P. Méndez ISAKI LACUESTA: L’EMERGÈNCIA D’UN CINEASTA
Mirant la carrera d’aquest jove realitzador de cinema (34 anys) podem veure com tant en la seua faceta de director de llargs o curts, guionista o, creador d’instal•lacions artístiques audiovisuals, ha estat d’un intens ritme des de “Cares vs cares”, un dels seus primers curts al 2000. Des de llavors, Isaki Lacuesta ha fet un llarg recorregut com creador que aprofita tots els recursos que li brinden els nous mitjans per a portar a terme una obra que, encara que en aquest moment ja és molt estimable per les característiques de cadascuna de les seues creacions, està deixant constància d’un emergent talent del que s’intueix que en un futur immediat ens pot donar importants i agradables sorpreses, tant en l’aportació de llenguatge audiovisual com de plantejament de continguts.
La seua incursió en el mitjà
Pregunto a Isaki com es produeix la seua incursió en el mitjà. Diu que no recorda cap moment especial d’epifania amb el cinema, però sí recorda que “de menut anava als cinemes de Banyoles a comprar cartells i fotogrames de les pel•lícules, que em venien per 25 pessetes. A més, des del principi m’agradava escriure i ja llavors veia el cinema com una forma d’escriptura, però a mesura que anava veient mes pel•lícules m’adonava que la literatura no era el que mes m’interessava, si no mes bé la narrativa fílmica com escriptura”. Ens conta Isaki, que va anar en la UAB, on estudiava Comunicació Audiovisual, on va descobrir, entre uns altres a Martín Patino, a Joaquín Jordá, a Jacinto Esteve, a José Mª Nunes (recentment mort i sobre el qual va fer el seu primer treball) i, bàsicament a tota l’anomenada Escola de Barcelona. El visionat d’aquelles pel•lícules ho recorda com un xoc, doncs per aquell temps li semblaven estranye, tot i que va veure que a través d’elles s’obrien camins nous molt suggeridors, que ell desconeixia fins a aqueix moment. Li recordo la seua col•laboració amb Jordá en “Monos como Becky” que va ser “quan em vaig apuntar al Màster Documental en la Pompeu Fabra i tenia a Jordá com professor. Jo ja admirava molt la seua obra, així que imagina’t treballar amb ell. AL principi em va ajudar molt. El meu treball consistia en la recerca de documentació del tema, i en algun moment vaig col•laborar com ajudant d’operador de càmera, però amb Joaquín, mes que treball tècnic era una relació de parlar molt, d’anar a la seua casa, a restaurants, a cafeteries”. Ell t’ensenyava mes en els bars que en la universitat. De qualsevol forma, en els meus principis em va ajudar i em va ensenyar molt”.

Al seu primer llargmetratge Isaki Lacuesta reconeix que la seua introducció com director de pel•lícules és una mica atípic, perquè no comença dirigint curts, que és el més normal, si no que després de la seua col•laboració en “Monos como Becky” ja va començar el projecte del seu llargmetratge “Cravan vs Cravan”, i quan realitza el seu primer curt ja duia rodades algunes seqüències del llargmetratge, o siga que, en realitat el seu inici va ser el projecte del llarg, en el qual es va bolcar profundament enfocant-lo com un aprenentatge, introduint experiments com el collage, una aportació que va pensar que encaixaria molt bé dins del llenguatge de la seua pel•lícula. Els condemnats Pel•lícula de ficció?
A.V.-Com es materialitza industrialment aqueixa pel•lícula, tenint en compte que en aquell moment eres un principiant? “Inicialment era un projecte” ens explica- que formava part del treball del Màster Documental de la UPF. El sistema consistia que dins del curs anaves desenvolupant el teu projecte amb la idea que després tingués una via de finançament propi. En aquest cas vaig conèixer a al productor Paco Poch, i ell es va enganxar en el projecte cercant finançament a estaments oficials i algunes televisions privades com Canal+, que tenia un compromís d’inversió en un mínim de projectes que sorgiren del Màster. Els que coneixen a Isaki sols per la seua filmografía segur que ho classificaran com documentalista, atès que, exceptuant “Els condemnats”(2009) la seua primera pel•lícula de ficció, recentment estrenada, la resta de les seues obres són bàsicament documentals, però ell ens matisa que “no hem sento especialment decantat per aquest gènere, des del principi m’he plantejat treballar tant en el cinema documental com en el de ficció, i crec que amb el temps s’equilibrarà la creació en ambdós gèneres”. Quant als seus inicis en el documental -ens aclareix- ”ve donat perquè d’una banda aquest no està tan codificat i té un punt de llibertat molt major que la ficció -almenys el tenia quan jo vaig començar- i et permetia fer pel•lícules amb una escriptura mes suau però implantant un llenguatge mes experimental, com el collage i altres aportacions, sense estar tan subjecte a un guió previ tan hermètic. També, perquè m’agradava molt poder utilitzar tota la part de documentació i divulgació quasi històrica, i donar-li un vessant més de fabulació”. En qualsevol cas -contínua- les inquietuds que tenia llavors no són exactament les quals tinc ara?
Á. V.- El teu últim film estrenat “Els condemnats” t’ho vas plantejar com un fals documental tractat en ficció o com una ficció amb ingredients de realisme documental? Lacuesta .-És una pel•lícula amb un guió molt elaborat, amb uns actors que representen els seus papers estudiats i, unes seqüències molt obertes a l’espontaneïtat, totalment pròpies del gènere de ficció. És cert que hi ha alguna seqüència amb moments d’obertura cap al documental, però això també ho podem trobar en Marcel Carnet, en Bergman o en Woody Allen, sense que ningú posi en dubte que són pura ficció.

Isaki Lacuesta i Crish Marker
A.V.-Què et va impulsar a realitzar un curt sobre Crhis Marker?
Lacuesta.- Va ser el reconeixement d’una veu molt important per a mi. Em reconec molt en el seu cinema. Així com el descobriment de Jordá va anar la sensació d’entrar en una via estranya, descobrir a Crish Marker va ser descobrir una veu molt afí. Em va aportar una serenitat i un reconeixement en el meu mateix que em feia estar còmode. Veient el seu cinema vaig sentir que estava prop d’un llenguatge molt pròxim a les coses que jo volia fer. Marker em sembla una persona que ha sabut compaginar l’art del muntatge amb un talent fotogràfic increïble i una capacitat de pensament molt potent. Barrejar aquestes tres coses ho fa ser un cineasta molt lúcid. Sempre que veig les seves pel•lícules surto amb la sensació que té raó. Nova generació del cinema espanyol
Quan li pregunte a I. Lacuesta com definiria les seues pel•lícules dins del panorama del cinema espanyol, l’hi pensa un moment i diu que “ho definiria com un cinema incipient. Com una recerca des del principi del seu camí”. I quan li suggerisc que nomenu alguns cineastes que estiguen en la seua mateixa línia conceptual, em diu que hi ha un grup de creadors a Barcelona que més que per línia es mouen per mitjà de l’amistat, perquè tenen afinitats personals. “Aquest grup treballem i som amics, ens ensenyem el que estem muntant, ens intercanviem informació i xarrem bastant. En aqueix grup estan Carla Subirana, que ha fet “Nadar”, Santi Fillol, que ha realitzat “Marco”, està Guerín, Marc Recha, Xavi Puebla,i altres” això per parlar solament de Barcelona. En aquests moments el que mes m’agrada del cinema espanyol és que té una amplísima oferta de cineastes de qualitat que fan una filmografía molt diversa i de molta qualitat.?
Projecte Passos dobles Isaki Lacuesta es troba immers en el desenvolupament de diversos projectes alhora. Un és el muntatge de “Passos dobles” una producció que donarà com resultat dos llargmetratges; un de ficció, que parteix inicialment d’un muntatge teatral de Miguel Barceló, amb el coreógraf i ballarí Joseph Nadj. La història parteix de Gogoli, Àfrica, el poble del pintor en aqueix continent i segueix amb un viatge de Barceló a la recerca dels vestigis de l’escriptor i pintor francès François Avigéras (1925-1971). Partim de la llegenda africana que tots tenim un doble en algun lloc i moment de la història. Miquel va a la recerca del bunquer militar que Avigéras va pintar en els anys 50/60 com si anara la Capella Sistina. El film es planteja com una road movie en la qual ocorren tot tipus d’aventures, i també té una mica del Quixot i Sancho Panza i el seu final pot ser estar entre “El Pacient Anglès” i “El tresor de sierra Madre”. El rodatge han estat diversos mesos de treball intens a Àfrica, bàsicament en Mali i ara ja estem en fase de muntatge del llargmetratge de ficció. De tot aqueix material rodat i a causa del interès del tema, tinc el projecte, també, de muntar un documental, possiblement destinat a la televisió, no ho sé encara.
L’ensenyament, suports i formats
El tercer projecte en el qual està bolcat actualment, des que li han nomenat director del CECC , un reconegut centre professional de cinema i video, és el d’organitzar, potenciar i dinamitzar els cursos i treballs que en aquest centre s’imparteixen. La seva intenció és obrir portes a la col•laboració amb empreses i estaments privats i públics que estiguin disposats a col•laborar de qualsevol manera i forma. “A partir d’ara -diu, Isaki- m’agradaria que l’escola pogués compaginar la creació del cinema d’autor mes radical amb el cinema mes comercial i, sobretot, m’agradaria treballar projectes per a televisió, per a internet i, per a altres espais”
A.V.-Amb quins recursos?
I. Lacuesta.-L’escola té la seva pròpia productora, però estem buscant convenis amb altres empreses de producció i diverses cadenes de televisió, per dos motius: un, perquè els alumnes puguin treballar amb aquestes productores, i dues, per a crear plans d’estudis coordinats i produïts entre centres de producció i l’escola, de tal forma que, si es fa un Màster, es potenciïn bàsicament els tallers i les relacions amb les televisions. Finalment, obrir des de la pròpia escola un espai de difusió d’aquestes pel•lícules acabades independentment del format- entre entitats públiques i privades; com museus, galeries d’art, etc. En una paraula, obrir espais nous on puguin visionarse aquests treballs.
A.V.-Finalment com veus la disyuntiva entre suport químic i suport digital? I.L.-Com un moment molt excitant. Ara tenim l’oportunitat de treballar en qualsevol format, depenent solament del projecte. Podem fer-lo en 35mm,s-16mm,miniDV, DVcam, H.D., tinc companys que són més radicals, uns diuen que solament en 35mm, uns altres que solament en digital. Jo he rodat en tots els formats i en tots he sortit relativament satisfet. Depèn del projecte.
Pepe Méndez