El Departament de Cultura ha convocat a meitats de juliol unes Reflexions Crítiques sobre la Cultura. Es podrien comentar els continguts de les diverses taules però val a dir que les deliberacions estan penjades a la web del Departament. Es poden veure a: http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.4f810f50a62de38a5a2a63a7b0c0e1a0/?vgnextoid=806909c994641310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=806909c994641310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
En canvi podria ser més apetitós fer unes petites reflexions crítiques sobre les pròpies reflexions crítiques… reconec que és un joc de paraules fàcil i elemental però resultava temptador… En aquest sentit per començar val la pena dir que tot plegat ha resultat com un menú de “degustació”. Totes les taules han tingut un nexe comú: totes han acabat de pressa i corrents: tothom era conscient que les temàtiques donaven molt més de si i, fins i tot els presents teníem ganes de seguir parlant-ne, de fer-ne tertúlia… però unes taules s’acabaven de sobte perquè tenia que començar la següent i d’altres perquè s’havia fet massa tard. Això obliga a fer una primera consideració: Si es vol fer una versió aèria i superficial sobre la cultura catalana el Conseller convida a dinar als tertulians i pren bona nota del que diuen… però si realment es vol aprofundir sobre els temes que es tracten el “tempo” ha de ser un altre. També es podrien haver proposat alguns blogs de reflexió sobre els diversos temes convocats perquè tothom pogués dir la seva… O fins i tot ara que els grans mitjans de comunicació sembla que tendeixen a fer parlar als seus lectors, s’hagués pogut convocar algun tipus de gran reflexió nacional sobre la cultura… Aquí queda dita aquesta primera impressió.
N’hi ha alguna altra com la composició de les persones convocades. Isona Passola hem deia que del audiovisual només estàvem el Pep Armengol, ella i un servidor que, a sobre, cada día sóc menys “audiovisualero”… Vaig pensar que realment la Isona és una “guerrillera intelectual” disposada a polemitzar sempre del que sigui, a més d’una gran lectora atenta a tot el que produeix la cultura catalana… I una clau del seu propi éxit com a productora audiovisual té a veure amb aquest tarannà inquiet i crític… Érem pocs del cinema però també pocs de la música o de la dansa, -que són professionals que es reconeixen de seguida pel seu cós-… Donant-li alguna volta realment els que hi érem és perquè ens havien convidat, amb la qual cosa caldria veure quins eren els límits que havien posat els convocants: que feiem allà els que hi erem… En una petita intervenció meva vaig dir que les reflexions Crítiques no havien abordat la multiculturalitat, la multietnicitat, la multiracialitat –o com es digui ara-. Realment entre els assistents no hi havia ni un paquistanés, ni un àrab, ni un xines… Jo deia que els que estávem allà erem l’establishment i viviem com els romans ancorats dins d’una muralla -en aquest cas simbòlica, clar- però igualment real: els “barbars” d’avui estan a tocar: en sortir de Santa Mònica a la dreta a la Rambla del Raval… Fins i tot el Lluis Cabrera i el “noi indignat” que també estava a les Reflexions, tots ells també son “romans” com nosaltres… Pot semblar demagògic però crec que és una visió bastant precisa… Per acabar d’arreglar-ho, després, algú va fer notar que menors de trenta anys n’hi havia ben pocs… i al cap d’una estona la Mercè Lopez, havia fet l’estadística de gènere dels ponents i deia que les dones no arribaven al 10%… M’estalvio més “comentaris crítics”…
Encara hi ha una darrera reflexió que no m’en puc estar de dir… Si el Conca ja no donarà més “línees d’ajut”, per dir-ho eufemísticament, ja que passen al nou Institut d’Indústries Culturals i de la Creació… I si no li “toca” fer actes com aquest, que farà la institució apart de pagar les nòmines dels seus consellers, conselleres, tècnics i adjunts a fí de mes?. Es cert que la trajectòria del Conca ha estat erràtica i s’ha desprestigiat ell solet, amb una política d’amigüisme que no només ha practicat la Pilar Parcerisas, que és qui ha estat més denostada, sinò tots els que estan allà… Llavors la darrera reflexió crítica seria: Si hem creat un petit monstre que té menys volada que una patata i que ens costa un “pastón” enorme quin sentit té mantenir-lo viu?
Jordi Jové
