarcelona, productor, realitzador i muntador de documentals Joan Gonzàlez (Barcelona, 1954) s’inicia el 1976 a TVE. Va formar part dels equips que van engegar Televisió de Catalunya, el programa 30 Minuts, Betevé i Viladecans Televisió. Com a productor executiu ha produït més de 100 documentals, alguns d’ells guardonats a certàmens com la Berlinale, Sundance o el Festival de Màlaga. El 1996 crea DocsBarcelona, a Barcelona, ​​Medellín i Valparaiso, i el 2005 incorpora al projecte el DocsBarcelona del Mes, una xarxa de més de 80 sales que exhibeixen mensualment documentals a Espanya i Xile. Aquest 2021 ha nascut Next Us, la branca educativa de DocsBarcelona que posa a l’abast de les escoles un fons de documentals per treballar els diversos continguts curriculars. 

Consol Tura (Mataró, 1946), directora de càsting i dissenyadora de vestuari, es va introduir en el món del cinema de la mà de Carles Ricart i Bigas Luna, qui posteriorment seria la seva parella sentimental i de treball. El 1976 va debutar com a dissenyadora de vestuari, de càsting i fins i tot com a actriu a les tres primeres pel·lícules de Bigas Luna: Tatuatge (1976), Bilbao (1978) i Caniche (1979), on va tenia el paper protagonista. Després de Últimas tardes con Teresa (1983) de Gonzalo Herralde, Victòria! La gran aventura d’un poble (1984) d’Antoni Ribas, i Reborn i Angoixa (1987) ambdues de Bigas Luna, se centra en el càsting de Jamón, jamón (1992), Huevos de oro (1993), La teta i la lluna (1994), Son de mar (2001) i Jo sóc la Juani (2006), totes de Bigas Luna. Entre els altres directors amb qui ha treballat trobem noms com Antonio Chavarrías, Rosa Vergés, Jaime Camino, Marc Recha o Santiago Zannou. Més recentment ha treballat a sèries de televisió com Polseres vermelles (2011-2013), Merlí (2015-2018) i Merlí: Sapere aude, Los Espabilados” (2021) i Moebius.

Al sonidista Joan Quilis (Barcelona, 1942) ja el trobem a Furia espanyola (1974), de Francesc Betriu, a la qual segueixen Josep Ponsatí, Inflables Cadaqués (1975) i Bilbao de Bigas Luna (1978). En la seva extensíssima filmografia formada per més de 80 títols hi trobem La verdad sobre el caso Savolta, d’Antonio Drove (1980); Numax presenta, de Joaquim Jordà (1980) amb qui torna a treballar a De nens (2003); La quinta del porro, de Francesc Bellmunt (1981); Lola, de Bigas Luna (1986); Luces y sombras, de Jaime Camino (1988), Kràmpack, de Cesc Gay (2000) o el curt Letargo, de Francesc Orella (2008). També és responsable del so directe en sèries com La Saga dels Rius (1975), Desiderio (1977), 13×13 (1987), La Mari (2003) o Majoria absoluta (2003).

La maquilladora Maru Errando (Barcelona 1954) s’inicia en el cinema amb Los jinetes de los ojos verdes (1992), de Michel Win. La segueixen El somni de Maureen (1995) de Romà Guardiet. A finals dels 90 s’estrena amb Ventura Pons a Morir o no (2000) i a Anita no perd el tren (2001) i a partir de llavors torna a coincidir amb el director català en nombroses ocasions: Menja d’amor (2002), Amor idiota (2004), Animals ferits (2006), La vida abismal (2007), Forasters (2008) o A la deriva (2009). Ha treballat per directors com Mario Camus, Judith Colell, Rosa Vergés, Sílvia Quer, Josep Maria Forn, Jordi Cadena o Sílvia Munt. A més de les desenes de llargmetratges de cinema i televisió en les que ha participat, Errando té una extensa trajectòria en sèries per a televisió (Quan es fa fosc, La sagrada família, Gavilanes o La Mari, per citar-ne algunes), publicitat i editorial de fotografia.

Cesc Candini (Barcelona, 1948), director artístic i escenògraf, va començar treballant en publicitat i en disseny industrial i tèxtil. A finals dels 70 debuta al teatre amb Víctor o els nens al poder, de Santiago Sans, i al mateix temps al cinema, com a director artístic de Francesc Bellmunt a L’orgia (1978) i a Salut i força al canut (1979). Continua la seva carrera amb Barcelona sud, de Jordi Cadena (1980); Reborn, de Bigas Luna (1981); La plaça del Diamant, de Francesc Betriu (1982); Un geni amb l’aigua al coll, de José Luís Comerón (1993) i Razones sentimentales, d’Antonio P. Ferré (1996). Però el director amb qui més vegades col·labora Candini és Agustí Villaronga, a qui signa la direcció artística de Tras el cristal (1985), El niño de la luna (1989), 99.9 (1997) i El mar (2000). En l’àmbit televisiu ha estat responsable de la direcció artística de sèries com Oliana Molls i també de programes de divulgació científica de  TV3, com Joc de Ciència (1984).