Pels qui hem anat seguint el desenvolupament del sector audiovisual al nostre país des de fa més d’una dècada podem afirmar allò de “Qui t’ha vist i qui et veu…”…
D’un model que més o menys “tirava” fa només tres anys, a força de suport institucional local, estatal, europeu etc… tot s’ha de dir, hem arribat a una situació molt plana, S’ha girat tot plegat com un mocador… El canvi ha estat profund en tota la cadena de valor de l’audiovisual: en la producció, distribució o formes de visualitzar el cinema i televisió…
Els motius son bastant sabuts, se’n ha parlat força i podríem assegurar que són una confluència de circumstàncies: La crisi ha fet saltar el model de negoci tradicional basat en suport de l’Administració en cinema i la publicitat en televisió. Això d’un cantó. En paral·lel també la “franja digital” que fractura la societat entre els qui adquireixen habilitats digitals i els qui no, també s’ha fet sentir aquí amb força…
Sembla que tot apunta cap a altres tipus de treballs audiovisuals. Evidentment la coproducció no només entre productors o els acords en codistribució són les primeres alternatives que sorgeixen… Això vol dir, però, canviar la mentalitat. Des del propi origen del projecte s’ha de pensar en l’interes que pot tenir alguna empresa, productor o professional en entrar en la iniciativa.
També caldria replantejar-se les temàtiques, perquè potser tanta ficció, documental i animació fa que tothom acabi pescant “en un oceà ja vermell” molt competitiu. Fora bo explorar altres “oceans blaus” si sabem canviar el curs de la nau… Les apostes per “nous formats i idees” vinculades a l’entreteniment o a temàtiques com, per exemple, difusió científica, cultural o turisme, medi ambient, formats de jocs etc..tot plegat té un ventall ampli i no signfica necessàriament imaginar “subproductes audiovisuals”.
Si a més d’entrar en aquests nous terrenys es pot pensar en treballar a “low cost”. Si tot apunta cap aquesta reducció de costos, fem-ne de la necessitat virtut: les oportunitats son grans. De vegades el “low cost” són idees elementals com ara aprofitar tots els racons d’un plató per fer “corners” diversos i personalitzats, fer una toma aèria amb una càmera gopro en un “drom” articulat, com els que presentava Cintex en aquest mateix espai… L’aposta pel baix cost no vol dir pèrdua de qualitat… Heu vist els programes de Discovery que passen al que queda de la TDT? Allà es treu “punta” a quelcom que sembla nimi, elemental i senzill: un senyor que compra un cotxe de segona mà. T’expliquen com més la negociació, com el comprador l’arregla, els problemes que es troba i com el torna a vendre… I han acabat fent una peça que té varietat i fins i tot intensitat dramàtica de quelcom elemental: com algú es desprèn d’un objecte… Valdria la pena pensar en aquests models, donant segell català o europeu… perquè aquesta mena de material és relativament fàcil de “colocar” en televisions d’arreu del mon.
Aquí hem de parlar de la nostra experiència amb un mercat com el Llatinoamerica a areavisual.org. Aplicant ingredients com una certa qualitat catalana i/o europea més una certa comprensió de l’idiosincràsia del receptor, pensant en els canals que ho poden emetre, possiblement trobaríem aquesta mena de “joc” que ara no sabem dur a terme.
Resulta paradoxal que quan el gran nombre de televisions d’arreu del mon demanen tantísima producció audiovisual, tantes i tantes hores per a emetre, no aconseguim trobar models d’èxit en “low cost” per a ser competitius… És evident que al costat d’aquesta mena de produccions el país haurà de seguir fent cada any produccions de major “calat” amb molta ambició i expectatives, però tot resulta complementari….En qualsevol cas aquest és un “debat obert”…