XIXON, IGUALADA, MANISES
Tres festivals en els mesos de novembre i desembre que tenen aspectes o característiques d’interés. El veterà Xixón ha canviat de direcció, creguem sincerament que sense cap necessitat o justificació i s’ha quedat sense els cinemes Centro, ara tancats, substituïts pels Yelmo Cines (magnífica projecció, però situats molt lluny del centre i sotmesos a uns horaris per a projeccions molt poc recomanables -la solució era un bus-llançadora de limitat servici-). Tampoc el jurat, que va premiar l’avorrida En attendant les barbares, d’Eugene Green, va anar massa fi, especialmente perquè vegerem unes quantes pel.lícules molt estimables, com la imprescindible El orden divino, de Petra Biondina Volpe, sobre la tardana i conflictiva implantació del vot femení a Suïssa, la italiana Manuel, de Dario Albertini, ubicada en una secció paralel.la, l’argentina El futuro que viene, primera obra de Constanza Novick, produïda pel seu marit, Lisandro Alonso, i protagonitzada per Dolores Fonzi, o La vida lliure, de Marc Recha, amb Sergi López composant un meravellós personatge.
El premi Día de Asturias va ser per al llarg-metratge de Teresa Marcos En modo silencio. En efecte, malgrat les limitacions d’aquesta edició, Xixon continua sent una cita imprescindible. En el jurat, i en una xicoteta retrospectiva homenatge, aqueix cineasta important que és Whit Stillman.
El segon dels festivals és Igualada–Zoom, una cita amb les produccions per a televisió internacionals i que ha fet la dècimocinquena edició. Un festival atent a la producción de TV3 (va inagurar El nom, de Joel Joan, vam vore Vida privada, minisèrie basada en la novel.la de Josep Maria de Sagarra, adaptada per TVE i Francesc Betriu fa trenta anys, i Los hijos del sol, de Ramon Costafreda i Kiko Ruiz Claverol, coproducció amb Galícia que conta una història amagada fins ara, la d’uns laboratoris químics conduïts per savis represaliats pel franquisme ( Franco parla gallec, una cosa que no va fer mai). El premi d’honor va ser per a Àngel Casas, el programa Saber y ganar de TVE va tenir el reconeixement dels seus vint anys d’història, i el jurat, composat per Judith Colell, Manuel Huerga, Quim Casas, Jordi Hurtado i Mercè Pons, va premiar la producción txeca Charité, de Sönke Wortmann. Un encontre molt brillant, amb nombroses seccions i activitats paralel.les, que mereix tota la nostra atenció. A més, un acte de cloenda, reivindicatiu i sobri, que li’n dóna per tots els costats a molts festivals amb major pressupost.
El tercer és més local (Maniàtic, festival internacional de cinema fantàstic de Manises) i celebrava la seua primera edició, amb promesa de l’alcalde de la localitat de més suport en els propers anys. Només curts-metratges, un nodrit palmarés i una cloenda brillant conduïda per la “inmoral” Patricia Sornosa, la qual va estar senzillament sensacional.

TONI LLORENS