(En la foto Marisol López i Ivan Asenjo) —- NOTES AL MARGE:

DEL PALAU ROBERT AL “PALAUET” DE JOSE LUIS MORENO

—Dimarts, capvespre als jardins del Palau Robert, fantàstic clima. També fantàstica escenificació per presentar els resultats del programa Alice que gestiona ProAnimats i (dels quals es fa ressó en aquest mateix espai Daniel Condeminas): Constatar que s’està fent una tasca essencial per determinar qui es qui i qui fa que en l’animació a nivell europeu, així com dissenyar possibles vies per crear sinèrgies: una autèntica radiografia del sector que comença per la formació i acaba per la distribució a les noves plataformes. Bona feina de la Mar, l’Ivan i el Joan al capdavant de Pro Amimats i evidentment Proa, que aconsegueix ser referent de tot el que es mou en l’audiovisual amb la molt efectiva productora Montse Bou. En la presentació “hibrida” com es diu ara, amb assistents presencials (amb dret a cocktail) i virtuals (que no) saludem els “pilars” del sector: Francisco Vargas, sempre afable -poques paraules però sempre adients- la flamant nova presidenta de l’Acadèmia Judith Colell, Carme Puig, de l’ICEC a càrrec dels festivals locals, i la fulgurant “the woman in red” Marisol Lòpez, que desprès de molts anys de “picar pedra” amb bons resultats ara arriba a la direcció general d’Innovació i Política Digital… Per cert, presència notable de polítics, com Jenn Diaz i Raquel Sans d’ERC i del PSC Joan Francesc Marco i la seva nova portaveu, Alicia Romero, tan “normal” i tan persona, que es fácil confondre-la amb una veïna del barri… Bon senyal que l’audiovisual interessi als polítics…

També, en el capìtol d’històrics -oh sorpresa- Antoni D’Ocon, del que un dia ja llunyà vàrem considerar “El Walt Disney català”… Una constatació comuna dels assistents: D’Ocon, ara retirat a Miami es conserva com fa trenta anys quan omplia Cannes de banderoles promocionant els Fruittis… Com ja ha fet Buenafuente amb El Terrat, haurà d’explicar la seva trajectòria en dibuix animat, en documental o en “biopic” abans que algú ho faci per ell… De fet, La Trinca o Jaume Roures tenen ja guanyat un potencial “this is my life” que seria exitòs…

I aquesta reflexió sobre l’èxit i el fracàs enllaça perfectament amb l’article d’aquest dissabte d’Andres Guerra explicant la megalomania i les rareses de José Luis Moreno… Diu que al 2005 ja La Vanguardia havia desmontat les seves mentides: que no havia debutat al Covent Garden, que no era neurocirurgià i que no parla setze idiomes.. Les dues primeres afirmacions que havia fet serien complexes de rebatre però lo dels idiomes, portant un japonès a parlar amb ell ja se sabria no?… Però la “ultima” seva no té desperdici: Explica que havia de fer una sèrie sobre Sant Francesc d’Assis amb un pressupost de 280 milions i havia aconseguit un empresari argentí – un tal Alejandro Guillermo Roemmers- que ara el denuncia perquè havia posat 40 milions i lògicament de la sèrie res… Cada episodi anava a sortir per sis milions d’euros… I posa aquesta xifra en relació al que estan costant les sèries; 13 milions Cuéntame, però… per temporada… Hernan (12 milions) La peste (10 milions) i La Casa de Papel només 4… ? (hi havia molts interiors no?) . La mitjana espanyola sembla que està entre 500 i 600.000 euros per episodi… O sigui que paradoxicament Sant Francesc, el símbol de la pobresa, amb els seus animalons i les sandàlies característiques en que surt a les estampetes… surt 10 vegades més car que la resta de treballs audiovisuals. Que baixi aquest Sant Francesc i s’ho miri…