Sis de cada 10 catalans i catalanes consumeixen continguts audiovisuals sota demanda, ja sigui via les plataformes de pagament de TV per internet (IPTV) o pels serveis de les plataformes OTT. Aquesta xifra històrica és una de les dades més destacades del darrer butlletí informatiu sobre l’audiovisual a Catalunya que elabora el CAC quatrimestralment. Si l’analitzem per franges d’edat, supera el 80% el consum per part de la ciutadania més jove dels 50 anys, que queda fins i tot per sobre del 90% si té entre 18 i 24 anys. Una xifra, extreta del darrer EGM del 2020 (que no ens dóna dades dels menors d’edat) i que il·lustra el creixement vertiginós de la presència dels serveis audiovisuals de pagament via IP a les pantalles domèstiques i personals. En l’àmbit estatal, un any abans la xifra tot just superava el 40%, i si anem fins al 2016, el percentatge era cinc cops inferior, situant-se en un modest 12%, segons les dades de la CNMC.

La segona dada rellevant és la demanda de continguts en català en aquestes plataformes. Amb les dades extretes de l’enquesta Òmnibus 2020 realitzada pel CEO de la Generalitat de Catalunya, quasi un 30% de la ciutadania ha buscat -però no ha trobat- continguts en català a les plataformes sota demanda. Una xifra que s’acosta al 40% -concretament un 36,7%- a la franja de 18 a 24 anys, però també supera la mitjana els majors de 64%, tot i ser els que menys accedeixen a aquests serveis en línia. Aquesta dada posa sobre la taula tant la realitat incontestable d’una demanda importantíssima de sèries i pel·lícules en català, com la dramàtica escassedat d’aquestes a les plataformes digitals, amb la meritòria excepció de Filmin.cat. Per dir-ho planerament: molta gent vol consumir audiovisual en català, però aquesta demanda no és gens corresposta per l’actual oferta, aclaparadorament doblada al castellà, per molts motius. Motius que topen amb els nostres drets lingüístics, entre ells els de ser consumidors d’uns serveis que es presten al conjunt dels Països de parla catalana.

Noves lleis de l’audiovisual a l’horitzó

Precisament, l’establiment de mesures que promoguin la producció de nous continguts en català, l’accés als doblatges ja existents per al cinema i la televisió, i el foment del doblatge de les futures sèries, documentals i films, serà un dels grans debats de la futura llei estatal de l’audiovisual, pendent de presentació al Congrés dels Diputats. Una normativa que ha de significar la transposició (adaptació a la legislació interna) de la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual del 2018, i de la qual només es coneix un molt decebedor esborrany, en forma d’avantprojecte, pel que fa a garantir una presència significativa d’obres audiovisuals en català. Un text que ha rebut moltes i contundents al·legacions, tant des d’organismes com el CAC, com del sector de la producció, amb entitats com PROA i altres, i també des d’organitzacions cíviques en defensa de la llengua catalana com la FOLC.

Posteriorment, caldrà veure com hi podrà incidir la futura normativa catalana, un cop el nou Govern i Parlament es posin a treballar la reforma de la Llei de l’Audiovisual de Catalunya, aprovada en un ja llunyà 2005. I també que es fa amb l’actual Llei del cinema, que en temes claus com la qüestió dels doblatges o el de la promoció de la producció en català -i tota la resta tampoc- no se n’ha aplicat ni una coma del seu extens articulat, malgrat els més de deu anys passats des de la seva aprovació.

Tornant a la xifra global de consum audiovisual de pagament via IP, aquesta surt de la combinació de dos tipus de subscripcions que, en molts casos, són complementàries a les llars catalanes. Així, tenim que un 38,2% d’aquestes estan abonades a les principals plataformes de serveis de televisió per internet (IPTV), és a dir Movistar +, Vodafone i Orange TV -amb la primera situada com a clarament majoritària dins el mercat. I pel que fa a les OTT, Netflix és present a quasi la meitat de les llars catalanes (48,4%) seguida de Prime Video, HBO i Disney +. Darrere d’elles trobarem plataformes especialment compromeses amb el cinema europeu i català com Filmin, situada amb unes xifres similars a la plataforma esportiva DAZN o la japonesa (amb seu a Barcelona) Rakuten TV. A totes aquestes, caldrà sumar-hi nous actors en futurs estudis, des de l’OTT gratuïta i amb anuncis, Pluto TV, fins a Apple TV+ si es confirma la seva aposta per dotar-se d’un gran catàleg de continguts, siguin de nova producció i/o provinents d’alguna major nord-americana que no disposa de plataforma digital pròpia.

I si combinem les dues dades, arribarem a aquest 60% global que comentàvem abans. Cal recordar que segons la modalitat de contracte, les tres grans plataformes d’IPTV ofereixen Netflix; Vodafone i Orange TV ofereix Prime Video; Movistar té acord amb Disney +; Vodafone amb Filmin i també HBO; i Orange TV amb Rakuten TV. Pel que fa a les catalanes, Parlem ofereix Rakuten TV i Fibracat no té cap acord amb serveis OTT específic, sinó que ofereix un paquet de canals temàtics internacionals com a extra al seu servei bàsic de televisió (els canals de TDT d’àmbit nacional o estatal).

Deures urgents per al futur Govern

Un apunt final: aquest creixent protagonisme de grans corporacions mundials en el sector audiovisual i els consums culturals que mouen, obliguen a establir una decidida i ambiciosa estratègia de suport i promoció de la nostra indústria audiovisual i mediàtica, que necessàriament ha d’anar en paral·lel a l’impuls de l’oferta en català (VO i doblada o subtitulada) si no volem quedar relegats a un paper molt secundari industrialment, i creixentment minoritari lingüísticament, en els pròxims anys. Encara som a temps d’actuar-hi eficaçment en aquests dos àmbits claus com a país.