En els últims 25 anys, el cinema català ha viscut un període inèdit a la seva història: segons dades de l’Institut Català d’Empreses Culturals, entre 1990 i 2014 s’han produït 1.227 obres cinematogràfiques, comptant llargmetratges de ficció, documentals, films d’animació, TV movies i mini sèries. Aquest número pràcticament multiplica per deu les 127 que hi ha registrades en els anys previs, des de La festa del blat (1920), de Josep Togores i Muntades, fins a films de 1989 com El nen de la lluna, d’Agustí Villaronga, o La banyera, de Jesús Garay. Un registre més acurat i complet de les obres per part de les institucions pot ser-ne part de la causa, però òbviament només una part. Els números són tan eloqüents que no deixen dubtes: el cinema català ha viscut una mutació fonamental en l’últim quart de segle. Entre les causes, es poden citar el creixement econòmic, com a mínim fins a la crisi de 2008; la potenciació de Barcelonacom a centre turístic i cultural, i per tant com a atractiu vital i artístic per a estudiants i directors; l’èxit internacional de determinats cineastes catalans, tant en formats comercials com en festivals; lamultiplicació dels centres de producció; la consolidació d’algunes empreses com a coproductores de cineastes internacionals de prestigi; l’enfortiment de la televisió catalana com a coproductora; elscanvis de formats de producció, amb la consegüent facilitat econòmica per realitzar una pel·lícula; elcanvi en els sistemes de distribució, i un llarg etcètera.
CLICA PER ANAR A L’ESTUDI COMPLET
DESCARREGA’T L’ESTUDI EN PDF
