El cinema realitzat a Catalunya pot ser analitzat des d’una perspectiva de radicalitat. Aixi, la producció de gènere policíac dels anys 50 i primers 60 va ser emblemàtica, amb propostes innovadores iarriscades, molt diferents a les realitzades llavors a Madrid.
També la influent concepció d’un nou cinema documental, barrejat amb elements de ficció, sorgeix a Catalunya a finals dels 90 amb Joaquim Jordà, José Luis Guerin o, més tard, Isaki Lacuesta… i evidentmen, no hi va haver res més radical en l’època dura del franquisme que l’Escola de Barcelona amb eix Jordà, Pere Portabella, Nunes oiJacinto Esteva. sense oblidar el cinema underground d’Antoni Padrós pot equiparar-se amb el d’Iván Zulueta i Udolfo Arrieta.
Tot aquest ventall de propostes cinematogràfiques formarà part de la mostra que exhibirà el Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) des del proper 25 d’octubre fins al 10 de novembre, comissariada per Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya) i Joshua Siegel (responsable del departament de cinema del MoMA ), incideix en aquesta radicalitat a través de la mirada directament o indirectament política. Es compon de pel·lícules catalanes realitzades entre 1968 i 1978, entre els ecos i ressonàncies del maig parisenc del 68 i el tardofranquisme. Amb el títol de ‘Catalan cinema’ s radical years ‘(Els anys radicals del cinema català), fa conviure en un mateix pla a autors com Portabella amb Antoni Ribas i Josep Maria Forn, els films tenen una importància històrica diferent, la de la normalització del cinema parlat en català.
