Festival de Cine argentino en Barcelona 2025 una inauguració amb: llums, ball i la màgia de La virgen de la tosquera amb premi de Sitges (crítica)

Una inauguració hipnòtica per a una pel·lícula de contrastos: La virgen de la tosquera obre el BAAR 2025

El Festival de Cine Argentino de Barcelona (BAAR) va donar el tret de sortida a la seva segona edició amb una inauguració que va transformar la sala 1 del Cinema Girona en una autèntica experiència sensorial. Música electrònica, llums canviants i tres ballarins van convertir l’entrada del públic en un ritual cinematogràfic, una mena de preludi físic i emocional que ja anunciava un festival amb vocació d’identitat pròpia. Per a molts, entre els quals m’hi incloc, va ser una de les inauguracions més potents viscudes en un festival local: hipnòtica, valenta i carregada d’energia.

Després d’aquest inici sorprenent, va arribar el plat fort: La virgen de la tosquera, de Laura Casabé, una de les veus més singulars del nou cinema argentí. La cinta, presentada a Sundance i premiada a Sitges per la seva fotografia (Diego Tenorio) i al BAFICI amb el Gran Premi, s’endinsa en un univers de passions juvenils, bruixeria i desig en plena crisi del 2001.

La proposta de Casabé és arriscada en el to i en la forma, però no sempre acaba d’equilibrar les seves ambicions. La fotografia de Tenorio, tot i guanyadora, juga amb una llum molt clara i una textura que recorda a un TV movie. Algunes escenes exploren colors i moviments de càmera més lliures, però l’estètica general sembla quedar atrapada en un punt intermedi entre el risc i la contenció.

Pel que fa a la direcció, Casabé aconsegueix un relat que combina el drama adolescent amb un component fantàstic i simbòlic el món dels encanteris i la màgia negraque dóna identitat pròpia al film, però la història pot arribar a ser superficial i ja vista. Tot i això, per a qui no ha viscut aquell moment històric a l’Argentina, pot resultar difícil captar la càrrega política i social que hi batega al rerefons.

El repartiment funciona amb solvència, especialment el trio protagonista femení, capaç de transitar de la ingenuïtat a la desesperació sense caure en el melodrama. La pel·lícula no és gore, però juga amb detalls foscos i rituals visuals que li confereixen una atmosfera inquietant.

Més enllà dels premis, La virgen de la tosquera és una obra que aposta per un cinema fantàstic en clau local, amb una mirada femenina sobre el desig, la gelosia i el poder. Una pel·lícula difícil, potser més pensada per al circuit de festivals i plataformes que per al gran públic, però que confirma la singularitat de Casabé dins del panorama argentí contemporani.

S’hauria de veure?

Resposta ràpida no serà la peli del any. Però, més enllà dels seus desequilibris, La virgen de la tosquera és una proposta amb identitat pròpia, una exploració del desig i la màgia des d’un context històric molt particular. I, sobretot, perquè va obrir un festival amb una força escènica i simbòlica que ja fa pensar en un BAAR cada vegada més consolidat i valent.